Aquest llibre neix de la voluntat d’actualitzar l’edició crítica de la traducció catalana del Regimen sanitatis ad regem Aragonum, d’Arnau de Vilanova, després de la que va publicar Miquel Batllori el 1947, dos anys abans que Martí de Riquer descobrís un nou manuscrit de l’obra. Inclou una àmplia introducció d’Antònia Carré que situa el tractat en el seu context històric i cultural, i en fa una descripció filològica completa. El volum es complementa amb un glossari, una bibliografia, un índex de terminologia mèdica i un altre d’onomàstic.

Arnau de Vilanova, contemporani de Ramon Llull, va escriure el Regiment de sanitat per al rei d’Aragó, en llatí, entre els anys 1305 i 1308. La reina Blanca, esposa de Jaume II, va demanar al cirurgià major del rei, Berenguer Sarriera, que el traduís al català en un moment en què la cort reial era un important centre promotor de traduccions de textos mèdics a la llengua vernacla. L’interès d’aquesta obra rau en el fet que és una peça fonamental en el gènere dels regimina sanitatis –uns manuals higienicopràctics destinats al manteniment de la salut individual o col·lectiva–, un clàssic d’una gran vigència pels consells que s’hi donen per portar una vida sana (dieta, exercici, hores de son, gestió de les emocions, etc.). A cura d’Antònia Carré, aquesta edició revisada de la traducció de Sarriera també inclou les altres traduccions catalanes conservades d’Arnau de Vilanova, totes dues anònimes: la versió abreujada del Regiment de sanitat, que, com demostra l’editora, prové d’un original llatí, i els Aforismes de la memòria, estudiats per primera vegada des d’una perspectiva mèdica, a partir de l’anatomia i la fisiologia del cervell descrites pel galenisme i els tractats de l’època dedicats a aquest sentit intern de l’ànima humana.

Aquest volum forma part de la col·lecció Filologia UB. Alguns dels títols que se n’han publicat són 800 anys després de Muret. Els trobadors i les relacions catalanooccitanes, de Vicenç Beltran, Tomàs Martínez i Irene Capdevila (eds.) (2014); Flamenca, amb traducció, pròleg i notes a cura d’Anton M. Espadaler (2015), i La paraula en el vent. Obra completa, de Josep Carner, amb edició a cura de Jaume Coll (2015).

Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) va ser un dels autors mèdics més rellevants de l’Occident llatí. Nascut probablement a València, va estudiar medicina a la Universitat de Montpeller, on després va impartir classes. Es va casar amb Agnès Blasi, amb qui va tenir una filla. Com a metge, va adquirir un gran prestigi professional, que el va portar a servir diversos reis i papes. Va escriure tractats de medicina, tant teòrica com pràctica, que van tenir una extraordinària difusió i que en alguns casos es van traduir del llatí a diferents llengües vernacles. Els seus anhels de reforma espiritual de la cristiandat, anàlegs als de Ramon Llull, el van impulsar a concebre obres teològiques, algunes de les quals van comportar-li problemes amb l’Església i van posar fi a la seva amistat amb el rei Jaume II d’Aragó. La seva obra mèdica, de la qual Edicions de la Universitat de Barcelona i la Fundació Noguera han publicat catorze volums, va perviure fins a l’època moderna, però el seu perfil d’escriptor heterodox va atorgar-li una imatge d’alquimista, astròleg i nigromant que avui ha quedat desmentida.