Sembla que en el discurs de l'educació postmoderna triomfa l'ideal de llibertat. Si prenem els projectes dels centres educatius no és estrany llegir objectius com ara: Crear homes i dones lliures; fomentar l'esperit crític, etc. De fet, tant en la LOGSE (1990) com en la LOE (2006), que regulen l'educació no universitària, s'estableix la llibertat com un dels valors democràtics que guiarà la tasca pedagògica a les escoles. En el primer capítol de la llei vigent s'estableixen els principis educatius. Un d'aquests parla, en concret, de la transmissió i posada en pràctica de valors que afavoreixin la llibertat personal, la responsabilitat, la ciutadania democràtica, la solidaritat, la tolerància, el respecte i la justícia, etc. Aquesta idea ja venia de la legislació anterior en la qual s'establia, també com a principi, una «formació en el respecte dels drets i les llibertats fonamentals i l'exercici de la tolerància i la llibertat dins dels principis democràtics de convivència».
El triomf d'aquesta teoria de l'educació suposa, segons el parer de molts professionals del camp de l'ensenyament, un avenç pedagògic, i alhora una major complexitat pel que fa a la tasca educativa. En la pedagogia totalitària hi havia uns trets característics que regulaven el fet pedagògic: una metodologia molt rígida, veritats absolutes, l'acompanyament del fet pedagògic mitjançant una simbologia (sovint religiosa i política) que oferia una mena de receptes pedagògiques als mestres. Tanmateix, per tal de dur a terme una pedagogia alliberadora, calia una reflexió que anés al fons de l'essència de l'educació i que permetés replantejar la metodologia, allò que fonamentava el quefer pedagògic.