En un univers tan ampli com és el del cinema, quins factors t’han conduït a tractar la mort? Si tornessis a l’inici d’aquest projecte, què hi afegiries o canviaries?
L’origen és força ridícul. A l’ESCAC, feia classes a les vuit del matí i em vaig adonar que la gent era més puntual quan posava seqüències de morts. Vaig començar a recopilar-ne escenes i finalment he fet el llibre. De seguida em vaig adonar que la mort és el motor narratiu per excel·lència. I hi afegiria moltes coses. He deixat moltes seqüències a fora, no perquè hagi volgut, sinó perquè no hi cabien totes. Aquest llibre, de fet, es podria ampliar indefinidament...
En què et bases per determinar que una mort és creativa? Hi ha morts que no siguin creatives?
El barem que aplico, en realitat, és subjectiu. Es tracta de veure com s’arriba al clímax, si hi ha metàfores visuals, si el text és poètic, si la imatge i el so sumen significats i, fins i tot, si hi ha sentit de l’humor.
Havent analitzat morts creatives tan diverses i amb estils totalment diferents, podries dir quina és la teva mort preferida?
En tinc moltes, però n’hi ha una que és idíl·lica: la mort de l’avi Semion, a la pel·lícula Terra (1930) d’Aleksandr Dovzhenko. Mor amb tranquil·litat i serenitat, amb un somriure, en un llit de pomes envoltat de tota la seva família.
Tenint en compte el tema principal de Muertes creativas en el cine, què en penses de tota la cultura cinematogràfica que hi ha al voltant de la violència?
Sempre hi ha hagut violència a les pel·lícules. En l’audiovisual tenen molt impacte els cops, les pallisses, les caigudes... Penso que la violència en l’audiovisual rebaixa la violència en l’espectador; jo sóc amant de la violència en les pel·lícules, i crec que això no em fa pitjor persona.
En la teva trajectòria com a professional has treballat en molts guions. Podries dir tres exemples de guió perfecte o impecable?
Hi ha pel·lícules considerades clàssiques, com L’apartament (1960, de Billy Wilder), Chinatown (1974, de Roman Polanski) o El club de la lluita (1999, de David Fincher), que són exemples d’un bon guió. Són guions molt equilibrats, cadascun en el seu estil i en la seva època.
Quins són els criteris que tens per decidir si un guió és bo o dolent?
Hi ha una part inicial que és la idea, però és molt difícil de valorar. Depèn dels objectius del guió, que normalment l’espectador ja veu al principi, i de com es vagin desenvolupant d’acord amb les promeses que se li han fet al públic.
A la teva presentació, que va ser molt original, vas introduir com a escena final una seqüència de La vida de Brian. Podries explicar per què vas escollir aquesta cançó per parlar de la mort?
Uns individus, penjats d’unes creus, parlen de trobar-li el sentit positiu a la vida. És una seqüència de contrapunt per excel·lència: barreja elements que semblen contraris, però que són complementaris i coherents. A més a més, té molta gràcia. Per acabar rient va bé!
Per què vas triar aquesta editorial? Com ha estat la teva experiència? On t’agradaria publicar el teu proper llibre?
La veritat és que no ho vaig buscar, va ser un amic meu de l’ESCAC que em va conduir fins a Edicions de la UB. El meu proper llibre m’agradaria publicar-lo a la mateixa editorial. Estic molt content amb el treball que s’ha fet. Les fotografies de la promoció, de Vardan; la idea de la campanya a Instagram; les presentacions... n’hem fet una però n’hi haurà més, i sé que l’editorial hi participarà amb el mateix entusiasme. Hi he mantingut una col·laboració esplèndida.
Més enllà de la publicació d’aquest llibre, en quins projectes treballes actualment?
Les persones que es dediquen a l’audiovisual estan en una situació, diguem-ne, de pluriocupació, encara que sigui dins del mateix sector. Jo estic treballant de professor, dirigint, fent guions per encàrrec, fent guions propis, escrivint sobre cinema... Ara, és cert que he decidit no fer segons quines feines, com ara sèries de televisió... No és el meu món.
Després d’haver tractat la creativitat en la mort, podries escriure una obra semblant sobre escenes creatives de la resurrecció?
El llibre Muertes creativas en el cine ja té un apartat dedicat a figures de resurrecció. En alguns casos, no pots prescindir de la resurrecció quan parles de la mort. Moltes vegades, si mor el personatge principal i la pel·lícula és un èxit, gairebé segur que hi haurà alguna figura de resurrecció o, directament, ressuscitarà el protagonista. Per exemple, a Titànic (1997, de James Cameron) Jack mor, però al final, quan mor Rose, tots dos es tornen joves i es retroben a les escales del Titànic i, mentre tothom aplaudeix, es fan un petó i s’acaba la pel·lícula. Es pot demanar més resurrecció que aquesta?
Els exalumnes que van parlar a la presentació van dir que eres el millor professor de l’ESCAC. Com orientes les teves classes per transmetre als estudiants la teva passió pel cinema?
Jo intento aprendre, passar-m’ho bé amb el que he après i transmetre-ho. Però quan fa anys que et dediques al mateix, t’has d’anar renovant. Això m’obliga a estar al dia, a refer el programa i a forçar-me a ser diferent cada any. Hi ha una correspondència d’amor professor-alumne, és a dir, tu dones i ells et donen. Si això funciona, la relació és estable i idíl·lica; si no, venen els problemes.
Com a professor tens un vessant d’analista, de teòric del cinema... T’és fàcil destriar-lo del teu jo més creatiu?
De vegades penso que l’artista necessita una certa ingenuïtat, no plantejar-se tantes coses, simplement fer-les i després que ho analitzin els altres. Jo crec que depèn una mica de la relació que facis. És a dir, si tu tens una voluntat artística a dins que necessites exterioritzar, crec que, per fidelitat a tu mateix, ho has de fer. No negaré, amb tot, que la crítica i l’anàlisi obsessiva poden restar-te temps i anar en contra d’aquesta necessitat d’ingenuïtat, però preval la voluntat de crear per damunt de tot. D’altra banda, penso que l’audiovisual és l’art més poderós en la manipulació de les emocions. Moltes idees que creiem que són nostres ens han arribat a partir de l’audiovisual. Tot això cal conèixer-ho per defensar-se i ser realment lliure.
Claudia Luque