logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Març
2017
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Dilluns 06 de març de 2017
Diaris (1969-1972), amb edició i pròleg de Francesc Foguet, continua la publicació –iniciada fa un any– dels diaris personals que Ricard Salvat va escriure entre 1962 i 2009, any de la seva mort. Aquests dietaris, inèdits fins avui, seran editats en deu volums ordenats cronològicament.

Aquest segon volum dels Diaris abraça del 5 de gener de 1969 al 17 de desembre de 1972. Comença quan Ricard Salvat encara treballa a Portugal, contractat pel Círculo de Iniciação Teatral da Academia de Coimbra (CITAC), fent-hi classes de teatre i dirigint-hi espectacles durant cinc mesos, i finalitza amb la seva participació en el Seminari sobre Teatre Espanyol a París, immediatament abans de marxar als Estats Units.

El lector trobarà en aquest llibre diversos fils conductors dels diaris salvatians, i un dels principals és la seva dedicació en cos i ànima a les arts escèniques. Tot i les dificultats amb què va topar per desenvolupar la seva tasca a causa de la dictadura, Salvat va continuar dirigint i estrenant obres d’autors de procedències i estètiques diverses, per tal de bastir un repertori que estigués en sintonia amb l’hora europea: en primer lloc, de la dramatúrgia catalana clàssica (La filla del mar, d’Àngel Guimerà) i contemporània (Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu – Ricard Salvat, segona versió; Mort de dama, de Llorenç Villalonga; Galatea, de Josep Maria de Sagarra, i Defensa índia de rei, de Jaume Melendres); en segon lloc, de la dramatúrgia espanyola clàssica (El caballero de Olmedo, de Lope de Vega; Ligazón i El embrujado, de Ramón del Valle-Inclán) i contemporània (Guadaña al resucitado, de Ramón Gil Novales); en tercer lloc, de la dramatúrgia alemanya contemporània (Brecht mais Brecht; Un home és un home, de Bertolt Brecht) i emergent (Insults al públic, de Peter Handke), i, finalment, de la dramatúrgia mexicana (El tuerto es rey, de Carlos Fuentes). Dins aquest àmbit de direcció teatral s’insereix la continuació de la seva feina com a director i docent de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), així com la direcció del Teatro Nacional de Barcelona (TNB) –un projecte centralitzador imposat per la «política cultural» del franquisme–, càrrec que Salvat va acceptar amb l’objectiu d’intentar canviar el règim «des de dins», en el qual no va reeixir.

El segon fil conductor dels diaris el constitueix la dedicació vocacional de Ricard Salvat a la docència universitària. En condicions precàries, com a professor no numerari vinculat inicialment al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona –creat el 1969 i dirigit per Antoni Comas–, hi va fer classes de literatura catalana, arts escèniques i teoria de l’art. En paral·lel a aquesta activitat i a moltes altres, Salvat va començar la tesi doctoral, dirigida per Antonio Vilanova, sobre les idees estètiques del naturalisme en l’obra d’Émile Zola i la seva relació amb els corrents teatrals del segle XIX, que va presentar el 1973.

El tercer fil és la seva projecció pública creixent, tant dins com fora del país, gràcies a l’ampliació de la seva nodrida xarxa de contactes i al fet de ser present en diversos fòrums teatrals, artístics i cinematogràfics. Als contactes internacionals a Alemanya (Walter Biemel, Irma Sander), Cuba (Adolfo Gutkin, José Triana), Portugal (Bernardo Santareno) i Brasil (Luís de Lima), cal afegir-hi l’interès per afermar lligams amb intel·lectuals espanyols (Ángel Berenguer, Juan Antonio Hormigón, Enrique Llovet, Alfredo Matilla, Manuel Martínez Mediero, José Monleón, César Oliva, Martín Recuerda, José Ruibal, Alfonso Sastre), gallecs (Xesús Alonso Montero, Eduardo Blanco Amor, Isaac Díaz Pardo, Alberto Míguez), llatinoamericans (Carlos Fuentes, Gabriel García Márquez, Luisa Mercedes Levinson, Mario Vargas Llosa, Maruxa Vilalta), italians (Flavia Paulo) i anglesos (George E. Wellwarth). En l’àmbit català, a més de comptar amb els amics i col·legues propers generacionalment o en el tracte (Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Jordi Pere Cerdà, Antoni Comas, Xavier Fàbregas, Terenci Moix, Josep Maria Muñoz Pujol, Arnau Olivar, Artur Quintana, Joan de Sagarra, Robert Saladrigas, Francesc Vallverdú, Pere Verdaguer, Francesc Vicens, per citar-ne només alguns), també va establir un pont de reconeixement amb els escriptors de la preguerra (Avel·lí Artís-Gener «Tísner», Agustí Bartra, Xavier Benguerel i, encara que amb més distància que en els anys anteriors, Salvador Espriu).

A més de les vicissituds professionals, els escrits de Ricard Salvat recullen altres reflexions de caràcter més íntim, com la lluita per superar els duríssims embats de la vida, sobretot per causa de la greu malaltia de la seva primera filla, detectada el 1970, i el pelegrinatge que va suposar per a la família (metges, intervencions i tractaments mèdics).

En definitiva, aquest segon volum dels Diaris palesa la imatge de Salvat com un home de teatre polièdric i contradictori, intel·lectual compromès i sui generis, que intenta consolidar la seva posició professional i atendre múltiples fronts per fer-se un nom i un lloc en el precari ecosistema cultural català de final dels anys seixanta i començament dels setanta del segle passat. Mostra també la percepció de l’autor de no ser prou valorat pels cercles intel·lectuals i teatrals del país, una sensació de menyspreança que anà en augment i que esdevingué una de les constants de la seva trajectòria.

Ricard Salvat (1934-2009) fou escriptor, dramaturg i professor universitari, a més d’un dels noms de referència del teatre català, director d’obres que van marcar època. El 1960 va fundar, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i, el 1975, l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat. Va ser director del desaparegut Festival Internacional de Teatre de Sitges entre 1977 i 1986, any en què fou nomenat catedràtic d’Arts Escèniques a la Universitat de Barcelona. També va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Tortosa Entre Cultures, celebrat els anys 2004, 2005 i 2006.

Iniciat en l’escriptura, el 1959 va guanyar la darrera convocatòria del Premi Joanot Martorell amb l’obra Animals destructors de lleis. El 1965 va estrenar al teatre Romea Ronda de mort a Sinera sobre textos de Salvador Espriu, considerada una peça fonamental del teatre català contemporani i que va convertir Espriu en l’anomenada «veu del poble». Així mateix, va dur a escena moltes altres obres, com ara Solitud de Víctor Català, Yerma de Federico García Lorca, El adefesio de Rafael Alberti, La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht, La filla del mar d’Àngel Guimerà, El embrujado de Ramón María del Valle-Inclán, Les bacants d’Eurípides o L’amansiment de la fera de William Shakespeare. El 2008 va dirigir la seva darrera obra teatral, Un dia. Mirall trencat, al teatre Borràs de Barcelona, un muntatge basat en la novel·la de Mercè Rodoreda que es va representar quan es complia el centenari del naixement de l’autora. Entre les obres en prosa de Ricard Salvat destaquen Els meus muntatges teatrals (1966), El teatre contemporani (1966), Sempre la llum (1975) i Escrits per al teatre (1990); i, entre les obres teatrals, Mort d’home (1961), Nord enllà (1965), Ronda de mort a Sinera (1966) i Salvat-Papasseit i la seva època (1981). Va rebre la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de Teatre (1999) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2003), entre altres guardons i reconeixements.


 
 
logo