Entre els anys 1918 i 1936, polítics i docents com César Silió Cortés, Fernando de los Ríos o Pere Bosch Gimpera van formular propostes per reorganitzar la universitat fixant-se en aspectes que encara avui centren la polèmica: ¿quines han de ser les relacions entre els poders públics i les universitats? ¿Cal reduir el nombre d’universitats, facultats i titulacions? ¿Per què cal una universitat catalana? ¿Com es pot millorar la qualitat científica de les universitats? ¿És possible acabar amb l’endogàmia del professorat i canviar els sistemes de selecció? ¿Calen proves de selectivitat? ¿Què vol dir «autonomia universitària»? ¿Com s’ha d’organitzar el govern i la gestió de les universitats? Preguntes que romanen, en gran part, sense resposta.

A Pensar la Universitat s’analitza un procés que, fruit de l’enfonsament del sistema universitari de la Restauració i de la discussió política sobre el control de l’ensenyament i el bilingüisme a la Segona República, es va estendre al llarg dels anys vint i trenta, i va estar marcat pel debat entre els sistemes docents francès i anglosaxó. Els textos de Bosch Gimpera que s’inclouen en el llibre a manera d’annexos, la majoria inèdits fins ara, aporten arguments de reflexió altament vàlids a una controvèrsia que gravita a l’entorn dels mateixos problemes de fa un segle i que avui és de candent actualitat.

L’obra es divideix en sis capítols, que desenvolupen cronològicament els diferents períodes de la lluita per la reforma universitària que Bosch Gimpera va protagonitzar. La primera etapa, que va des del final de la Primera Guerra Mundial fins a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1923, es caracteritza per la presentació, juntament amb Antoni Rubió i Lluch, a la comissió inspectora de la universitat d’un primer «Plan para la reorganización de las enseñanzas de los cursos superiores de las secciones de Letras e Historia de la Facultad de Filosofía y Letras» i per la celebració del Segon Congrés Universitari Català. Amb la dictadura, el procés es va quedar aturat fins a l’arribada de la Segona República, el 1931, i de l’experiència innovadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1934). A partir d’aquell moment, amb els Fets d’Octubre de 1934, tot es va precipitar, i el destí de la reforma universitària va quedar absolutament lligat al desenvolupament dels esdeveniments històrics per tots coneguts, amb la suspensió del Patronat i de la pròpia Generalitat i l’empresonament del Govern fins al 1936 (amb un breu parèntesi de febrer fins a l’inici de la guerra al juliol). Els tres anys següents, amb la universitat funcionant en un país en guerra i el rector Pere Bosch Gimpera com a conseller de justícia de la Generalitat, foren l’espurna de llum just abans que la derrota militar de la República posés fi al model i forcés l’exili de Bosch Gimpera a Mèxic. Com bé assenyala Francisco Gracia al final de l’epíleg, quan observem la tasca inconclusa que van emprendre Bosch i els seus companys, «per damunt d’una història convulsa, la manca de respostes no provoca sinó un silenci ensordidor».