«Així, doncs, cal buscar els inicis de la indústria de productes dietètics a Catalunya en el món de la farmàcia i, en menor grau, en el de la medicina. Alguns professionals d’aquests àmbits amb caràcter emprenedor van llançar-se a l’aventura d’elaborar a escala industrial alguns preparats, aprofitant els seus coneixements i, a vegades, l’èxit que tenien alguns productes d’importació semblants que gaudien d’un caràcter emblemàtic, si bé també es produí un fenomen d’invenció estricament local.
»Efectivament, ambdós mons van nodrir-se especialment de les aportacions de col·legues d’altres països, pertanyents a un món científic que, lamentablement, a casa nostra no va tenir el grau de desenvolupament desitjable. Cal destacar que la industrialització i el desenvolupament de la indústria alimentària en general van fer-se més tard que en altres sectors, a causa precisament d’aquesta dependència del progrés científic.
»Així, per exemple, des de finals del segle XIX, quan va iniciar-se el desenvolupament de la pediatria, personatges il·lustres com ara Philipp Biedert (1847-1916), Thomas Morgan Rotch (1849-1914?), Bernard-Jean Antoine Marfan (1858-1942), Adalbert Czerny (1863-1941), Heinrich Finkelstein (1865-1942), Henry L. Coit (1854-1917), etc., van tenir un gran impacte sobre l’alimentació infantil. També les aportacions d’Apollinaire Bouchardat (1806-1886), metge i farmacèutic, i de químics destacats com ara Justus von Liebig (1803-1873), Anselm Payen (1795 -1871) i Franz von Soxhlet (1848-1926), entre d’altres, contribuïren a l’establiment de les bases de la dietètica moderna des d’un punt de vista científic. A Espanya, les contribucions a aquest àmbit foren primerament de metges, pediatres i fisiòlegs eminents, com ara Andrés Martínez Vargas (1861-1948), Rafael Ulecia y Cardona (1850-1912) i Francisco Vidal Solares (1854-1922), i després, Juan Negrín López (1892-1956), August Pi i Suñer (1879-1965) i els seus col·laboradors de l’Institut de Fisiologia de Barcelona, Antoni Oriol Anguera (1906-1996), Albert Folch i Pi (1905-1993), José Puche Álvarez (1895-1979) i també, a Madrid, Severo Ochoa de Albornoz (1905-1993) o Francisco Grande Covián (1909-1995), després. A banda de Martínez Vargas i de Vidal Solares, a Catalunya uns anys més tard va destacar Alexandre Frias i Roig (1878-1963), fundador de l’Institut de Puericultura “La Gota de Llet”, a Reus, el 1919.
»Eren uns anys en què la nutrició (i la dietètica) encara no estaven prou estructurades com a disciplina i per això, segons Von Haller, “durant la primera dècada del segle XX, la recerca relativa a l’alimentació humana es va veure obligada a acollir-se en les cases de la fisiologia i de la nova ciència: la bioquímica”, ambdues pròpies del perfil formatiu dels professionals sanitaris de l’època. A partir d’aquests nuclis va produir-se després la consolidació de la dietètica moderna al nostre país i, tal com assenyalava Mac Lester, s’apropaven uns anys en els quals “el metge ja no diu al pacient el que no ha de prendre, sinó el que ha de menjar”, sentència que resumeix bona part de la justificació dels productes dietètics.»