Es publica el segon títol de la col·lecció Género(s), Alternativas. Mujeres, género e historia, a cura de Mariela Fargas, una mirada polièdrica a la vida de les dones en diferents èpoques.


Els estudis de gènere han ofert una nova perspectiva a les disciplines d’humanitats i han renovat la relació que mantenen amb el seu objecte d’anàlisi, així com la manera d’apropar-s’hi. Parlem amb Mariela Fargas, curadora d’aquest volum que reuneix deu treballs sobre el paper de les dones —i també dels homes— en la societat al llarg de la història, des de l’imperi mesopotàmic fins a l’actualitat.


Els gender studies van iniciar-se als Estats Units a la dècada dels setanta del segle passat. Cinquanta anys són prou temps per tenir-ne una perspectiva. Quina valoració en fas i quina ha estat la seva trajectòria en la universitat espanyola i catalana?

La meva valoració és positiva. La perspectiva de gènere enriqueix la història, ens permet accedir a àrees desconegudes, la fa més interdisciplinària i la humanitza. En el nostre entorn la seva trajectòria, tot i ser desigual, ha estat també pionera. I en l’actualitat és diversa, rica, eclèctica. La Universitat de Barcelona ja era capdavantera en el debat i la recerca des del feminisme a la darreria dels setanta, amb un nucli de professores com Mary Nash i Milagros Rivera. Ja aleshores la UB va incloure, per primer cop a Espanya, una optativa en estudis de gènere. Després aquesta disciplina es va desenvolupar molt arran d’un procés creixent d’institucionalització, amb la creació de centres (Duoda, ADHUC – Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat) i instituts especialitzats (Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere [IiEDG]). Ja en aquest mil·lenni, la implantació dels nous graus va culminar una trajectòria docent força vital i va implantar l’assignatura de formació bàsica Gènere i Història. Desitgem que la suma d’aquests esforços, com l’impuls que ara donem al problema a través d’un nou llibre col·lectiu escrit en la seva majoria per docents de la UB, sigui una nova oportunitat de consolidació. 


Per què creus que el tema del gènere ha entrat a formar part del debat social i polític actual d’una manera tan rellevant i, a vegades, tan visceral?

És important que la societat hi pensi críticament. La perspectiva de gènere en història contribueix a fomentar la reflexió sobre els canvis que afecten elements de la vida social i cultural que a priori es conceben com a naturals —per exemple, les identitats dels sexes—. Aquesta perspectiva integra la noció de diversitat al llarg de la història, ens ajuda a comprendre’n la complexitat i a ser més respectuosos, la qual cosa significa precisament eludir tota mena de radicalitats.


Els estudis de gènere volen canviar la perspectiva global pel que fa a la recerca i la difusió del coneixement en humanitats i lletres. De quina manera?

Els estudis de gènere en relació amb la història, com amb les humanitats en general, no s’han creat per dividir aquestes disciplines, ni per constituir-ne un tema a part o una línia original, ni tan sols per substituir altres categories interpretatives. S’han creat per obrir una perspectiva que es projecta a tota la història, que la interpel·la en el seu conjunt, com ha escrit Mónica Bolufer.


Llegint el llibre sembla clar que el motor de la història no és la lluita de classes —com asseguraven els marxistes—, sinó la lluita continuada del patriarcat pel domini i l’exercici del poder.

El marxisme, per bé que va permetre integrar en l’estudi del passat l’experiència dels subjectes oblidats, va col·locar les dones dins les seves categories economicistes i, així, dins d’una classe social les diferències de sexe no eren rellevants. La integració de marxisme i feminisme als anys setanta va donar visibilitat a una història de les dones que basculava entre el victimisme i el desvetllament del protagonisme femení, però que en tot cas necessitava qüestionar a fons les arrels de l’exclusió i les construccions socials i culturals que havien menystingut l’anàlisi de les diferències i la desigualtat. Apareix així el concepte de gènere, que promou l’estudi dels sistemes de relacions socials com a sistemes també sexuals, tal com ja va dir Joan Scott. Es tracta d’una visió més transversal. Ara bé, no hi ha només un eix social determinant, sinó que la classe i el gènere s’entrecreuen mútuament. Com ha escrit Gisela Bock, les relacions de gènere es troben a l’origen d’altres relacions i les influeixen, però també és a l’inrevés. Gradualment, amb el postestructuralisme, el gènere subratlla la dimensió cultural constructora d’identitats, interioritza les relacions de poder i les pot explicar. Però l’anàlisi històrica necessita moltes nocions.


