Aquest llibre enceta un projecte editorial que té l’objectiu de publicar, en una desena de volums, tots els dietaris de Ricard Salvat –renovador del teatre català i figura intel·lectual de primer ordre–, prologats per especialistes en la recerca teatral. En el pròleg d’aquest primer volum, Francesc Foguet i Manuel Molins qualifiquen el jove Salvat de «renaixentista engabiat», i expliquen que el mateix autor, amb vista a publicar els seus diaris, ja havia començat a treballar en el primer llibre, que es trobava en un procés força avançat, poc abans de la seva mort sobtada el març de 2009. La seva filla, Eulàlia Salvat i Golobardes, ha tingut cura d’enllestir i completar la feina de fixació del text que havia deixat embastat el seu pare. Impulsada per la Fundació Ricard Salvat, l’edició del primer volum ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona, dues de les universitats catalanes on l’autor va exercir de professor.
El lector trobarà en aquesta primera part dels diaris salvatians, que abraça del 16 de gener de 1962 fins al 30 de desembre de 1968, referències molt interessants als muntatges que va dirigir durant aquell període: des de diverses obres de Salvador Espriu fins a clàssics com Lope de Vega, William Shakespeare, Bernard Shaw, Georg Büchner, Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres, Adrià Gual o Carles Soldevila, tot passant pels dramaturgs republicans (Federico García Lorca o Rafael Alberti) i coetanis (Bertolt Brecht, Jean-Paul Sartre, Jean Anouilh, Harold Pinter, José Bergamín o Maria Aurèlia Capmany). En els seus comentaris es barregen també notes, cartes i anècdotes circumstancials sobre amics, companys i viatges. Salvat hi fa gala d’un coneixement molt precís, com a protagonista i testimoni de primera mà, de la creació teatral i de la vida escènica de Barcelona i Madrid. Impressiona un aspecte que pot sorprendre per la joventut de l’autor: la notable xarxa de relacions i contactes personals, tant de l’àmbit català com internacional, que va teixir aquests anys. Des de poetes (Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, l’hongarès Gyula Illyés, Ventura Gassol, Joan Argenté), dramaturgs (Alejandro Casona, Alfonso Sastre, Arthur Adamov, Joan Oliver) i novel·listes (Xavier Benguerel, Tísner, Sebastià Juan Arbó), fins a doctors en medicina (el psiquiatre Joan Obiols, el metge Felip Cid), en lletres (José María Valverde, Antoni Comas) i en filosofia (Jaume Bofill, Josep Ferrater Mora), a més de pintors (Joan Miró, Modest Cuixart, Émile Marzé), directors de cinema (Miquel Porter i Moix, Antoni Ribas), periodistes (Josep Maria Carandell, Joan de Sagarra) i editors (Josep Maria Castellet), entre molts d’altres. Aquest estol de personalitats revela el caràcter inquiet del jove Salvat.
El primer volum és un bon començament perquè revela, des de dins i sense mediacions, una figura, entre la joventut i la maduresa, molt més polièdrica, matisada i humana que la icona que n’ha pervingut amb el temps, feta sovint de filtratges interessats. Ajuda a conèixer Ricard Salvat més de prop i a comprendre millor el caràcter, l’obra i les circumstàncies d’un personatge cabdal de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX, més enllà de les distorsions o fins i tot de les misèries de l’home de cada dia.
Ricard Salvat (1934-2009) fou escriptor, dramaturg i professor universitari, a més d’un dels noms de referència del teatre català, director d’obres que van marcar època. El 1960 va fundar, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i, el 1975, l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat. Va ser director del desaparegut Festival Internacional de Teatre de Sitges entre 1977 i 1986, any en què fou nomenat catedràtic d’arts escèniques a la Universitat de Barcelona. També va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Tortosa Entre Cultures, celebrat els anys 2004, 2005 i 2006.
Iniciat en l’escriptura, el 1959 va guanyar la darrera convocatòria del Premi Joanot Martorell amb l’obra Animals destructors de lleis. El 1965 va estrenar al teatre Romea Ronda de mort a Sinera sobre textos de Salvador Espriu, considerada una peça fonamental del teatre contemporani català i que va convertir Espriu en l’anomenada «veu del poble». Així mateix, va dur a escena moltes altres obres, com ara Solitud de Víctor Català, Yerma de Federico García Lorca, El adefesio de Rafael Alberti, La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht, La filla del mar d’Àngel Guimerà, El embrujado de Ramón María del Valle-Inclán, Les bacants d’Eurípides o L’amansiment de la fera de William Shakespeare. El 2008 va dirigir la seva darrera obra teatral, Un dia. Mirall trencat, al teatre Borràs de Barcelona, un muntatge basat en la novel·la de Mercè Rodoreda que es va representar quan es complia el centenari del naixement de l’autora. Entre les obres en prosa de Ricard Salvat destaquen Els meus muntatges teatrals (1966), El teatre contemporani (1966), Sempre la llum (1975) i Escrits per al teatre (1990); i, entre les obres teatrals, Mort d’home (1961), Nord enllà (1965), Ronda de mort a Sinera (1966) i Salvat-Papasseit i la seva època (1981). Va rebre la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de Teatre (1999) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2003), entre altres guardons i reconeixements.