«En aquest corrent teòric, Bosch donarà importància als treballs de Christian Thomsen i de Jens Worsaae, i als d’Oscar Montelius, continuació dels anteriors, sobre la sistematització de les edats dels metalls al centre d’Europa i al nord d’Itàlia. També valorarà els estudis de John Lubbock al Regne Unit i d’Édouard Lartet, Marcel de Serres i Jacques Boucher de Perthes a França. Tots foren bàsics per a la definició de la cronologia prehistòrica i per a l’estructuració de les seriacions tipològiques del paleolític. Bosch mostrarà també el tractament que farà al llarg de la seva vida professional de la protohistòria; unirà els resultats de l’arqueologia (sempre anirà per davant la preeminència que atorgarà a les seriacions estratigràfiques i les tipologies materials) amb les dades aportades per les fonts escrites d’època clàssica. Exemples clars en són les excavacions de Troia realitzades per Heinrich Schliemann i la sistematització de la prehistòria a l’Egeu i els moviments migratoris dels pobles del mar a partir de les dades aportades pels llibres d’Homer i la transcripció de la documentació honorífica egípcia. En el fons es tracta d’un avanç dels treballs que desenvoluparà pocs anys després amb Adolf Schulten, a partir de 1921, amb la publicació de la sèrie Fontes Hispaniae Antiquae, iniciada amb el text compilat per Aviè, Ora marítima. En aquesta col·lecció es recolliran les informacions sobre la península Ibèrica contingudes en els texts dels autors grecs i llatins d’època antiga, una iniciativa que cal emmarcar dins de l’interès creixent pel classicisme que es desenvoluparà a Catalunya a principi del segle XX per motius científics però sobretot ideològics. Aquest doble impuls científico-ideològic farà que cristal·litzin empreses essencials per a l’arqueologia catalana com les excavacions d’Empúries, iniciades l’any 1908 com a resultat del desig explícit de Prat de la Riba. El tema del classicisme ja l’havia tocat a fons el mateix Bosch Gimpera en la seva primera tesi doctoral, Els poemes de Baquílides de Ceos, i en la col·laboració amb Joan Maragall per a la versificació dels Himnes homèrics.

»Aquest text de Bosch Gimpera que reeditem constitueix, de fet, la seva segona obra important, més enllà de petits articles publicats a la pàgina artística de La Veu de Catalunya, en els quals tractà temes d’arqueologia del món grec i ibèric. La primera fou la seva tesi doctoral en Història, defensada el 1913, El problema de la cerámica ibérica, que es publicà primer a Alemanya, a la revista Memnon de Berlín el 1913, i posteriorment a Madrid per la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, el 1915. Es tractava d’un text que, si bé li ocasionà alguns problemes entre els investigadors i erudits espanyols, li serví per ser acceptat en els cercles acadèmics europeus per causa de dos fets cabdals: el mètode de treball alemany emprat en la seva investigació i en la presentació dels resultats, i la demostració en les conclusions dels errors comesos fins llavors pels investigadors francesos en la classificació i datació de les produccions ceràmiques del període ibèric.

»La redacció de L’Edat de la Pedra es beneficià també dels viatges d’estudis que Bosch Gimpera realitzà al llarg de les seves dues estades a la Universitat de Berlín, que li permeteren conèixer no només els museus alemanys, sinó també els danesos, noruecs, holandesos, francesos, suïssos i italians, entre d’altres; s’impregnà també de la bibliografia més avançada en llengua alemanya sobre la prehistòria europea, fins al punt que esdevingué sens dubte el millor coneixedor a Espanya de les darreres novetats en la recerca, al costat d’Hugo Obermaier, refugiat al país en esclatar la Primera Guerra Mundial.

»Un repàs de la bibliografia utilitzada per Bosch Gimpera en la redacció del seu llibre mostra la influència que tingueren els seus professors a Berlín: Carl Schumacher, Gustav Kossinna i Hubert Schmidt. El segon deixà una empremta nacionalista en la concepció de la prehistòria que determinà en gran mesura l’adopció per Bosch Gimpera del concepte dels cercles culturals com a model interpretatiu en prehistòria. També és important la traducció del llibre del tercer, que va fer el mateix Bosch per encàrrec de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, Estudios acerca de los principios de la Edad de los Metales en España (1915). La resta de referències inclouen les obres de Montelius, Déchelette i Hoernes, així com dos textos en castellà: la primera edició de l’obra de referència d’Obermaier, El hombre fósil (1916) —base del prestigi que li comportà pocs anys mes tard la càtedra d’Historia Primitiva del Hombre a la Universitat Central de Madrid—, i els primers estudis de Juan Cabré sobre l’art rupestre a Espanya, llibre que no trigaria a ser fortament criticat per Henri Breuil, però que en el moment de la seva publicació (1915) constituïa sens dubte un treball de referència obligat.»