Coeditat pel Centre de Terminologia (Termcat) i Publicacions i Edicions de la UB, el llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana recull més de 35.000 denominacions documentades arreu dels territoris de parla catalana, corresponents a més de 5.800 espècies de plantes vasculars, en bona part autòctones, així com un nombre important de noms catalans d’espècies exòtiques amb interès comercial, cultural o científic. L’obra ha estat possible gràcies a la iniciativa i el suport de la Universitat de Barcelona, tant pel que fa a la tasca investigadora dels autors com a la coordinació editorial duta a terme per Publicacions i Edicions de la UB.

En aquesta entrevista parlem amb Joan Vallès, catedràtic de botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i director científic de l’obra, sobre el valor del premi i la feina ingent que ha suposat la realització d’aquest projecte.

Què significa haver guanyat aquest premi?
Abans que res vull manifestar que trobo molt bé que Serra d’Or atorgui premis no només en l’àmbit literari o humanístic, sinó també en el científic. És una mostra del concepte que l’entitat té de la cultura, que comparteixo plenament. A part d’això, el premi al llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana és, certament, una mica per als sis autors, els editors i força altres col·laboradors, però, sobretot, per a totes aquelles persones que, al llarg de la història, han anomenat –i ho continuen fent– les plantes en català. El fet que aquest llibre hagi estat premiat vol dir, doncs, que es valora de manera positiva –cosa que agraeixo molt en nom de tots els autors– aquesta recerca multidisciplinària, a cavall de la botànica i la lingüística, i, sobretot, la informació científica –i, doncs, cultural– que conté.

Heu dirigit un equip interdisciplinari de botànics i lingüistes. Com ha estat aquesta col·laboració?
Sembla molt tòpic, però he de dir que ha estat enriquidora. Tots els autors hem après coses els uns dels altres. Encara que d’entrada pugui semblar que lingüística i botànica siguin molt allunyades, hi ha hagut força gent interessada en tots dos àmbits; ara bé, sigui com sigui, la formació i les maneres de treballar són diferents i això ha significat haver-nos d’adaptar recíprocament. El Termcat, amb el qual hem col·laborat o col·laborem, en diferents graus, tots els autors del llibre, ha fet de nexe d’unió i ha facilitat l’entesa (que ja no era pas dificilíssima d’entrada) entre aquells que provenim dels dos bàndols d’allò que s’havia anomenat les dues cultures. Vull remarcar que ha estat importantíssim –per a mi, i crec que també per a la resta d’autors fora dels dos que ara esmentaré– poder treballar amb dos grans mestres, cadascun en el seu àmbit: en Joan Veny i en Josep Vigo.

Com ho heu fet per recollir tot aquest corpus lingüístic i botànic?
Ha estat un projecte llarg i complex, que ha durat vint-i-un anys (set dels quals a molt baix ritme i els altres catorze amb treball continuat i més o menys intens). El 1993 vam constatar que l’obra del mestre i botànic Francesc Masclans Els noms de les plantes als Països Catalans (publicada, en segona edició, el 1981) era d’un gran interès, però feia temps que no es trobava a l’abast, si no era en algunes biblioteques. Llavors vam tenir la idea, que el Termcat va acollir amb gran interès, d’actualitzar-la. Una de les seves directores, Rosa Colomer –que esmento perquè ja no és entre nosaltres–, va ser fonamental en moments difícils del procés. Així, doncs, vam buidar més de 300 obres i llistes de noms. Es tractava de llistes fornides per alguns botànics o botanòfils, o bé extretes de llibres o articles publicats, en el benentès que, per ser considerades, havien de contenir tant el nom català com el nom científic al qual corresponia. Després, es van elaborar les llistes i es van revisar els noms científics i els catalans. En aquest procés, una bona quantitat de noms catalans han estat desats perquè, per algun motiu, no els hem trobat suficientment clars; aquestes denominacions podran ser més treballades en el futur, i les que es resolguin podran engruixir el diccionari en línia que complementa l’obra, com també aportacions noves que s’hi puguin fer.

Són riques, botànicament, les terres de parla catalana?
Sens dubte que ho són. En general, l’àmbit ibericobalear (Pirineu inclòs) és un dels punts més rellevants de biodiversitat vegetal d’Europa, i les terres de parla catalana constitueixen una part important d’aquesta àrea. La flora d’aquests territoris és formada per uns 3.600 tàxons (en els nivells d’espècie i subespècie), una xifra certament important. Complementàriament, la zona on es parla la nostra llengua és també rica en coneixement popular sobre la flora, com ho mostren els 35.000 noms catalans recollits en el llibre al qual ara ens referim, aplicats a uns 6.500 tàxons vegetals (de casa nostra i de fora).

Creieu que coneixem i valorem prou –tant lingüísticament com botànicament– les plantes del nostre entorn?
Podria semblar (i ser cert) que, temps enrere, no ens en preocupàvem pas gaire, del patrimoni vegetal, si ens fixem en les destrosses fetes en el paisatge del nostre país. Darrerament –de fet ja fa prou temps–, s’hi nota un respecte més gran, fins i tot en molts casos podria dir –potser essent un pèl optimista– que hi ha una complicitat entre l’espècie humana i les altres que constitueixen la biodiversitat. Em sembla que molta gent té empatia amb la natura i interès per conèixer-la i usar-la racionalment. Quant a la valoració lingüística, i tot i que la nostra ha estat i és una llengua amb dificultats per fer una vida plena, em fa l’efecte que les persones que l’han parlada i la parlen han estat sempre contentes de poder-la usar per anomenar els vegetals. Sempre que fem treball de camp etnobotànic, onsevulla que sigui de les terres catalanes, experimentem la satisfacció de parlar amb gent orgullosa de poder-nos transmetre allò que sap de les plantes, i un dels aspectes més importants és, sens dubte, els noms. Per això, no dubto pas que el llibre de què parlem serà ben aviat obsolet, i considero que això serà un bon indicador de la vitalitat de la nostra cultura. L’edició en línia podrà actualitzar el llibre regularment, i qui sap si d’aquí a trenta anys potser algú més no s’animarà a publicar-ne un altre de posat al dia.