La perspectiva històrica del llibre es configura amb els referents occidentals. En quina mesura els estudis de gènere veuen la història des d’una perspectiva no eurocèntrica?

La major part dels capítols del llibre se centren en la història europea, perquè també la major part de les seves autores i els seus autors investiguen èpoques i temes del Vell Continent. Però disposem d’una bona representació d’estudis extraoccidentals, tant pel que fa al món antic com pel que fa al món contemporani, que ens traslladen des del Pròxim Orient fins a Amèrica. Si bé és cert que avui la perspectiva de gènere ha esdevingut global i la historiografia se n’ha fet ressò. D’una banda, ho fa per mitjà de les historiografies experimentals connected histories o la història transnacional, on es treballa el lligam entre la vida dels subjectes, la seva autoconstrucció allà on siguin i la història en comú, o bé les conseqüències que sobre persones de diferents sexes van tenir els processos globals, com el colonialisme. Existeixen historiografies de gènere que han abandonat l’hegemonia eurocèntrica per penetrar en les densitats simbòliques pròpies.

Dos assaigs de Victor Klemperer i un altre sobre el comparatisme, novetats de la col·lecció Figura.

La col·lecció Figura, que dirigeix Antoni Martí Monterde, ha publicat dos nous títols de manera simultània. Es tracta de Cultura / El vell i el nou humanisme, de Victor Klemperer, i El comparatisme en els escriptors catalans. La literatura comparada a Catalunya, a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás. Aquesta col·lecció —única en el seu gènere i concepció al nostre país— desenvolupa tres modalitats d’obres diferents: la publicació de la recerca en literatura comparada a Catalunya, la recuperació de textos històrics i semiocults de comparatistes europeus, i els textos d’autors contemporanis que pràcticament han esdevingut clàssics. 

Pel que fa al volum de Klemperer, l’article «Cultura. Consideracions després de l’enfonsament del nazisme» va ser publicat per primer i únic cop a Berlín el 1946. Es tracta de la continuació de «Weltliteratur i literatura europea», que l’autor havia publicat el 1929. El punt de partida era la idea d’humanitat de Herder, represa pel liberalisme de Goethe a través de la literatura i la seva universalitat. Però mentre que el 1929 Klemperer podia ser optimista, en la postguerra, un cop coneguda la dimensió del que havien estat els camps de concentració i extermini, les preguntes sobre el sentit de la cultura i de la nació alemanya van esdevenir un imperatiu categòric, ja que s’entenia que eren la conseqüència d’una desviació cultural. De la mateixa manera que calia restituir la paraula intel·lectual, calia purificar (desnazificar) el concepte de cultura. I això no es podia fer sense una tasca filològica exemplar, que és la que Klemperer es va proposar de realitzar. 

L’altre text que conté el llibre, «El vell i el nou humanisme», és una conferència pronunciada a l’Associació Cultural de Dresden amb motiu d’un congrés d’estudiants. Amb un procediment d’anàlisi històrica del mot «humanisme», tracta afuadament el contrast entre el pas del vell humanisme de caràcter filològic, que havia caracteritzat els diversos successors dels Studia Humanitatis, a les noves maneres d’entendre l’humanisme al segle XX. 

Victor Klemperer (1881-1960), fill d’un rabí, va estudiar filosofia i filologia a Munic, Gènova, París i Berlín. Va exercir com a periodista i escriptor a Berlín. El 1912 es va convertir al protestantisme i va continuar els seus estudis a Munic. Del 1914 al 1915 va impartir classes a la Universitat de Nàpols. Després d’aquesta experiència es va allistar com a voluntari a l’exèrcit alemany i va participar en la Primera Guerra Mundial. Testimoni de l’ascens del nazisme, que va narrar als seus diaris Quiero dar testimonio hasta el final (1933-1945), va sobreviure a la guerra i es va convertir en una figura cultural de la postguerra a l’Alemanya de l’Est, on va impartir classes a les universitats de Greifswald, Berlín i Halle. 

