«Com a punt de partida, Llull mostra que, a l’origen d’aquesta societat, s’hi troba un Déu, Trinitat, que és feliç, i que pretén que tota persona ho sigui històricament. Aquest és l’oferiment que brinda als seus lectors, cristians, jueus, o musulmans, en el primer capítol del Llibre de contemplació en Déu. En la millor tradició augustiniana, respon a la gran aspiració humana, que consisteix a assolir la felicitat.

»Aquest atansament al Déu feliç i font de la felicitat universal serà el primer punt que esbrinarem, amb trets molt elementals. Seguidament, veurem com Llull mostra com aquesta felicitat de Déu és comunicada a la persona humana. Un dels camins per a arribar-hi es el del diàleg interreligiós. Doncs bé, mentre caminam vers aquest objectiu ideal de la unitat religiosa i, en el supòsit que la humanitat hi arribi, com ha de ser la convivència de la humanitat i dels pobles que la formen. En el tercer punt, que serà el mes extens, veurem quins referents proposava Llull per a la convivència diària, i per a tota la humanitat. Emergeix indiscutible el que és el bé públic, que condueix a la pau, i l’objectiu dels prínceps. Acabarem amb unes reflexions sobre la pervivència del missatge de Ramon Llull quant a la promoció del bé públic i de la pau. Indicarem com, vora els diversos lul·lismes, el místic, el missioner, etc., el llegat de Ramon Llull queda incomplet sense un lul·lisme a favor de la pau, del diàleg, fonamentat en el bé públic, i promogut per una conferència anual de les nacions.

»Ometrem la referència a les fonts de Ramon Llull, així com prescindirem d’una comparació entre Llull i el seu contemporani, sant Tomàs d’Aquino, el que ens menaria a entrar en la difusió de la Política d’Aristòtil. Per més que fora ben escaient, també deixarem de fer una comparació de Llull amb Francesc Eiximenis, que en Lo Crestià ideològicament és mes pròxim a Ramon. A més, els catàlegs de les biblioteques institucionals i privades de Mallorca mostren que va ser molt llegit.

La racionalitat com a recurs radical per a la missió, per a la felicitat

»Un dels trets dels trets més divulgats de Ramon ha estat el de la seva opció per la racionalitat, de manera que en els temps de la neoescolàstica sovint apareixia com a adversari de les tesis que hom exposava. Ara bé, amb aquestes paraules tenim la intenció de preparar una justificació per a presentar l’objecte de les nostres reflexions sobre el bé públic i la recerca de la pau. El bé públic, la pau i el diàleg són tresors de la humanitat que podem conèixer, explicar, promoure i defensar, però solament si som capaços de raonar. D’aquí que sigui un gran avantatge que el mètode lul·lià fos per antonomàsia el del raonament, del qual en són capaces totes les persones. Aquesta opció per a la racionalitat suposa una universalització absoluta de les possibilitats del diàleg humà. Es va avançar pel camí proposat per sant Agustí al seu corresponsal menorquí, Consenci, quan li escrivia: intellectum ualde ama, “estima amb forca l’enteniment”.

»Ramon Llull, també a través de l’augustinisme, era hereu d’aquesta confiança en la raó humana, i ho mostrava quatre segles abans que Immanuel Kant proclamàs el lema de la il·lustració Sapere aude. Sens rebaixar gens el vigor de la crida que feu el filòsof germànic, perquè el context era innovador, sembla escaient recordar que la consigna Sapere aude pertany a un vers d’Horaci, recollit i repetit per sant Agustí.

»Si tant ha influït el recurs a la raó, absolutitzat per la il·lustració, tanmateix la teologia cristiana era possible, precisament perquè era una expressió de la comunicació raonada, ja present en el Nou Testament, quan orienta el lector a la recerca de Déu, des de la visió de la creació. L’important, per tant, és saber sumar Horaci, Agustí, Tomàs d’Aquino i Albert el Gran, Ramon Llull i la cultura actual.

»Copsarem que la racionalitat brolla de l’ésser humà, i no admet ni l’exclusivitat de qui es tanca, ni la prepotència dels que imposen. Ella, encara que no tota sola, iguala les persones, el que feia que Llull defugís la guerra, com a irracional i destructora de l’altre.

»Plantejada la missió des d’aquest horitzó racional i dialogal obert a la comunicació, Llull va proposar uns mitjans coherents i adequats per a aconseguir aquesta relació. Aquests recursos consistien a proposar els llibres escrits per al diàleg, i la fundació d’escoles que anostrassin els frares missioners per a obrir les portes a la comunicació amb els jueus, musulmans i cristians ortodoxos.

»Aquestes escoles s’havien de crear segons el model de la que establí a Miramar, per tal que hi hagués missioners que, coneixent les llengües, arribassin a tot arreu. Llull no demanava cap sacrifici als musulmans ni als jueus. Solament pressuposava la capacitat de diàleg, de raonar, i en la pròpia llengua. A mes, el curt llibre Disputatio Petri et Raymundi sive Phantasticus retorna sobre l’abast de la raó en relació amb la fe. Sap ben bé que la Trinitat o l’Encarnació del Fill de Déu no són demostrables en un llenguatge lògic deductiu, a partir de les causes. Però, a partir de les dignitats o perfeccions de Déu, pot mostrar la coherència amb la raó. És un discurs d’inspiració platònica-augustiniana.

»L’altre eix del pensament de Llull, la missió, que és imprescindible, perquè mena a la felicitat, que és Déu. Llull no es movia en el buit, ni a fons perdut. Quan predicava el Déu cristià als musulmans tenia quelcom que oferir: la felicitat.»