Aquest nou títol de la col·lecció Filosofia UB, que dirigeix Josep Monserrat, és un debat polític en forma de diàleg platònic sobre la llengua, la identitat i el sentiment de pertinença a una comunitat. Fidel al mètode «desconstructivista» de Derrida, el llibre també es pot llegir com una breu autobiografia en què l’autor explica la seva experiència com a jueu francòfon nascut a Algèria. En la discussió que recorre l’obra, per tant, s’entrellacen els problemes del nacionalisme, de la llengua materna i de la ciutadania.

El text, en un format oral i més breu, es va presentar per primer cop a la Universitat de l’Estat de Louisiana el 1992, i el seu objectiu inicial era abordar la problemàtica de la francofonia fora de França. Aquesta edició ofereix la primera traducció al català d’una obra de Jacques Derrida.

La intenció de l’autor és respondre la pregunta de si la seva llengua és el francès. L’interès de la qüestió, a primera vista trivial i ingènua, rau en el fet que Derrida va néixer a Algèria en el si d’una família jueva. Això el porta a plantejar-se si la seva llengua materna no hauria d’haver estat l’hebreu, en el cas que els seus pares no l’haguessin perdut, o si la seva llengua natural no hauria de ser l’àrab, l’idioma propi del país, que en aquells moments era una colònia francesa on l’àrab havia estat degradat al nivell de parla estrangera. A partir d’aquí, Derrida reflexiona sobre la legitimitat del francès com a llengua apresa i arriba a aquesta conclusió: «No tinc més que una llengua i aquesta no és la meva».

Jacques Derrida (El Biar, Algèria, 1930 – París, 2004) és un dels filòsofs més insignes de la segona meitat del segle XX, especialment arran de la publicació, l’any 1967, de les obres De la grammatologie i L’écriture et la différence. Se’l considera el creador de l’anomenada «desconstrucció», terme que ell introduí i que s’imposà per descriure el seu mètode. Es tracta d’un tipus de pensament que critica, analitza i revisa profundament les paraules i els conceptes que designen. El discurs desconstructivista posa en evidència la incapacitat de la filosofia de fixar un terreny estable per al coneixement, sense deixar de reivindicar el seu poder analític —cal esmentar que la majoria dels treballs de Derrida tenen una forta dosi de rebel·lia i de crítica al sistema social imperant—. Va impartir classes en diferents institucions a França i va visitar molt sovint els EUA, des d’on es va projectar internacionalment, no només com a filòsof, sinó també com a crític literari i en altres àmbits. Els últims anys de la seva vida es va interessar sobretot en qüestions polítiques, amb obres com Spectres de Marx (1993), Politiques de l’amitié (1994) o Voyous (2003).