Coordinat i editat per Josep Vilella, el volum s’ha organitzat en set apartats. En el primer es tracten les obres de dos autors coetanis de Constantí, Lactanci i Eusebi, testimonis cabdals per a la comprensió i interpretació posterior del seu regnat. En el segon, s’aborda la trajectòria politicoreligiosa de Constantí, des de la ruptura amb el model tetràrquic fins a l’assoliment de la sobirania absoluta, prestant singular atenció a la seva vinculació amb la fe cristiana. El tercer apartat, dedicat a Itàlia, s’ocupa de les intervencions edilícies que tingueren lloc en l’època constantiniana a Roma i la Campània, així com de les relacions entre l’emperador i el senat i de les decisions que es van prendre per reorganitzar l’annona pública romana després de la fundació de Constantinoble. El quart estudia les polítiques que Constantí va desplegar per aconseguir una Església homogènia, unida i propícia als seus interessos, mentre que el cinquè, en canvi, examina la seva posició envers la tradició pagano-imperial, considerada des del punt de vista religiós i polític. Centrat en aspectes legislatius, el sisè apartat mostra tant la tolerància com la intolerància de Constantí i subratlla el seu suport creixent als idearis i interessos de les esglésies cristianes majoritàries, en una època marcada pels enfrontaments entre faccions cristianes diverses que van sotmetre l’imperi a grans tensions. Finalment, el setè se centra menys en el Constantí històric i més en els «Constantins» llegendaris o ficticis, encara que certament arrelats al primer i originats sota el seu regnat, a vegades fins i tot activats per ell mateix.

Malgrat que en l’estat actual de les investigacions dedicades a l’emperador Constantí i a la seva època hi hagi, probablement, més incerteses que certeses, els treballs aplegats en aquest llibre aporten nova llum a la interpretació dels fets històrics i contribueixen a millorar el coneixement de l’antiguitat tardana, que tanta dificultat revesteix.

Josep Vilella (1959), doctor en història i llicenciat en filologia clàssica, és professor d’història antiga a la Universitat de Barcelona. Ha creat i desenvolupat línies de recerca centrades, sobretot, en l’estudi dels polièdrics fenòmens religiosos i sociopolítics esdevinguts durant els segles que connecten el món antic amb el medieval, dedicant una atenció particular als testimonis patrístics i canònics. Fundador i director del Grup de Recerques en Antiguitat Tardana (GRAT), format per un equip interdisciplinari i amb projectes internacionals, és també membre de diversos instituts, centres de recerca i comitès acadèmics. De la seva variada producció científica, sovint publicada en revistes especialitzades, destaquen els títols següents: Recerques sobre el comerç baix imperial del nord-est de la Península Ibèrica (1983); De la «fides gothica» a la ortodoxia nicena: inicio de la teología política visigótica (1986), amb Cristina Godoy; La política religiosa del Imperio romano y la cristiandad hispánica durante el siglo V (1990); Els concilis eclesiàstics de la Tarraconensis durant el segle V (1996); Hispania entre el Imperio romano y las monarquías germánicas (1998), i Un decenio de investigación en torno a los cánones pseudoiliberritanos. Nueva respuesta a la crítica unitaria (2013).