L’objectiu d’aquest llibre –editat amb gran riquesa gràfica i acurades reproduccions– és convidar el lector a explorar la història i la cultura dels nabateus mitjançant les inscripcions que se n’han conservat, les quals s’utilitzen no tan sols com a complement per a il·lustrar el text, sinó com a font primària d’informació. Amb aquest plantejament es vol desmentir el prejudici que només els especialistes poden gaudir dels textos, atès que són els únics que els poden llegir, i ajudar el lector a experimentar la satisfacció d’accedir a informació de primera mà sobre el poble nabateu. Entre els milers d’inscripcions que ens han arribat, el professor Del Río ha fet una selecció de les més interessants i rellevants a partir de diversos criteris: les dades que el text ofereix per entendre la història, la cultura i les institucions dels nabateus; la bellesa formal de la peça en si, i l’estat de conservació dels grafemes, de manera que puguin ser fàcilment identificats, amb la voluntat de presentar-nos una civilització pràcticament desconeguda avui en dia, i sovint envoltada d’una aura de misteri.

Els nabateus eren un poble semita, nòmada, que visqué al desert de Jordània i al nord d’Aràbia entre els segles IV aC i I dC. D’acord amb la tradició bíblica, eren descendents de Nebaiot, un dels fills d’Ismael, i les fonts assíries i babilòniques els anomenen Nabatu. La seva capital era la cèlebre ciutat de Petra, i al segle III aC dominaven el comerç de la mar Roja, amb territoris al nord, a la costa del golf d’Aqaba. L’any 106, l’emperador Trajà annexionà el regne dels nabateus a l’Imperi romà.

Malgrat això, la civilització nabatea és encara avui, en gran part, un misteri històric que ha fascinat viatgers i historiadors des que, l’agost de 1813, l’explorador suís Johann Ludwig Burckhardt va descobrir Petra. Captivat per aquesta ciutat excavada en la roca, va llegar a la posteritat una visió romàntica i exòtica del poble nabateu que ha perviscut pràcticament fins a l’actualitat. El 1828, Léon de Laborde va visitar les ruïnes de Petra i va publicar Voyage de l’Arabie Pétrée, un llibre ple de gravats que va consolidar aquesta imatge mitificada de l’antiga capital.

Els monuments dels nabateus són un testimoni de la seva vitalitat cultural, de la força política i la capacitat d’hibridació social i lingüística que tenien, però alhora continuen essent un enigma, ja que en la majoria dels casos no es conserven textos que revelin com i per què es van construir. Hi ha milers d’inscripcions conservades en penyes, canyons, muntanyes i valls, un bon nombre de les quals s’han publicat, però n’hi ha moltes que encara no s’han llegit ni interpretat. Tots aquests testimonis, juntament amb els papirs i les monedes conservats, representen només una petita part del que va existir durant l’edat d’or del regne nabateu. Tot i els esforços dels arqueòlegs, en les excavacions que s’han dut a terme fins ara no s’ha trobat el tresor més valuós per a qualsevol investigador: les biblioteques o els arxius de documents, que revelarien molts secrets sobre una cultura que, segons els estudis més recents, s’estenia des de Petra i va influenciar, amb més o menys intensitat, les heterogènies poblacions no nabatees de la zona.

Francisco del Rio (Toledo, 1966) és professor de Filologia Semítica i membre de l’Institut del Pròxim Orient Antic (IPOA) de la Universitat de Barcelona. Col·labora en programes de recerca nacionals i internacionals al voltant de les antigues cultures del Pròxim Orient, i ha publicat un gran nombre d’articles especialitzats i llibres sobre aquesta temàtica, com ara: Catálogo de los manuscritos siríacos, árabes karshuni y copto-árabes de Montserrat (CSIC – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012), Textos epigráficos en arameo palmireno, hatreo y nabateo (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2006) i Los «Tratados sobre la quietud» (shelya) de Dadisho Qatraya (Ausa, 2001).