Treball de debò, pagat fatal: 500.000 pessetes que ja les tenia gastades quasi amb deutes... Pel·lícula de transició també, com el país, per d'en Saura, on de la Geraldine Chaplin va passar a l' Assumpta Serna . I d'on mai més va tornar…
I després, van venir les primeres entrevistes. Recordo una de les primeres, on el periodista Jorge de Cominges va posar-me amb títol gran: Assumpta Serna: “Teo Escamilla no sabe retratar a mujeres”. No eren paraules meves; a la entrevista explicava l'anècdota quan en Saura li va dir al seu director de fotografia que ell només sabia retratar objectes. Però que hi farem; tota la professió em va catalogar, suposo, de “massa llesta”… Fins anys més tard, que ho vaig aclarir amb Escamilla, que per suposat no em dirigia la paraula…
De 1983 a 1984, també van ser anys de transició, on vaig aprofitar per fer de tot, tot el que sortia, àvida d'aprendre, d'entendre, de saber més. L'any 1985 va ser quan vaig treballar més: cinc pel·lícules en un mateix any: Lola, Matador, Extramuros, la primera coproducció amb França… Desprès va ser París, on amb molt d'orgull vaig treballar al teatre de l'Odeon, amb una comèdia on vaig fer riure als francesos, cosa gens fàcil, com sabeu els que els coneixeu. Una sèrie de TV espanyola, la de Pedro Masó, em va fer fugir del país.
Vaig creure que a fora d'Espanya podia trobar millors respostes al meu desig de trobar el personatge ideal, el que contemplés un arc emocional variat, dintre d'una història que entretingués, però que al mateix temps fes pensar. Una història que no sabia encara com la volia, però si com NO la volia. Estava insatisfeta: a Espanya hi havia sempre alguna pega, o el guió no m'agradava, o el director m'ho feia passar malament, o el productor m'enganyava… I aprofitant que Matador s'estrenava a Los Ángeles i que al 1987 es feia a L.A. i a Nova York una retrospectiva de cinema espanyol, i jo hi tenia 6 pel·lícules, doncs me'n vaig anar decidida a fer les Amèriques, amb una mà davant i una altra darrera, sense planificar i sense pensar massa. No em va anar tan malament. Viatjava molt, és a dir, feia més diners a Europa que als Estats Units. Però a principis dels 90, no hi havien tantes pel·lícules interessants a Espanya. I poc a poc, els amics d'EUA em van anar fent quedar a Amèrica del Nord.
A Estats Units vaig aprendre com fan indústria, em vaig veure treballar la màquina de la indústria quan vaig rodar pel·lícules de 50 milions de dòlars. Vaig aprendre de com els actors tenien un equip que funcionava, una empresa on desenvolupaven els seus propis projectes. Vaig veure a molts arribar-hi i anar-se'n fent fàstics de la ciutat, del mar, dels cotxes…I d'altres que s'hi han quedat per sempre, fugint de fantasmes europeus…
De la mateixa manera que he vist a gent pujar i a la mateixa gent baixar, he vist a directors quedar-se sense opinió, mesurant per el nombre d' espectadors el seu èxit. “Too opinionated”, recordo que em deia a mi un dels que havia perdut la opinió, amic meu ara una altra vegada, Philip Noyce. Les festes m'agradaven, els castings em distreien, la gent em resultava atraient perquè era tan diferent, el cotxe descapotable, la bona temperatura, els mercats a l'aire lliure, el mar... I els amics em retenien, però volia trencar aquest cercle de despeses de tres cases. (París, L.A., Madrid), mentre vivia amb hotels, amb factures inútils a comptabilitzar perquè venien en masses monedes diferents… I als 40 anys, i rodant a la Patagònia, vaig mirar-me al mirall i vaig finalment parar per poder reflexionar millor on volia estar els altres 40 anys que em quedaven.