D’altra banda, el volum El comparatisme en els escriptors catalans. La literatura comparada a Catalunya, que aplega estudis de diversos autors, se centra en l’època que va de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX, en què, si bé no hi havia literatura comparada a Catalunya, sí que es practicava el comparatisme. Sens dubte, es tracta d’una de les etapes més importants de la literatura catalana des del segle XV. Carles Riba, Joaquim Folguera, Marià Manent, Lluís Montanyà, Joan Sales i Joan Ferraté, entre d’altres, autors amb una mirada obertament internacional i comparativa, es van avançar al seu temps advocant per una visió comparatista de la literatura que van difondre abans del reconeixement públic de la disciplina. 

Estudi etnobotanic ena Val d’Aran recull per primer cop, en aranès, el patrimoni vegetal i cultural de l’Aran.

L’etnobotànica és la ciència que estudia la relació entre persones i plantes i el saber popular sobre el món vegetal. Fins i tot abans que es considerés una disciplina científica, a Catalunya ja tenia tradició sobretot al Pirineu, que tot i ser una àrea relativament despoblada i desruralitzada, s’hi mantenen força tradicions i el coneixement sobre les propietats de les plantes. Malgrat això, la Vall d’Aran —particular per la seva situació geogràfica i per la llengua i la cultura araneses— no havia estat prou estudiada. Aquesta deficiència no era atribuïble a una falta d’interès dels investigadors pel territori i la seva cultura popular, sinó pel fet que no és senzill trobar persones formades en ciències naturals i ciències humanes interessades en l’etnobotànica, ja que el nombre de parlants d’aquesta llengua és limitat: en són 4.500 aproximadament.

Publicat amb el suport del Conselh Generau d’Aran, Estudi etnobotanic ena Val d’Aran. Sabença populara e patrimòni naturau e culturau, de Clara Aldea, Beatriz Almeida, Teresa Garnatje i Joan Vallès, és una primera aproximació a l’etnobotànica aranesa mitjançant les entrevistes a una vintena de persones nascudes a la Vall o que hi han viscut tota la vida o una bona part. És, doncs, una fita en el coneixement del patrimoni natural i cultural aranès i, sobretot, un punt de partença que encoratja altres estudiosos a ampliar i completar aquesta aportació.

Es tracta d’un treball multidisciplinari perquè s’ocupa de patrimoni material (els vegetals) i l’immaterial (els seus noms i usos tradicionals): els autors hi han recollit el saber d’una vintena d’informants, que han aportat dades sobre 104 tàxons de plantes per a les quals han utilitzat 140 noms populars. Han aplegat, també, 396 informacions d’usos medicinals, 175 d’usos alimentaris i 22 d’altra mena. 

El llibre, profusament il·lustrat amb fotografies de les plantes ressenyades, gràfics i taules, està dividit en dues parts: en la primera es descriu el territori de l’Aran i la metodologia emprada en l’estudi, i en la segona es mostra el catàleg de les plantes segons els seus usos medicinals i alimentaris. També s’inclou una bibliografia i uns annexos amb una llista de les persones entrevistades, amb fotografies de plantes i dels mateixos informants, i una llista dels noms populars de les plantes amb l’equivalència amb el nom científic.

