«El programa iconogràfic del Palau Güell està inspirat en l’obra verdagueriana. La relació del poeta sacerdot amb l’arquitecte Antoni Gaudí “es mantingué fins a la mort del primer [...]. Gaudí tenia un exemplar de la primera edició de L’Atlàntida en la seva reduïda biblioteca de la Sagrada Família i el llegia sovint, així com un altre exemplar de Canigó”. Cal destacar la imatge Hèrcules buscant les Hespèrides, pintada per Aleix Clapés, en què el “moment escollit” sembla fer-se ressò de la visió esfereïdora del Pirineu en flames, de l’incendi del qual esclaten les muntanyes: “Que gran Hèrcules allargant amb lo sepulcre de Pirene la cordillera a què ha dat nom [...]!”. Clapés també va fer les decoracions murals del palau dels Güell i una altra pintura on apareix representat Hèrcules amb el cos de Pirene (conservada actualment al MNAC). D’altra banda, la trama i el caràcter del mite els mostra de forma magistral el pintor canari Néstor Martín Fernández de la Torre a Hèrcules entre flames amansint el túmul de Pirene (1909). Aquestes són algunes de les representacions del sorgiment de la muntanya a partir del mite clàssic, encara que existeixen altres llegendes que també se’n fan ressò.

»L’evocació del retorn als orígens és una concepció romàntica de la natura com a reflex del sentiment i de l’estat de l’ànima que esdevé una de les característiques essencials del canvi de sensibilitat. En els llocs comuns on s’exalça la força creadora, que engendra la trobada entre escriure i contemplar, hi ha l’experiència estètica. La pintura esdevé poesia muda, mentre que la poesia és una pintura parlant. D’aquesta manera, al llarg del segle XIX la pintura d’història i el gènere paisatgístic triomfen. El sentit de la natura, la manera d’observar-la i l’experiència que ens acosta al misticisme dels poetes conflueixen en un art inspirador que s’aproxima a la bellesa del món. A través de la contemplació de la natura s’estableix un contacte espiritual amb la creació, amb una concepció de la bellesa que esdevé una manifestació de l’infinit en el finit, com una espècie de teofania que amaga un tresor només perceptible als ulls de la imaginació creadora, capaç de fer visible l’invisible. Ja en l’obra de Novalis, traduïda al català per Maragall, trobem alguns dels fonaments d’aquesta visió. En la novel·la Enric d’Ofterdingen narra una experiència d’iniciació i aprenentatge, i és significatiu veure que la mateixa natura acaba fent poeta el protagonista: “En els cims de les muntanyes brillaven els vels lluminosos de les neus acolorides, i en la plana reia una fresca verdor”. Es tracta d’una visió de caire panteista que troba l’ideal en la flor blava —la que floreix secretament en el blau infinit del cel, en el blau de la muntanya llunyana—. Novalis mescla de forma prodigiosa poesia, ciència i màgia, un fenomen que té una gran repercussió en el romanticisme i el simbolisme, amb derivacions més endavant cap al surrealisme.

»Com hem dit, els romàntics aspiren a acostar-se al paisatge i desvetllar emocions. I les muntanyes són una font inexhaurible de curiositats i meravelles. Alguns s’hi van acostar amb una actitud contemplativa; d’altres, amb un esperit descobridor. Una de les visions que ens transporta a l’esperit poètic que s’ha de reencarnar per fer-se visible és el Caminant damunt un mar de boira, de Caspar David Friedrich. Situats com a espectadors en la mateixa posició que el viatger i seguint els passos dels pelegrins o dels caminants a través del paisatge, arribem a l’expressió més profunda de sentiments i pensaments. És el que Franz Schubert també va recollir magistralment a Die Winterreise (Viatge d’hivern), obra en què el primer lied marca el to. A partir d’un poema de Müller, la música pren el ritme de marxa i ens convida a endinsar-nos en la tristor del caminant mentre recorre un paisatge hivernal —el del seu hivern vital—. D’aquesta manera, el trànsit pels camins de la nova sensibilitat prefigura l’inici d’un recorregut que abraça quimeres i utopies.»