«El profit, tanmateix, es pot obtenir generant riquesa o bé apropiant-se de les rendes dels altres.

»Respecte a la generació de riquesa, diu Pla:

»“El profit també està íntimament relacionat amb la sagacitat i la qualitat de les inversions. Les inversions equivocades, basades en l’amor propi, de vegades en el patriotisme cridaner o en la ignorància, poden ser una pèrdua seca, total i definitiva, la dilapidació de grans quantitats d’esforç i de temps. El problema de les inversions és, doncs, delicadíssim” (33, 315).

»Les fortunes es fan generalment per l’acumulació d’un negoci ben plantejat (24, 128). I quines qualitats es necessiten per plantejar bé un negoci? Doncs intervenen la diligència, els coneixements, la informació, la sagacitat de l’element personal encarregat de la seva gerència (24, 161).

»I l’ètica? Importantíssima. En tenim un exemple en el panegíric que dedica a Francesc Moragas, segons el qual fou un home d’acció, pràctic, d’una intel·ligència oportuna i poc aparatosa, esportista, d’unes conviccions clares, ètic, bondadós i catalanista, que impulsà enormement l’estalvi de Catalunya, recuperà l’estalvi de la Vall d’Aran, salvà el petit estalvi mallorquí i realitzà moltes obres benèfiques.

»“L’orgull de La Caixa el tenia, això sí. Els millors locals, la millor organització, les millors infermeres, les millors instal·lacions, eren les de La Caixa”. En una placa per celebrar els vint-i-cinc anys “li posaren un elogi dit amb una precisió poc habitual en aquesta mena d’homenatges oficials: s’hi parla de ‘la eficaz bondad’ d’en Moragas” (43, 610).

»Observeu que els capitans d’empresa de Pla són homes d’acció que, per navegar, necessiten qualitats (coneixements, informació, intel·ligència...), però en cap cas són homes d’observació. La conversa de Pla amb un banquer és fonamental:

»“—Tindria l’amabilitat de descriure’m una manera concreta i eficient de fer diners?
—No en conec cap, de concreta i eficient. Enriquir-se és una activitat inconscient. És una activitat merament empírica que no obeeix a cap principi ni a cap llei. Si vostè hagués nascut per a ésser ric, ja no m’hauria fet aquesta pregunta...
—I per què?
—Perquè l’adquisició d’una fortuna no es raona, es fa simplement.
—Així, profetitza la meva pobresa...
—La profetitzo, hélas, totalment” (24, 168).

»En un hipotètic manual de navegació per a capitans d’empresa, hi inclouríem, en positiu, les qualitats del coneixement, la informació, els principis clars, la intel·ligència, la sagacitat, la bondat, etc. I en negatiu, com a vicis, la creació de diner, el monopoli (especulació) i la corrupció, d’acord amb el que Pla condemnava.

»Els procediments per apropiar-se de la riquesa d’altri es basen en aquests vicis, que acostumen a anar acompanyats de la confusió. El sistema financer, quan es crea diner, calla; el monopolista sol fer veure que és una empresa dinàmica i competitiva i el corrupte vol passar per just. La generació de riquesa necessita un sistema financer i un sector públic que doni suport a l’empresa i no la dificulti. Pla és molt crític amb tots dos, però, evidentment, aspira que això sigui possible.

»“[...] retornar pel camí de la banca privada és sa i positiu. La banca privada no pot ésser un simple intermediari entre l’estalvi dels seus dipositants i les inversions que realitzen organismes estatals o paraestatals. La banca privada ha de tornar a les seves funcions naturals de foment de la inversió privada. D’aquesta manera podria tornar l’eficiència que tingué en altres èpoques en què es mostrà capaç de finançar l’economia mundial del dinou i la primera fase de la industrialització. Però per això s’ha de superar l’etapa de paràlisi professional que encara existeix en alguns països” (33, 315).

