«Començo per afirmar que em sento satisfet, per no dir feliç. De fet, en el que he viscut he hagut de triar per força molt poques opcions de les moltíssimes que m’han assetjat la imaginació o m’han sortit a cada pas mentre el temps ha anat, com sempre, escolant-se sense pausa i, també com sempre, fent creure que tot, o quasi tot, es repeteix. Com és lògic, el conjunt d’aquestes opcions era gairebé imprevisible en els moments de produir-se tot i que obeïen a la combinació de característiques personals —que he anat deduint més o menys amb el temps— i circumstàncies anecdòtiques poc o molt esporàdiques i aleatòries.

»Doncs bé, tot i que la trajectòria principal, més fixa i duradora, ha deixat inevitablement de costat moltíssimes opcions, també m’ha permès esbargir-me en variants pròximes i no tan pròximes, de manera que el conjunt, repeteixo, m’ha semblat raonablement plaent. Això sí, tot plegat dintre d’un ampli marc de trets biològics, alguns positius o favorables, d’altres negatius i d’altres dependents del medi en què s’han trobat. Entre els negatius poso, per exemple, la tendència a la versatilitat, i entre els dependents, el d’haver nascut en un àmbit rural l’any 1941. Dels favorables, potser viure raonablement bé encara quan escric això; i, en particular, la meva àvia materna, la primera que em va inspirar i disparar.

»En conjunt, després d’haver conviscut en molts ambients i haver observat comportaments força variats, em defineixo com a versàtil, és a dir, com un tastaolletes o iniciador de moltes coses, algunes sense acabar, i com un somiatruites o visionari que s’entusiasma fàcilment en atraccions peculiars, elucubracions i cabòries matemàtiques, geomètriques, metafísiques i similars.

»Em cal precisar també que prenc com a model de comunicació la màxima efectivitat i respecte d’una classe entre alumnes i professor. Per això, com que tinc les meves pròpies conviccions, des de fa temps refuso de manera subliminar tota mena de propaganda en forma de mítings, discursos, sermons, consignes, màximes, arengues, declamacions, panegírics, proclames, cerimònies, eslògans i similars. Amb un toc d’ironia fins i tot entenc que “Ramon” és una antítesi anagramàtica de “norma”. Afegeixo que la meva paraula predilecta és “no”, la que els nadons aprenen molt més aviat que no pas “si”, atès que aquesta no els cal quan tot els va bé. I el meu signe de puntuació predilecte és... els punts suspensius.

»I encara acabo sentint-me com un àcrata en veure a la televisió un sobirà saludant tot cofoi mentre surt per la porta d’un palau custodiada per un parell de soldats petrificats. Abans els qualificaria a tots tres amb proves d’enginy, equitat, seny i sentit de l’humor. Per tot això, retornant al riu cabalós i prioritari de la lingüística teòrica, espero fer veure, tant abans de capbussar-m’hi com quan ja ho anava fent, també en quina quantitat d’afluents i derives m’he ficat. I és que, com a fill de pagesos nascut en un ambient rural, arribar fins a la situació actual no era, ni podia ser, mitjançant cap trajectòria única i rectilínia, com la dels col·legues fills de pares amb un mateix ofici o dedicació. Per això puc assegurar que he arribat a veure i imaginar un considerable seguit de línies professionals i vitals que, amb molta convicció, m’hauria agradat experimentar o conèixer almenys amb un cert detall, com ara la música, en lloc de tanta doctrina. De fet, però, és tot un seguit que requeriria dedicació i temps molt i molt per sobre, segurament, d’una sola vida.

»De manera que no puc dibuixar un mapa amb el conjunt sencer de corrents superficials, almenys per dues raons: perquè s’espargien, s’aturaven o s’assecaven, o bé perquè n’hi havia també de subterranis més o menys connectats que de sobte fluïen a l’exterior com fonts, tolls o afluents. O no.

»Adoptaré, en conseqüència, una ultraselecció temàtica concentrada en allò, positiu i negatiu, que em va portar cap a la lingüística teòrica i en les raons que expliquen com i per què se’m va fer constantment atractiva.»