L’artista de Sant Esteve Sesrovires va conèixer aquesta obra a través del creador Pedro G. Romero, que la hi va recomanar perquè en tragués referències per al projecte en què treballava en aquell moment sobre l’amor com a construcció cultural i l’efecte que pot tenir en les persones.

Flamenca és una novel·la anònima escrita entre 1240 i 1270 a la Roergue, de la qual només es conserva un fragment de 8.095 versos en què falta el final. L’autor devia ser un clergue, potser relacionat amb la família de Ròcafuèlh i l’abadia de Nant. Protagonitzada per personatges veladament reals, l’acció transcorre durant els anys 1223-1227: Flamenca, filla del comte Guiu de Nemours, es casa amb Archimbaud de Borbó, que la tanca en una torre per gelosia; el bell Guillem de Nevers, decidit a alliberar-la, es tonsura per poder veure-la, i durant un temps mantenen amors clandestins; després, Guillem marxa a Flandes per atènyer la glòria com a cavaller, i torna a Borbó en un torneig de Pasqua el 1227.

La lectura d’aquest clàssic medieval —que al llarg de la història de la literatura ha inspirat des de Boccaccio fins a Bernat Metge o Jaume Roig— va inspirar Rosalía, que transforma la figura del pervers Archimbaud, el trasllada del segle XIII al XXI i reflexiona sobre la mateixa qüestió que aborda la novel·la: el maltractament fruit de la gelosia i la degradació de l’amor. A més, adapta l’estructura de l’obra al seu disc, on cada tema està concebut com un capítol d’una narració que expressa al·legòricament els diversos moments de la relació amorosa («Augurio», «Boda», «Celos», «Disputa», «Lamento», «Clausura», «Liturgia», «Éxtasis», «Concepción», «Cordura» i «Poder»), els quals es poden relacionar directament amb diversos capítols de Flamenca («Les esposalles», «Cort i noces», «Les sospites», «Esclata la gelosia», «Desig i tonsura», «Breus mots, llargs neguits», «Dies decisius», «Jocs d’amor i galania» i «El seny i les seves conseqüències»).

El text medieval és d’una mundanitat sorprenent per a l’època: narra els amors furtius a l’església d’un jove disfressat de clergue —cosa mai vista abans en literatura— i mostra l’adulteri com un càstig per la gelosia. Flamenca és, sobretot, un cant a l’alegria de viure sense entrebancs i una reivindicació de la civilització que la va fer possible. Defensa una concepció de la vida en què el plaer ocupa una posició central, per tal com constitueix una elevada aspiració, pròpia de gent intel·ligent i culta, que duu a menysprear les prohibicions. L’autor proposa una ètica, i fins i tot una teologia, de l’hedonisme, que de ben segur va provocar alguna prevenció en forma de censura. Protagonitzada per éssers lliures, com Flamenca —una jove resplendent de la regió que li dona nom, i una de les grans creacions de la literatura universal— i Guillem de Nevers —un cavaller que recorre a l’engany per poder seduir i alliberar la dama reclosa per la gelosia extravagant del seu marit—, aquesta novel·la reuneix tot el saber eròtic forjat per la tradició trobadoresca.

L’obra no es limita a plasmar de manera brillant festes, banquets o tornejos, i a exposar un repertori de bones maneres, sinó que també recull una sensibilitat que, tot i ser encarnada per personatges francesos, pertany inconfusiblement a la mentalitat que caracteritzava la cultura occitana abans de patir la profunda crisi que va representar la derrota de Muret (1213), i la croada subsegüent contra els albigesos, predicada per Roma i executada per Simó de Montfort i la monarquia francesa. L’anònim autor s’hi refereix en alguns passatges amb simpatia, però també amb la distància que permet la ironia. En aquest aspecte, hi ha estudiosos que n’han fet una lectura de caràcter al·legòric en la qual Flamenca representaria l’Occitània oprimida i Guillem —transsumpte possible del rei Jaume I—, l’alliberador que ensenya que amb enginy es pot derrotar el poderós, fet que demostra l’existència d’una consciència catalanoccitana comuna. Així, doncs, l’obra traduiria l’abatiment de la societat occitana després de la rebel·lió de 1242, sufocada per les tropes franceses.

La lírica trobadoresca de Marcabrú, Bernat de Ventadorn, Arnaut de Maruelh, Peire Cardenal i altres, proporciona el canemàs inicial amb què l’autor va bastir els discursos amorosos dels protagonistes i va construir algunes escenes, però també s’hi detecta la influència de la narrativa en llengua francesa, sobretot de Chrétien de Troyes, així com la clàssica d’Ovidi i el seu Ars amandi.

Flamenca és una obra que fa sentir la joia de viure, defensa els valors de la joventut i sosté que la cerca del plaer és un principi vital i intel·lectual davant del qual ningú no hauria de trobar impediments. Segons Anton Espadaler, aquestes idees es vinculen a certs ambients universitaris parisencs del segle XIII, i remeten als partidaris del Lliure Esperit, un corrent panteista caracteritzat com a cristianisme hedonista. Això porta a pensar que l’autor —la identitat del qual segueix sent un misteri— no podia ser un simple joglar, sinó algú amb formació específica —de ben segur un clergue— com el mateix protagonista.

Anton M. Espadaler (Barcelona, 1952) és llicenciat en Dret i doctor en Filologia Romànica. Autor d’Una reina per a Curial (1984) i Història de la literatura catalana (1995), i curador del volum De amore (1991) i de l’Obra completa de Ramon Vidal de Besalú (Edicions de la UB, 2018), ha publicat diversos articles sobre Ausiàs March, Tirant lo Blanc, Ramon Muntaner, Anselm Turmeda, el comtat d’Urgell, els almogàvers i les novel·les en llengua occitana de temàtica artúrica —Jaufré, La faula i Blandín de Cornualha—. Ha col·laborat en Lo spazio letterario del medioevo (2001) amb l’estudi «La Catalogna dei re», ha escrit sobre J. V. Foix i Josep Carner, i ha exercit la crítica literària sobre obres modernes i contemporànies en diferents mitjans d’informació, recollida a Estiu tot l’any (1996). Ha col·laborat en el diari Avui, el Periódico de Catalunya, El País i La Vanguardia. Ha intervingut des dels seus inicis en el programa «Bon dia, Catalunya» de TV3, a «Cafè Baviera» de RAC1 i als programes «El matí de Catalunya Ràdio», «El món a RAC1» i «Tu diràs», també de RAC1. És membre de diverses associacions de literatura medieval, del jurat dels premis Crexells, Octubre i Ciutat de Barcelona, i del jurat dels premis Manuel Vázquez Montalbán de periodisme esportiu. Reconegut barcelonista, és autor també de Joan Laporta. Passió absoluta (2009).