logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Març
2019
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Us oferim una entrevista amb Nadia Hernández Henche, autora del darrer títol de la col·lecció Memoria Artium, Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados a la cultura en el tardofranquismo, un llibre sobre els atacs a l’obra de Picasso i al món de la cultura en els anys convulsos de la Transició espanyola.

Publicar un llibre com el seu sembla molt pertinent en aquests moments, amb el ressorgiment d’actituds feixistes que estem patint...

De fet, les agressions a la cultura de què parla el llibre, els atacs a les llibreries, mai es van aturar del tot, cosa que posa de manifest la pervivència residual d’aquests grups violents d’ultradreta. Certament, els episodis d’intolerància violenta han augmentat en els últims anys fins al punt que SOS Racisme, en el seu informe de 2016, va registrar a Espanya més de 300 casos de violència xenòfoba. Sens dubte, aquestes xifres estan relacionades amb l’auge de les formacions neofeixistes i neonazis i amb la creixent normalització de la intolerància, fenòmens que es desenvolupen a tot Europa i enfront dels quals el Parlament Europeu va expressar recentment una profunda preocupació.

Amb el seu llibre redibuixa la Transició com un període especialment violent, un temps de xantatges i renúncies, fruit de la pressió d’elements virulents i antidemocràtics, en què la cultura va ser la primera víctima. Tenim avui una cultura submisa amb el poder a conseqüència d’aquest passat més immediat?

El llibre se situa entre el relat mític i el relat negre de la Transició, presenta experiències històriques que posen en relleu la superposició dels aspectes polític, cultural i social en el tardofranquisme. L’acció combinada de moviments socials, organitzacions polítiques i llenguatges i pràctiques rupturistes va constituir una estructura crítica en els últims anys de la Dictadura. Després, l’esquerra va aportar un discurs cultural al projecte d’UCD, però era una idea de cultura supeditada a l’estabilitat política, i per aquest motiu el seu potencial crític va quedar desactivat. La Cultura de la Transició, segons el terme encunyat pel periodista Guillem Martínez, va establir, des del consens, les bases de la nostra realitat cultural, dependent de l’Estat i pròxima a la propaganda.

Picasso era una autèntica bèstia negra per al búnquer del règim franquista. Per què? Perquè era comunista? Perquè era un artista abstracte? Perquè va pintar el Gernika? El que es percep en el llibre és la somatització d’una gran impotència a través de la violència...

Picasso era la representació humana del mal: havia donat suport a la República, era comunista i havia insultat Franco. No obstant això, la consolidació de l’èxit internacional de l’artista va motivar que el règim emprengués una estratègia d’apropiació del seu nom amb la doble intenció de neutralitzar la seva figura i donar una imatge de modernitat a l’exterior. Es va establir una tàctica de dissociació de la imatge artística de la perspectiva política, d’acceptació de la seva significació com a artista per sobre de les idees polítiques que professava. Això va permetre que el 1959 es fessin negociacions secretes per exposar la seva obra a Madrid. De la mateixa manera, la inauguració del Museu Picasso de Barcelona va ser possible gràcies a la política promocional d’un Estat que necessitava una legitimació i que es volia beneficiar del fet de reconèixer Picasso.

Barcelona se les compon per crear el Museu Picasso, fins i tot sota la dictadura i amb el suport d’un alcalde franquista com Porcioles. Fa l’efecte que la ciutat posseeix una agenda pròpia, mani qui mani...

El Museu va ser un lloc de trobada, però també de desavinença entre l’artista i el règim. Porcioles va comprendre la importància que tenia per a la ciutat de Barcelona i va aconseguir inaugurar-lo tot i l’oposició del sector més immobilista. Per això, tres anys després d’anunciar la creació del Museu Picasso, es va inaugurar centrant l’atenció en la donació de Sabartés i dissimulant la participació de l’artista. La discreció amb què es va obrir el Museu demostra el compromís de Porcioles, atrapat entre les consignes del règim i l’expectativa dels donatius que Picasso va anunciar que faria per al Museu.

Amb la perspectiva del temps, creu que el vincle entre Picasso i Barcelona és percebut internacionalment? Fins a quin punt hi ha contribuït el Museu?

Certament, el Museu Picasso de Barcelona és el primer museu dedicat a l’artista i l’únic que s’inaugurà en vida seva; que va triar aquesta ciutat per exposar l’obra de joventut. A més, va consolidar el Museu mitjançant diverses donacions i li atorgà una autoritat excepcional en la interpretació de la seva producció artística.

 

Nadia Hernández Henche (Barcelona, 1963) és llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i graduada en Conservació i Restauració de Béns Culturals per la Regione Toscana. Va treballar com a restauradora al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i després va orientar la seva activitat professional vers el desenvolupament de programes i protocols de conservació preventiva, tasca que va dur a terme en diferents centres i institucions, com ara l’Arsenal de Venècia, la Fundació La Caixa o el Cercle del Liceu. Els seus focus d’interès són la gestió de col·leccions i la investigació de la tècnica pictòrica dels artistes catalans del primer terç del segle XX. Com a gestora de col·leccions ha exercit la docència en diferents màsters de postgrau, dirigeix col·leccions privades i ha estat directora de la Fundació Francisco Godia de Barcelona. En la faceta d’investigadora, ha format part d’un grup de recerca de l’obra de Joaquim Mir, ha coordinat exposicions sobre aquest artista i ha publicat articles sobre la tècnica d’altres pintors catalans. El 2015 va ser cocomissària del projecte expositiu «El Greco. La mirada de Rusiñol», inclòs en el programa del quart centenari de la mort d’El Greco. Picasso en el punto de mira és el resultat de l’estudi d’una col·lecció de dibuixos. Realitzats per diferents artistes entre 1971 i 1972, van formar part d’un homenatge a Picasso i la seva contextualització ha permès recuperar la memòria dels fets polítics que el van motivar. Amb aquest llibre, l’autora vol demostrar que la figura de Picasso va inspirar la voluntat de contraposar cultura a violència durant aquells anys.

La col·lecció Memoria Artium ofereix llibres basats en investigacions originals, amb caràcter monogràfic, fets per professionals rigorosos, però sense renunciar a l’amenitat necessària per connectar amb un ampli públic lector interessat en la història de l’art del nostre país. Hi participen la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Rovira i Virgili, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu del Disseny de Barcelona. Entre els títols de la col·lecció destaquen: Pintura catalana del Barroc. L’auge col·leccionista i el periple social del pintor al segle XVII, de Santi Torras Tilló (Premi Enric Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans 2013); Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió (Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art al millor llibre publicat el 2012); Pau Audouard. Fotografia en temps de Modernisme, de Núria F. Rius (2012); Georges Bataille y la parte del arte. De «Documents» a «Acéphale», de Marisa García Vergara (2013); Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus. El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle XX (2013) i Mercat de l’art, col·leccionisme i museus. Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles XIX i XX (2014), tots dos a cura de Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech; Les cartes de l’escultor Enric Casanovas, a cura de Teresa Camps i Susanna Portell (2015); Art déco català (1909-1936), de Mariàngels Fondevila (2015); Antonio Saura. El muro de la vida, de Julián García (2017), i El Brodat de la Creació de la catedral de Girona, a cura de Carles Mancho (2018).


 
 
logo