«En tot cas, fa pensar que les ciències positives, que per mitjà d’aquestes meditacions havien de rebre una fonamentació absolutament racional, se n’hagin ocupat tan poc. Certament, després d’un brillant desenvolupament de tres segles, en el nostre temps se senten molt entrebancades per les obscuritats dels seus fonaments. No se’ls acut, però, recórrer a les meditacions cartesianes en els intents de reformar els seus fonaments. D’altra banda, pesa molt el fet que les meditacions han fet època en la filosofia en un sentit totalment únic, i justament pel seu retrocés a l’ego cogito pur. En efecte, Descartes inaugura una filosofia d’una mena completament nova: modificant del tot el seu estil, tomba radicalment de l’objectivisme ingenu al subjectivisme transcendental, que en intents sempre nous i, tanmateix, sempre insuficients, sembla tendir a una necessària figura definitiva. No alberga aquesta tendència contínua un sentit d’eternitat, per a nosaltres una gran tasca que la història mateixa ens ha imposat, a la qual estem tots cridats a contribuir?

»La dispersió de la filosofia actual en la seva laboriositat desconcertada ens fa pensar. Si tractem de contemplar la filosofia occidental des del punt de vista de la unitat d’una ciència, és manifest el declivi a partir de mitjan segle passat en comparació amb els temps precedents. En els objectius, en la problemàtica i en el mètode, aquesta unitat s’ha perdut. Quan, amb els inicis de la modernitat, la fe religiosa es va anar alienant cada vegada més en una convenció sense vida, la humanitat intel·lectual es va elevar a la nova gran fe, la fe en una filosofia i una ciència autònomes. Tota la cultura humana havia de ser guiada i irradiada per intel·leccions científiques, i transformada d’aquesta manera en una nova cultura autònoma.

»Mentrestant, però, també aquesta fe ha caigut en la impostura i en l’atròfia. No pas sense raons. En lloc d’una filosofia viva unitària, tenim una literatura filosòfica que prolifera sense límits, però gairebé incongruent; en lloc d’una discussió seriosa entre teories en pugna que, tanmateix, en la contesa palesen la seva mútua pertinença, el seu acord en les conviccions bàsiques i una fe impertorbable en una veritable filosofia, tenim un exposar aparent i un criticar aparent, la mera aparença en comptes d’un seriós filosofar els uns amb els altres i per als altres. Res no s’atesta menys aquí que un estudi recíproc conscient de la seva responsabilitat en l’esperit d’una cooperació seriosa i d’una mirada posada en resultats objectivament vàlids. Objectivament vàlids no vol dir altra cosa que resultats depurats per la crítica recíproca que resisteixen tota crítica. Però, com haurien de ser possibles un veritable estudi i una veritable cooperació, havent-hi tants filòsofs i gairebé tantes altres filosofies? És veritat que tenim encara congressos filosòfics —els filòsofs es troben, però no ho fan, malauradament, les filosofies. Els manca la unitat d’un espai espiritual en el qual puguin ser les unes per a les altres, influir-se mútuament. Pot ser que, en el si d’escoles o direccions particulars, les coses vagin millor. Atès, però, que existeixen en la forma de l’isolament, i en la perspectiva del present filosòfic en conjunt, en l’essencial es manté la nostra caracterització.

»No estem en aquest infaust present en una situació similar a la que Descartes es va trobar en la seva joventut? No ha arribat ja l’hora de renovar el seu radicalisme de filòsof principiant, i això vol dir, també, de sotmetre a una revolució cartesiana la immensa literatura filosòfica, amb el seu garbuix de grans tradicions, d’innovacions serioses, de producció literària d’acord amb les modes (que compta amb la impressió, però no amb l’estudi), i de començar amb noves Meditationes de prima philosophia? No s’ha d’atribuir al capdavall la desolació de la nostra situació filosòfica al fet que les forces impulsores que irradiaven aquelles meditacions han perdut la seva vitalitat originària, i l’han perduda perquè s’ha perdut l’esperit del radicalisme de l’autoresponsabilitat filosòfica? No pertanyeria més aviat al sentit bàsic de la filosofia genuïna l’exigència suposadament extrema d’una filosofia orientada vers l’última manca de prejudicis concebible, una filosofia que es configura en veritable autonomia des de les últimes evidències generades per si mateixa i, per això, absolutament responsable de si mateixa? L’anhel d’una filosofia plena de vida ha dut en els temps més recents a diversos renaixements. No serà precisament el que ressusciti les Meditacions cartesianes l’únic renaixement fructífer? No pas per adoptar-les, sinó per descobrir abans que res el profund sentit del seu radicalisme en el retrocés a l’ego cogito i, consegüentment, els valors d’eternitat que en brollen.

»En tot cas, amb això s’ha assenyalat el camí que va portar a la fenomenologia transcendental.

»Aquest és el camí que volem recórrer en comú; cartesianament, volem dur a terme meditacions com a filòsofs que comencen radicalment, naturalment amb una cautela crítica extrema i disposats a qualsevol transformació necessària de les velles meditacions cartesianes. En aquest camí ens cal esclarir i evitar temptadores desviacions en les quals van caure Descartes i l’època posterior.»