Tal i com vàrem anunciar en l'anterior número de la revista, reproduïm la conferència que va pronunciar l'actiu Assumpta Serna a l'Auditori del Parc Científic de Barcelona (PCB), en aquesta 4ª Tribuna del Cinema Espanyol organitzada pel Centre d'Investigacions Film-Història.

Aquest és, per tant, el text íntegre de la seva interessant dissertació a la UB:

Gràcies a la Universitat de Barcelona i al Dr. Caparrós Lera, historiador i enamorat del cinema, que ha donat tantes hores del seu temps a veure cinema europeu. I també per escollir-me, per considerar-me persona adient per estar ara amb tots vosaltres. Em toca, ja que estic a la Facultat de Geografia i Història, enllaçar la meva vida passada amb llocs. I és veritat que n'hi han tants… Espero que no us avorreixi.

El adjectiu de “internacional” l'he portat penjat des de el any 82, data de la meva primera coproducció europea. Crec que el motiu de buscar sempre el més enllà ha sigut el desig de saber més, de voler assolir un repte, de comprendre i de ser millor. De petita, vaig entrar al teatre per la porta d'un col·legi, La Salle, on estudiava un amic meu, amic encara ara, que es diu Francesc Albiol. Un grupet varem decidir que ens ho passàvem molt bé junts. I volíem provar a viure d'allò que ens agradava, d'allò que tothom ens desaconsellava que escollissim com a professió. No vaig trobar una carrera universitària a on ensenyessin el que a mi tant m' agradava fer: estudiar texts, interpretar a la meva manera un personatge, comunicar al públic les meves troballes de composició del personatge.

Em semblava que hi havia un ventall grandiós de possibilitats, inagotable per explorar, escoltar paraules d'altres, fer-les meves i comunicar-les a tot un públic. I rebre de retruc el seu parer, enriquint-me literària i humanament. Era meravellós. A l'Institut del Teatre de Barcelona, hi havien els professors bons i els dolents, com a tot arreu. Era el moment de creació del Teatre Lliure, i vaig tenir professors com Lluís Pasqual, noi rebel amb aire internacional de l'Escola de Strasbourg; en Pawel Rouba, polac que ensenyava expressió corporal, o Carolina Colom, magnífica professora d' expressió oral i millor persona. Tot era possible, seriós i divertit.

 

Sempre me'n recordaré la primera vegada que em van donar un sobre amb diners desprès de la meva primera actuació al Teatre Grec. No m'ho creia. Podia viure fent lo que a mi m'agradava…L'important mai era el sobre, sinó la sorpresa de descobrir que podia viure fent el que més m'agradava al món.

No va ser el Teatre Lliure, sinó el Dagoll-Dagom que em va agafar per ser tècnic de llums per No hablaré en clase, mentre estudiava a l'Institut del Teatre i feia la carrera universitària de Dret, per compromís amb els meus pares. No me'n he arrepentit mai d'haver anat a la Facultat, però m' hi hagués agradat estudiar el que m'agradava.

Amb el Dagoll-Dagom vaig fer la obra de Antaviana, un musical deliciós i amable on tots vàrem dirigir i actuar. Era l'any 1978, i jo, com tots els de la meva generació no sabíem encara el què volíem, però sabíem el que no volíem dir ni fer: era època de rebel·lió interna i externa. Així que vaig penjar la carrera, les obligacions i els lligams, i vaig seguir la troupe de teatre com un còmic més, amb una mà davant i una altra darrera. I així vaig descobrir Madrid.

Sempre dic que Madrid va ser el xoc cultural més fort, perquè per a mi, com a tants companys de la meva generació, només la paraula Espanya era sinònim de flamenco, feixisme, i d'un regust dolent i ranci. Amb vint anys, arribo a la capital i descobreixo tocant portes gent com Pilar Miró, el cinema de Manuel Gutiérrez Aragón, Pedro Almodóvar, o les pel·lícules de Víctor Erice. Vaig descobrir el cinema, els despatxos, els passadissos i la Televisió espanyola.

A la tele, un executiu em va dir això: “Nena, tu no trabajarás en TVE porque eres demasiado alta”. I potser tenia raó. El que és segur es que vaig aprendre a escoltar des d'altres punts de vista. Vaig fer una pel·lícula llavors de joves: Vecinos, produida per Fernando Trueba, amb Antonio Resines. Eren gent que venia del que es deia l'escola comercial, del cafè comercial, i que volien fer i ser comercials. Quin disgust quan em deia en Resines que per ser actor no es necessitava estudiar, ni maquillatge, ni res de res; tenir cara i endavant! Me'n recordo que veient-lo patir a la escena de llit de vergonya, vaig recordar-li les seves paraules d'aficionat…

Anys de buscar feina, de viure amb barris pèssims, de fer publicitat de Scotch Brite, de casar-me per poder llogar un pis, de demanar pel carrer diners per anar a veure un productor… A les oficines de Madrid, i tot esperant que s'obrís la porta, anava topant amb la mateixa gent, que com jo estava buscant feina. D'aquestes xerrades em va arribar l'informació del casting de la pel·lícula que preparava Carlos Saura. Una altra actriu, em va dir que hi anés. Llavors ens ajudàvem, passant-se informació entre nosaltres. I em van agafar. No sabia que era per al paper protagonista fins que vaig arribar a casa i em vaig trobar el missatge al contestador.