logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Sant Jordi
2019
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Entrevistem Miquel Canals, catedràtic de Geologia Marina i traductor de l’Atles del mar. Fets i dades sobre les amenaces als nostres ecosistemes marins, que exposa els efectes devastadors de l’acció humana sobre els oceans. Un llibre per prendre consciència d’una realitat que no podem continuar ignorant.

L’Atles està pensat com una eina de consulta per obtenir àgilment dades actualitzades i rigoroses sobre aspectes essencials de la relació entre l’ésser humà i el mar. S’hi mostren les qüestions més preocupants d’aquesta relació, i també els impactes de les múltiples activitats humanes que es desenvolupen a l’oceà o que poden afectar-lo. La informació es presenta en textos breus i entenedors, il·lustrada amb mapes i figures sintètiques o representatives de casos concrets. L’obra original, Ocean Atlas, escrita en anglès, la van publicar l’any 2017 conjuntament la Fundació Heinrich Böll Schleswig-Holstein, la Fundació Heinrich Böll i el Clúster d’Excel·lència «The Future Ocean» de la Universitat de Kiel. El professor Miquel Canals n’ha fet la traducció al català.

Després de llegir l’Atles del mar la conclusió no és gaire falaguera. Estem exhaurint realment el recurs més important per a la supervivència tant de la nostra espècie com del planeta?

Ben mirat, l’espècie humana és una plaga per al planeta. I cada dia que passa som més individus. La pressió que exercim sobre tots els recursos i sistemes de la Terra, incloent-hi el mar, i la manera com tractem la resta d’organismes, són esfereïdores. Ens comportem, col·lectivament, com aprenents de bruixots que al llarg del temps han anat descobrint varetes màgiques que hem emprat a tort i a dret sense saber-ne ben bé els efectes. Aquesta és la història de la civilització, feta del que en diem «avenços», varetes màgiques a la fi. Si ens n’adonem, la pesca marítima és l’única gran modalitat de caça d’animals salvatges a gran escala que queda al món. El que extraiem no ho reposem, només traiem i traiem. No és, doncs, gens estrany que el 90% dels estocs de pesca estiguin sobreexplotats o plenament explotats.

Malgrat que augmenten les evidències científiques del canvi climàtic causat per l’acció humana, sembla que s’ha consolidat un corrent d’opinió contrari dedicat a desmentir-ho. Estem en plena vigència de la postveritat.

El negacionisme del canvi climàtic i els seus efectes no resisteix l’evidència científica. La ciència ha demostrat sense marge per al dubte que l’oceà és el gran apaivagador d’un escalfament atmosfèric que, d’altra manera, es faria sentir en un grau encara més elevat. Ara bé, el servei que ens dona l’oceà no li surt de franc, sinó que el paga. Pensem, a tall d’exemple, en la reducció del gel marí a l’Àrtic o en la invasió d’espècies tropicals a la nostra Mediterrània.

Vostè ha fet recerca des del Mediterrani fins l’Antàrtida. Queda algun tros de mar lliure de l’acció humana?

Gairebé cap. Aprofitant que ara es parla molt de les deixalles de plàstic, aprofito per mencionar que en els nostres estudis n’hem trobat petits fragments, o microplàstics, als llocs més llunyans i profunds de l’oceà global, com ara a l’Àrtic o a l’oceà Austral, entre Madagascar i l’Antàrtida. Hi ha, però, alguns llocs rars, anomenats pristins o primigenis, sovint en l’entorn d’illes i muntanyes submarines remotes, que encara recorden l’esplendor dels oceans del passat, una esplendor tan extraordinària que no la podem arribar ni a imaginar.

S’atreveix a formular alguna hipòtesi respecte al futur dels nostres mars i oceans?

Depèn de nosaltres i de la nostra capacitat d’exigència. I ens cal ser exigents i no defallir. Hem de moure’ns, fer-nos sentir; no podem quedar-nos en silenci. Hem d’obligar els poders polítics a actuar. Certament, la postveritat, la mentida que esdevé fals dogma, no ajuda gens, i és molt preocupant la perillosa deriva que estan prenent algunes grans nacions. Sembla com si l’estupidesa i la prepotència, que és una forma d’estupidesa, s’hagin apoderat del món. En el cas dels oceans, veiem com els estats es van apropiant de regions cada cop més grans i del dret d’explotar-les, en detriment de l’anomenada Àrea, és a dir, la part de l’oceà, a alta mar, que pertany a tots, que és patrimoni comú de la humanitat.

Miquel Canals (1958) és catedràtic de Geologia Marina de la Universitat de Barcelona. El seu camp d’estudi és la geologia dels fons del mar i del mateix mar com a agent geològic, i ha investigat en l’àmbit de l’estratigrafia i la sedimentologia i la seva aplicació pel que fa als riscos geològics marins. Ha publicat treballs de cartografia dels fons marins, de processos i productes sedimentaris marins, i sobre el canvi global a partir de les dades sedimentològiques del fons marí. Ha fet recerca en tots els mars i oceans, i aportacions en el camp de la marina polar.


 
 
logo