«Qualsevol estudiant de cinema de l’especialitat que sigui —guió, producció, direcció, fotografia, art, muntatge o so, ficció o documental— acostuma a arribar a l’audiovisual perquè s’ha sentit atret per allò que no es pot trobar a les altres disciplines artístiques, és a dir, pel muntatge. No hi fa res que no s’hagi racionalitzat; el que és específic del nou llenguatge, aquesta possibilitat de dirigir la percepció a través de la vista i l’oïda en un temps exacte i reproduïble —cap altra art conté aquesta condició—, és el que condueix cap a l’estudi de la imatge i el so en el temps.

»La revolució digital en marxa des dels anys noranta ha disparat el pes de la fase de postproducció i sorgeixen multitud d’operaris que dominen la màquina, però no pas el llenguatge. Tot i això, es manifesta una certa tendència per la qual la majoria d’estudiants de muntatge acostumen a convertir-se en professionals competents. L’estudiant que tria aquest ofici tendeix a estar dotat d’una predisposició natural per aprendre amb facilitat els secrets del llenguatge audiovisual. Tal vegada l’única gran millora general consisteix en el fet que el muntador perfeccioni els seus coneixements de guió. El muntador, com tothom sap, és un guionista, l’últim, el definitiu. Tot complement del guió, tant pel que toca a l’estructura global com pel que fa al detall d’un diàleg o d’una transició, va a favor de la formació natural del muntador, i més en els temps actuals, en què es tendeix a incorporar aquest professional com abans millor a la producció, sovint abans del rodatge.

»El muntatge comença amb el guió, continua amb la direcció i acaba amb la postproducció. Guió, direcció i muntatge són les parts fonamentals del procés d’una obra audiovisual, tres activitats que estan entrellaçades, de manera que no s’hauria de parlar d’una sense tenir en compte les altres dues, tal com ha dit tothom en totes les èpoques, des de cineastes soviètics com ara Vsevolod Pudovkin fins a Jean-Luc Godard, que ho expressa de forma sintètica: “Fer una pel·lícula és pensar, rodar i muntar”. En dies del cinema preindustrial, una mateixa persona acostumava a dur a terme les tres funcions, tal com passa encara en l’audiovisual amateur, en el domèstic i sovint en l’experimental. Perquè pensar, rodar i muntar és una mateixa feina en progressió creixent, tot i que la puguin materialitzar persones diferents amb eines diferents. Una mateixa feina que s’ha de fer amb els mateixos criteris. La intel·ligència del procés de producció procura amb totes les seves normes que el criteri sigui únic i sumi creativitats, però això, en la pràctica, de vegades pot ser tan difícil com deixar un mateix opus alquímic en mans de tres alquimistes en comptes d’un de sol. Els conflictes que poden sorgir entre guionistes i directors o bé entre directors i muntadors —friccions entre guionista i director a causa de modificacions en el guió, o bé la lluita del director per posseir la clàusula que atorga el dret al muntatge definitiu— acostumen a tenir l’origen en el fet que els criteris de “pensar, rodar i muntar” no s’han unificat satisfactòriament.

»Qualsevol reflexió sobre el muntatge convé que tingui en compte el guió i la direcció. L’anàlisi del muntatge d’una seqüència o d’un film que no comencés parlant de guió i de direcció no seria completa. Tampoc no ho seria una sistematització de models de guió o de direcció que no tingués en compte la tercera part, el muntatge. Ens trobem davant d’una espècie de balança de tres plats que es complementen. És poc habitual que cada plat tingui el mateix pes que els altres. A vegades el guió és el plat més rellevant (per exemple, en les comèdies verbals), altres vegades ho és la direcció (per exemple, en films poètics d’autor) i en altres casos ho és el muntatge (per exemple, en la majoria dels documentals.»