El volum proposa una nova anàlisi àmplia i transversal de la figura d’Elias Rogent a partir de les seves facetes d’arquitecte, docent i restaurador. Recull aportacions de diversos especialistes que aborden l’estudi des de disciplines com ara l’arquitectura, el disseny, l’art, la historiografia, la restauració i l’urbanisme.
Elias Rogent i Amat (Barcelona, 1821-1897) va ser professor, teòric, historiador, restaurador i arquitecte. Interessat pel passat medieval del país i considerat el primer arquitecte romàntic català, va formar part de l’escola d’arquitectura que va iniciar el camí cap al Modernisme. Va dirigir l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, en la qual participaren docents de gran prestigi, com Lluís Domènec i Montaner, i es formaren alguns dels protagonistes de l’arquitectura modernista, com Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch.
Del llegat de Rogent destaquen la presó de Mataró (1858), pionera a l’Estat espanyol en la concepció del sistema panòptic; els Magatzems Generals del port de Barcelona (1877), el primer edifici completament d’obra vista; un projecte no realitzat de la Capitania General; els xalets del marquès de Salamanca als jardinets del passeig de Gràcia i, per al mateix client, més de seixanta habitatges al barri de Salamanca de Madrid, bastits amb mà d’obra catalana. Fou director de les obres de l’Exposició Universal de 1888 i va fer nombrosos projectes de restauració de monuments, entre els quals Santa Maria de Ripoll (1886), la catedral de Tarragona en col·laboració amb August Font (1884, no realitzat) i el monestir de Sant Cugat del Vallès.
L’obra aplega les aportacions de gairebé una trentena d’especialistes, que participaren en les jornades científiques celebrades durant el mes de juny de 2017, en les quals es donaren cita acadèmics i professionals de les principals institucions culturals del país. El llibre s’organitza al voltant de tres aspectes fonamentals de la trajectòria d’Elias Rogent: «Arquitectura», que analitza alguns dels seus projectes; «Col·leccions, tresors i patrimoni», que fa palesa la importància de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona i del Seminari Conciliar com a conjunts patrimonials i simbòlics immersos en el teixit històric, social i cultural de Barcelona, i «La restauració del passat i les seves identitats», que se centra en la figura de Rogent com a arquitecte restaurador. Es clou amb un apartat dedicat a les fonts documentals i una àmplia bibliografia.
El projecte s’inscriu en el pla de revaloració del patrimoni universitari impulsat pel Vicerectorat d’Arts, Cultura i Patrimoni, conscient de la importància de l’Edifici Històric com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Per tal de fomentar l’estudi del patrimoni material i immaterial de la institució, aquest volum s’emmarca en la col·lecció Art i Patrimoni que ha endegat Edicions de la Universitat de Barcelona i en la qual s’aplegaran els estudis sobre el llegat cultural universitari. Així, doncs, les futures aportacions quedaran recollides en una mateixa col·lecció a fi d’enriquir el coneixement i reivindicar la llarga tradició d’una universitat que camina vers els sis segles d’història.
Finalment, anunciem la propera presentació de l’Any Vallmitjana 2019, promogut per la Universitat de Barcelona i el Seminari Conciliar de Barcelona i que girarà a l’entorn de l’extensa producció dels escultors Agapit i Venanci Vallmitjana, precursors de l’escultura catalana moderna. Al llarg de l’any es promocionaran unes jornades científiques i un seguit d’activitats de caràcter divulgatiu.
Ramon Dilla Martí és doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, amb una tesi dedicada a la imatge de sant Ramon de Penyafort, premi extraordinari de doctorat del curs 2016-2017. Després de diversos treballs dedicats a la catalogació de monuments romànics catalans, la seva recerca acadèmica se centra en l’anàlisi de la imatge sacra i profana durant l’època moderna, aspecte sobre el qual ha publicat alguns articles dedicats a la iconografia mercedària, martirial i taumatúrgica. Actualment és tècnic de cultura i patrimoni de la Universitat de Barcelona, àmbit en què coordina diversos projectes de recerca vinculats al patrimoni universitari.
Maria Torras Freixa és doctora en Arqueologia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi dedicada a la formació i el desenvolupament de la ciutat antiga de Teotihuacan, Mèxic. Focalitza la seva recerca acadèmica en la planificació urbana, l’arquitectura i els canvis sociopolítics que van tenir lloc en el marc d’aquest assentament. Les seves contribucions han estat presentades en diversos congressos nacionals i internacionals, i publicades en capítols de llibre. Actualment col·labora en diversos projectes vinculats amb el patrimoni universitari i continua la seva tasca com a investigadora independent.