»D’aquí s’ha d’agafar la idea: el sistema financer, en conjunt, ha de prestar una gran varietat de serveis, i un d’aquests serveis importants és la canalització de capital cap a la iniciativa empresarial. Però bé, poc convençut estava Pla amb la banca. Dues vegades en la seva obra fa servir, sense esmentar la font, com és habitual, una frase de Mark Twain en què compara els banquers amb aquell que et proporciona un paraigua quan fa sol: “El banquer és un senyor que ens presta el paraigua quan fa sol i ens l’exigeix quan comença a ploure” (36, 190). L’altra citació és l’episodi d’una tertúlia de cafè a El quadern gris (1, 141).

»I la borsa? No en parla gaire, o gens, si tenim en compte la punta que es pot treure d’aquest tema. Quan tracta de la borsa no ho fa considerant-la un instrument per finançar les empreses, sinó des del vessant del rendista, que és el qui viu (o potser mor) de renda. I, des del meu punt de vista, diu una cosa interessantíssima:

»“Com administrar una fortuna, doncs? Quan en l’època dita normal hom feia aquesta pregunta a un expert —en la hipòtesi que existeixin aquesta classe d’experts—, us solia dir: ‘Compri una mica de tot: uns valors de renda, uns valors industrials, una casa a Barcelona, una finca rústica, que, encara que doni poc, un dia o altre pot servir...’. Aquest era el consell de l’eclecticisme, del repòs, de la prudència, el consell de les compensacions. Ja se sap que, quan baixa el preu del diner, puja el preu de les sabates i dels ous ferrats, i que, quan baixen els valors de renda, pugen els valors industrials, que el preu de la terra segueix el preu de l’or. Això ho saben les criatures de bolquers i els borsistes, malgrat que aquests senyors són d’un maquiavel·lisme tan repatani que es veu de seguida que només diuen el que els convé” (24, 170).

»“És clar, però, que, malgrat aquestes sàvies i prudents consideracions, de l’establiment de compensacions racionals, hom pot quedar pelat com aquell que menja un préssec. De vegades tenir moltes coses al cap produeix el mateix efecte que no tenir-hi res. De vegades, a força de mirar, hom acaba per no veure-hi gens” (24, 171).

»Aquesta estratègia de fer una cistella per minimitzar el risc correspon a la concepció dominant en el camp de les finances i ha estat construïda per economistes de tant renom com Modigliani, Markowitz, Muller, Sharpe... A mi em sembla bé —o, més ben dit, comprenc— que els inversors passius, mers espectadors del que passa, reparteixin els seus diners en cistelles de valors tal com recomanen aquests economistes; però quan l’inversor és actiu, i per tant s’implica en el projecte, jo sóc del mateix parer que Pla i que l’inversor Warren Buffet (1991) quan afirma que “[...] és un error pensar que es limita el risc escampant capital entre empreses que es coneixen poc i no es té cap raó per a confiar-hi..., el coneixement i l’experiència estan definitivament limitats i rarament hom pot conèixer més de dues o tres empreses.”

»I, per aquesta raó, coincideixo amb l’estratègia que manifestava Keynes (1934): “Estic més i més convençut que el millor mètode d’invertir és col·locar grans sumes en empreses que hom creu conèixer i que confia en la seva direcció.”

»En el tema de la inversió, Josep Pla fila prim, i jo no he estat capaç de trobar on es va poder inspirar. Benjamin Graham, un guru de Wall Street que és el referent teòric de Warren Buffet, publicà l’any 1949 un treball sobre inversió titulat L’inversor intel·ligent que encara avui s’està reeditant. Tal inversor intel·ligent tenia totes aquestes qualitats apuntades per Pla: coneixement, informació, intel·ligència, sagacitat... Encara que això de Wall Street quedi lluny de l’Empordà, Pla corria per allà l’any 1955 i economistes que parlin extraordinàriament clar, com a Pla li agradava, i més en l’àmbit de les finances, n’hi ha pocs. Deixo el dubte aquí.»