«Aquest també és el parany d’una revista miscel·lània, que aporta recerques molt diverses per a interessos molt diversos. Això és bo per a la comunitat científica perquè la majoria de les vegades algun d’aquests articles pot ocasionar, al cap d’un temps i a causa de les reflexions que pugui suggerir, monogràfics que cusin grans buits que es donen en contextos internacionals comuns o, per altra banda, pot delimitar els contorns amb què es pot trobar un estudiós del tema i pot evitar més fracassos en diverses línies de recerca.

»El que el lector té a les seves mans és un número miscel·lani que agrupa unes aportacions que considerem rellevants especialment per l’òptica amb què fan relectures de temes ja investigats, perquè obren portes i per la novetat de la seva recerca. En un moment en què la interdisciplinarietat és tan present en els discursos de la investigació, aquest número la vertebra creant aliances entre la mirada estètica i teòrica, i ho fa amb la posada en pràctica del qüestionament d’estudis que havien tingut vigència fins als nostres dies però que ara, gràcies a l’aflorament de nous testimonis documentals, posen en dubte o obren escletxes per les quals es pot transitar de manera diferent.

»Aquest número miscel·lani, el novè, es compon dels articles que es detallen a continuació. L’article de Laurence Wuidar, titulat “Iconologie de la voix : du sermon De voce et verbo au Traitez de la voix et des chants”, construeix una iconologia de la veu a partir de textos de caire teològic i filosòfic. Gregori de Nisa, sant Agustí i Joan Escot Eriúgena són els autors dels textos que s’analitzen per veure què representa la veu, si és un mirall de l’altre o una manifestació de les passions de l’ànima.

»Enrico Pusceddu, a “Un documento chiave per la ricomposizione del retablo di san Bernardino di Cagliari”, situa el retaule de san Bernardino, del 1455, com una obra clau per comprendre les dinàmiques de la pintura tardogòtica a Sardenya. Els darrers estudis teòrics que s’han fet sobre el retaule en revelen noves consideracions compositives de gran interès per als estudiosos.

»A “El retaule de la Transfiguració de la catedral de Tortosa, obra contractada per Rafael Vergós i Pere Alemany”, de Rosa Alcoy i Jacobo Vidal, es presenta una revisió de la implicació dels pintors Rafael Vergós, Pere Alemany i el prevere Antoni Alcanyís en aquesta obra del segle XV i dels consegüents canvis que implica aquest nou enfocament. A més, s’aporten elements per a una nova iconografia del conjunt pictòric, que s’hauran de tenir en compte en les properes recerques.

»Santiago Mercader, a “El retaule de la Glorificació de la Verge de la catedral de Barcelona: un cas singular de recerca tipològica en la retaulística catalana del set-cents”, posa en relleu el vincle d’aquesta obra amb els tractats sobre pintura i arquitectura de Juan Andrés Ricci i Andrea Pozzo. Els obradors i els artistes utilitzaven les conclusions d’aquests tractats per tirar endavant les seves comandes artístiques amb un rigor i una fonamentació teòrica.

»Ana María Morant centra les seves aportacions en la cara menys coneguda del marquès de Campo, José Campo Pérez, un home molt influent en els àmbits polítics i empresarials de la València del segle XIX i en altres ciutats espanyoles. L’article “Un coleccionista desconocido en la corte de Alfonso XII: el marqués de Campo (1814-1889)” posa l’accent en aquest filantrop, promotor arquitectònic, mecenes i col·leccionista.

»L’anàlisi de les relacions artístiques, especialment les escultòriques, entre Catalunya i l’Amèrica del Sud a la primera meitat del segle XX és l’objectiu de l’article “Artistas catalanes en las universidades argentinas y chilenas a principios del siglo XX”. Molts artistes que reberen la seva formació a Barcelona i en altres ciutats espanyoles van exercir la docència als llocs on es van exiliar i van aportar nous paradigmes culturals a l’Amèrica de l’època analitzada, sobretot a Argentina i Xile.

»Sílvia Rosés classifica la morfologia de l’anatomia femenina en l’àmbit de la moda amb formes geomètriques simples i compostes. La silueta de la dona es pot explicar a partir d’aquestes formes i del paper que va tenir en un context determinat. Aquests dos elements, les formes i els models de dona, són l’objecte de l’estudi comparatiu que es fa en l’article titulat “Moda, cos i geometria en el segle XX”.

»“Anvers i revers de la materialitat en l’art digital: revisant l’estètica de la desmaterialització”, de Daniel López del Rincón, planteja les potencialitats creatives de l’art digital, entre les quals ressalta la interacció, la producció col·lectiva i, en especial, el codi com a element destacat. El marc que acull els seus arguments és el de l’estètica de la desmaterialització, tot i que l’autor de l’article ens proposa atorgar un valor material específic a aquestes manifestacions artístiques.»