Plou amb alegre furia jovençana;
la noia blanca du una rosa al trau,
i es fa en el cel la bella clariana
i pel carrer cada bassal és blau.
Jo un altre temps vivía eixa galana
hora diversa que mon cor atrau…
Però no et veig en l’ombra casolana
com allavors, o mon amor suau;
¿en jo passar mires encar la via
amb el somriure de ton vell istil
i és en ta destra aquell lilà gentil
que dins la fosca vas estrenye’ un dia?
¿O és tal vegada que amb melanconía
l’any es recorda de son temps d’abril?

ESPARSES DE TARDOR

Ara que, al lluny, el dia que es mustiga
retreu el flam de nostres dies vells,
veu amb recança l’oblidada amiga
finar sos dits adintre sos anells.

La llum ens besa amb una lleu fadiga.
Les dònes clares, al fugî els ocells,
senten al cor la dolça mel antiga,
i els homes tenen pensaments novells.

ARBRES A LA TARDOR

A cada marge hi ha la testa saura
d’un arbre un, tot bell en la dolô;
sols vosaltres sóu verds quan tot se daura,
pins de vellut i alzines de crespó.

Tu, vell pollanc, ¿on aniràs a raure,
que ja ets baumat i sense cap braó?
Tot diu a ton voltant que tu has de caure:
ja no tens niarada ni plançó.

També un jove pollanc fina aprop teu,
l’eura l’enllaça; cada tija lleu
fina dins l’eura sens poder-se’n treure.

Quan tu, vell arbre, escalfaràs mon peu,
el teu veí serà com un trofeu
i tots diran: –Quina columna d’eura!