/script> Edicions de la Universitat de Barcelona
 
  logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Març
2015
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Dilluns 9 de març
El professor Anton M. Espadaler ha traduït, prologat i anotat, per primer cop en català, Flamenca, la gran novel·la occitana sobre els plaers de l’amor i la joia de viure. Escrita al segle XIII per un autor anònim, l’obra va influir els principals escriptors medievals europeus i té una qualitat literària comparable a la dels clàssics de tots els temps.

L’autor devia ser un clergue, potser relacionat amb la família de Rocafull i l’abadia de Nant, que suposadament va escriure la novel·la entre 1240 i 1270, i l’acció, que transcorre entre 1223 i 1227, està protagonitzada per personatges veladament reals. Flamenca, nascuda a la regió que li dóna nom i filla del comte Guiu de Nemours, es casa amb Archimbaud de Borbó, un espòs gelós que la tanca en una torre per la seva resplendent bellesa. El bell Guillem de Nevers es proposa alliberar-la i es fa passar per clergue per poder veure-la i tenir-hi un primer contacte, de manera que durant un temps aconsegueixen flirtejar enginyosament. Poc després Guillem marxa a Flandes, on obté la glòria com a cavaller, i torna a Borbó per un torneig en què retroba la seva estimada. Tot seguit la novel·la, que ens ha pervingut incompleta, queda interrompuda.

Protagonitzada per un personatge com Flamenca, que representa una de les creacions femenines més grans de la literatura universal, la novel·la és, sobretot, un cant a l’alegria de viure sense entrebancs i una reivindicació de la civilització que la va fer possible. Defensa una concepció de la vida en què el plaer ocupa una posició central, per tal com constitueix una elevada aspiració, pròpia de gent intel·ligent i culta, que duu a menysprear les prohibicions. L’autor proposa una ètica, i fins i tot una teologia de l’hedonisme, que de ben segur deuria provocar alguna prevenció en forma de censura. Protagonitzada per éssers lliures, com Flamenca i Guillem de Nevers, aquesta novel·la reuneix tot el saber eròtic forjat per la tradició trobadoresca.

La novel·la no es limita a plasmar de manera brillant festes, banquets o tornejos, i a posar en moviment un repertori de bones maneres, sinó que també recull una sensibilitat que pertany inconfusiblement a la mentalitat que caracteritzava la cultura occitana abans de ser abocada a la crisi d’enormes proporcions que va representar la derrota de Muret, i la croada subsegüent contra els albigesos, predicada per Roma i executada per Simó de Montfort i la monarquia francesa. L’anònim autor s’hi refereix en alguns passatges amb simpatia, però també amb distanciament irònic. En aquest aspecte, hi ha estudiosos que n’han fet una lectura de caràcter al·legòric, segons la qual Flamenca representaria l’Occitània oprimida i Guillem –transsumpte possible del rei Jaume I– l’alliberador que ensenya que amb enginy es pot derrotar algú més poderós, fet que demostraria una clara consciència comuna catalanooccitana. