El Diari de Vilamar, creat pels mateixos alumnes, va ser l’òrgan de la República d’Infants de Vilamar, promoguda el 1922 per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona al municipi de Calafell. Fou la primera i la més paradigmàtica colònia escolar que es va establir a l’Estat espanyol, organitzada com una ciutat ideal en la qual convivien tres-cents nens i nenes amb una vintena de mestres. Es pretenia l’autogovern dels infants i l’educació cívica dins d’una estructuració jeràrquica: l’individu, el cap de casa, l’alcalde de barri i el president, tal com funciona una societat ideal democràtica. En aquesta organització també hi havia funcionaris i els oficis necessaris per mantenir viva la ciutat, tots escollits també de manera democràtica. Oferia una formació integral als alumnes, a través d’un ensenyament individualitzat i participatiu. Com a experiència innovadora va entusiasmar diferents sectors tant del camp educatiu com del polític, però també va suscitar recels i suspicàcies en sectors conservadors, que consideraven l’experiència massa revolucionària.

Aquest diari, del qual es publicaren catorze números del 29 d’agost al 14 de setembre de 1922, descriu la vida a la colònia l’any de la seva creació i és un testimoni magnífic de la tasca d’autogestió, d’autoreflexió i d’autonomia dels alumnes, que aprenien a partir de les seves vivències, amb un sentit experimental i de recerca. El director de l’Escola del Mar, Pere Vergés i Farrés, va rebre l’encàrrec de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de responsabilitzar-se d’aquestes estades d’estiu i de dirigir-les. Va ser-ne el director l’any 1922, i del 1930 al 1932. Artur Martorell el va substituir del 1923 al 1929, i el professor de música Enric Gibert ho va fer del 1933 fins al tancament de la colònia el 1939. Com exposen els mateixos alumnes redactors en la presentació del primer número, aquest Diari tenia la finalitat d’informar les famílies, els amics, les entitats, etc., del dia a dia de la colònia, i també d’esdevenir l’element d’unió de tot el conjunt d’iniciatives culturals, experimentals i socials que hi tenien lloc. En aquest sentit, l’objectiu de la seva reedició en forma de facsímil és reivindicar els models pedagògics d’alta qualitat i repercussió internacional que van crear els mestres catalans del primer terç del segle XX, molt superiors —segons afirma Jordi Brasó al pròleg— a les propostes renovadores que s’imposen actualment des de diversos mitjans i que plantegen beneficis dubtosos per als alumnes.

Pere Vergés i Farrés (1896-1970) es va formar en una escola moderna del Poble Sec i a les escoles del Districte VI, que van becar-lo per estudiar magisteri. El 1915, amb només dinou anys, Vergés va obtenir el títol de magisteri de grau superior i va ampliar coneixements als Estudis Normals de la Mancomunitat, on va participar en les classes del Seminari de Filosofia que impartia Eugeni d’Ors. El 1920 va ser nomenat director de les escoles del Districte II, impulsades per l’esquerra catalanista de l’època. Pere Vergés, que sempre va viure a Barcelona, passava les vacances d’estiu a Capafonts, a la comarca del Baix Camp, on va promoure la casa de colònies Mas de Fortet. L’any 1921 esdevingué el director de l’Escola del Mar i durant els estius de 1922 (primera època) i 1931 i 1932 (segona època) també va dirigir la colònia d’estiu a Calafell: la República d’Infants de Vilamar. Després de la destrucció de l’Escola del Mar, Vergés va continuar la seva tasca a les altres seus on es va traslladar: al Roserar de Montjuïc (1938-1948) i a l’edifici del barri del Guinardó, on treballà fins a la seva jubilació, el 1965. El mateix any va encarregar-se de la direcció pedagògica de l’Escola Garbí d’Esplugues de Llobregat, i tres anys després, de la Institució Pere Vergés de Badalona, on la seva filosofia ha perdurat fins als nostres dies.