«Quan, el febrer del 1947, es va celebrar a Berlín el congrés fundacional de l’Associació de Víctimes del Nazisme, es va representar al Deutsches Theater, com a trista funció de gala per als participants al congrés, el Pastor Hall, d’Ernst Toller. Hi resultava singular, i enigmàtic per al no iniciat, el decorat del primer acte. Normalment, a l’habitació d’un escenari només hi falta la paret que dona als espectadors. Al menjador de casa del pastor Hall hi faltava també la paret posterior, i així la sala semblava un lloc de trànsit, un primer terme que quedava ofegat pels pals de conducció elèctrica i la torre que s’alçaven a l’horitzó, com una perspectiva llunyana, un miratge o una destinació. Per a la majoria del públic, però, aquesta escenografia simbòlica, o mig expressionista, no tenia res d’enigmàtic: el que pesava sobre el pacífic menjador del pastor era el camp de concentració, en què en les escenes següents es compleix el destí que el protagonista desafia amb valentia.

»Mentre escrivia l’estudi present he hagut de pensar contínuament en aquest decorat, i de tant en tant l’he pres fins i tot com a model. Tot seguit aclariré què vull dir amb això.

»Com a director del grup de Dresden de l’Associació Cultural, he dirigit uns quants debats amb la Joventut Alemanya Lliure. En el fons sempre s’hi tractava la qüestió del sentit del concepte de cultura. Tant si parlàvem sobre els clàssics alemanys com si debatíem sobre l’ús dels mots humanisme i humanitat, o encara sobre allò que s’entén —o es malentén, o es vol malentendre— per materialisme, la conversa sempre acabava desembocant, sens falta, en una sola pregunta que es pot dividir en diverses parts: què és la cultura?, què ha estat a Alemanya?, en què s’ha convertit a Alemanya?, i en què cal que es converteixi ara, si Alemanya, alliberada de la lepra i sana entre els sans, vol ressuscitar a una nova vida?

»No cal dir que, sobre tots els camins i totes les estacions del problema, s’erigia davant meu, fixa i inesborrable, la imatge del camp de concentració. El que més m’estremia, però, era la freqüència amb què els joves no en veien res de res, d’aquesta imatge. Parlant clar: la majoria ignorava de mig a mig que el pensament cultural de l’època hitleriana significava l’oposició més frontal a les idees fonamentals de l’època clàssica alemanya i que el conjunt dels crims nazis era la conseqüència de la desviació del pensament cultural. Aquesta ignorància era escruixidora, però no era en absolut inexplicable, ni explicable tan sols en virtut d’una estupidesa o una malícia especials. No; més aviat cal preguntar-se el següent: què havia après aquesta generació en el curs de la seva formació primària i superior? Des de les beceroles, se li havien inculcat la mentida i la deformació amb un rigor i una exclusivitat diabòliques, i se li havia vedat el més tènue espurneig de la veritat. Havia après que hi havia una cultura creada només per germànics, i només per a germànics; havia après que Herder i Schiller, i Goethe i Fichte, havien anunciat el nacionalsocialisme; havia vist com es concedia la insígnia daurada de la NSDAP a Nietzsche i a Wagner (cosa que requeria una dosi de mentida menor, per bé que considerable); havia rebut una espantosa formació teòrica i una paorosa instrucció pràctica sobre allò que distingia la humanitat alemanya de la dels altres pobles, una “humanitat” proscrita com a paraula, com a concepte i com a realitat.

En les pàgines d’aquest quadern esbosso de manera resumida, evitant l’acumulació de matèria, el que em sembla més essencial i necessari per purificar (per desnazificar) el concepte de cultura. Tot hi està escrit —aquesta és la intenció, almenys— de manera que resulti comprensible per a qualsevol lector, i no només per a l’acadèmic. La matèria o els exemples que he triat no són res més que això: exemples. El fet que pertanyin majoritàriament a la història de la literatura, i sobretot a la de l’àmbit alemany i romànic, s’explica per raó del meu ofici. Un estudiós de la literatura anglesa o de la història de l’art, de l’economia o de les ciències naturals, podria trobar altres exemples per il·lustrar les mateixes idees. D’altra banda, si entre els meus lectors hi ha algun mestre, de seguida s’adonarà que podria dedicar una classe sencera (o un curs sencer, fins i tot) a desenvolupar cada un dels petits capítols que componen aquest text. Per a totes aquestes classes o debats, encara resultarà necessari durant molt de temps l’horitzó escènic de Toller.

»Dresden, Pasqua del 1947.»