Introducció
Recitar un poema consisteix a llegir-lo o dir-lo de memòria en veu alta. Ara bé, aquesta recitació pot resultar agradable a l’oïda, transmetre’ns sentiments i sensacions que ens l’acosten, que ens donen les claus per entendre’l, motivar-nos a escoltar-ne més i, fins i tot, a fer-ne pràctiques o, ben al contrari, pot deixar-nos un concepte negatiu que serà difícil de superar en noves oportunitats d’escoltar poesia.
Entenem que quan un poema està ben recitat és perquè la persona que ho ha aconseguit, no solament ha entès el que volia dir el poeta, sinó que també ha estat capaç d’utilitzar i de combinar d’una manera adequada totes les possibilitats fòniques i tots els matisos que ofereix la seva veu per expressar i transmetre el seu significat a un o més interlocutors. Cal dir que aspectes com la positura i l’expressió de la mirada, el moviment de les mans o del mateix cos tenen també un paper rellevant a l’hora de fer-ne una valoració positiva.
Nosaltres, però, en aquest article, volem descriure, a partir d’una investigació prèvia, quins són els aspectes fònics més rellevants que afavoreixen la qualitat de la recitació d’un poema. Sovint s’ha dit que l’entonació, el ritme i les pauses són elements fonamentals, tot i així, no ens oblidarem pas d’altres de més bàsics, com els canvis de volum i de velocitat.
Creiem que no hi ha una sola manera de recitar un poema. Ara bé, les diferents versions que se’n facin, igual com passa amb la interpretació de les cançons, de les obres de teatre, dels contes, del cinema, entre d’altres, agradaran més o menys segons la connexió que s’hagi estat capaç d’establir amb qui escolta, la qual s’aconsegueix a partir d’una tria i d’una combinació adequada dels trets fònics de què es disposa.
El que presentem aquí és un estudi experimental a partir de l’anàlisi de la lectura de cinc poemes, feta pels mateixos autors, amb interpretacions ben característiques i particulars i, alhora, amb una modulació de la veu que les singularitza. Es tracta dels poemes: La bicicleta, de Joana Raspall, Metro, de Pau Riba, Rastre breu, de Meritxell Cucurella-Jorba, He descobert l’amor, d’Enric Casasses i No va passar res, de Maria Cabrera. L’estudi consisteix a analitzar, en una aplicació d’anàlisi i síntesi de veu, les característiques entonatives bàsiques, el tipus de ritme, la posició i la llargària de les pauses, i els canvis d’intensitat i de velocitat, uns aspectes fònics que descriurem en els apartats següents amb la finalitat que serveixin d’eines objectives que ajudin a millorar la pràctica de la lectura de poemes en català a estudiants de diferents nivells.