La formación del carácter de los maestros reuneix vuit assaigs de diversos especialistes –escrits en anglès i castellà– que reflexionen sobre la formació del caràcter dels docents, com un dels factors bàsics per garantir la qualitat en el procés d’aprenentatge, i sobre la seva inclusió en els itineraris curriculars universitaris, un tema sempre vigent, ja que el caràcter d’un mestre pot aconseguir resultats extraordinaris o provocar efectes desastrosos en el seu alumnat.

La qüestió de la formació dels mestres s’ha enfocat històricament des de dos punts de vista: el que es fixa en l’adquisició d’habilitats pedagògiques pràctiques, i el que concedeix més importància a la relació que el docent estableix amb la persona que està aprenent i s’està desenvolupant. Aquesta segona accepció està arrelada en el caràcter del mestre, en el conjunt d’aptituds naturals que influeixen educativament i personalment en els alumnes. Dit altrament, segons aquesta concepció ser mestre té a veure amb ser d’una manera especial, i no tant amb tenir determinats coneixements i destreses. Certament, no som davant d’idees excloents ni oposades, tot al contrari: són complementàries en molts aspectes. No obstant això, la situació en què ens trobem actualment pel que fa a la preparació dels docents ens porta a fer un seguit de consideracions. La primera és que avui dia sembla que el primer patró de pensament domina sobre el segon. Durant les últimes dècades han augmentat els mètodes pedagògics, els materials curriculars, les estratègies didàctiques i tota mena de recursos que se centren en com s’ha d’ensenyar. I la formació universitària dels mestres, especialment de primària i secundària, no s’ha desentès d’aquest moviment, sinó que s’ha concebut en funció de competències, les quals, en darrer terme, es basen en la perícia i les aptituds que el docent ha d’adquirir per ensenyar de la millor manera possible. En aquest context, és possible que s’hagi arraconat la formació del caràcter del mestre i no s’hagi considerat amb l’atenció que mereix.

El llibre s’ha dividit en dos blocs. El primer és de caire teòric i inclou interessants reflexions sobre què és el caràcter o com s’ha d’entendre aquesta noció quan parlem del caràcter dels mestres; també es reflexiona sobre què és la cultura i com influeix en la manera de ser dels docents. Aquestes aportacions es van exposar en un seminari obert celebrat a la Universitat de Barcelona, en el qual es van presentar els principals resultats de la investigació. El segon bloc és de caire prospectiu i se centra en aquests aspectes: el paper del professorat universitari en la formació del caràcter dels estudiants; la influència de les classes, els seminaris, les pràctiques i la vida universitària en la formació d’una determinada idiosincràsia; la importància que tenen en el desenvolupament del caràcter els continguts que s’imparteixen en els itineraris de formació de mestres, i, finalment, l’experiència viscuda amb el programa formatiu d’instantànies culturals.

Impertinentes. El desgarro de pensar representa una doble aportació a aquest tema des d’un altre punt de vista. D’una banda, constitueix un llegat personal del seu autor, Octavi Fullat, un pensador i pedagog cabdal en la història del nostre país –un «mestre» en tota l’amplitud del terme–. I, de l’altra, fa una relació dels mestres –vint-i-un en total, entre filòsofs, antropòlegs, cineastes i escriptors– que han ajudat a forjar el seu pensament. Els «impertinents» que, en paraules del mateix autor, «m’han afectat o commogut forçant-me a discórrer de manera diferent a la que estava acostumat o en la qual m’havia instal·lat encara que fos només per conveniència».

Octavi Fullat ens ofereix en aquesta obra de gairebé cinc-centes pàgines una mena de testimoni intel·lectual, a través d’un Bildungsroman –un relat de formació– que posa de manifest els deutes envers els seus mestres-pensadors. En el volum de memòries La meva llibertat (Angle, 2006) ja va anticipar la radiografia d’aquestes vint-i-una figures –vint homes i un tema bíblic (Tomàs d’Aquino, Aristòtil, sant Agustí, Bergman, Camus, Descartes, Freud, el Gènesi, Heidegger, Husserl, Kant, Lévi-Strauss, Marx, Nietzsche, sant Pau, Plató, Sartre, Shakespeare, Unamuno, Wittgenstein i sant Joan de la Creu)– que han influït en la seva particular manera de pensar. Després d’una llarga trajectòria intel·lectual i acadèmica, Fullat traça en aquest llibre vint-i-un perfils d’autors que han marcat el seu itinerari personal, els impertinents que, al capdavall, voldria que també produïssin un cert neguit entre els lectors.

Edicions de la Universitat de Barcelona publica aquesta obra quan es compleixen cinquanta anys de l’expulsió de Fullat de la Universitat de Barcelona, arran d’haver signat amb altres professors un telegrama adreçat al ministre d’Educació demanant el cessament del rector García-Valdecasas durant els fets de la Caputxinada (1966), quan exercia de professor ajudant de la càtedra de Metafísica de la Facultat de Filosofia i Lletres.

Octavi Fullat Genís (1928), doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, va ser catedràtic de Filosofia de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 1998, any de la seva jubilació. En la seva formació van influir el fet de pertànyer a l’orde dels escolapis, en el qual va ingressar el 1943, i el d’haver estudiat al Collège de France, on va conèixer Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jules Vuillemin. Ha exercit diversos càrrecs en organismes educatius vinculats a la Generalitat de Catalunya i, des del 1995, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1994 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Ha publicat nombrosos llibres i articles sobre filosofia de l’educació –centrats sobretot en qüestions epistemològiques i axiològiques–, pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002) i L’autèntic origen dels europeus (2005). A Edicions de la Universitat de Barcelona va publicar Valores y narrativa. Axiología educativa de Occidente (2005).

La col·lecció Pedagogies UB ofereix una mirada nova a les qüestions més rellevants que afecten el món de l’educació al nostre país. Els darrers títols publicats són L’educació, una qüestió d’estat (2013) i Aprendre de lletres (2016), d’Enric Prats.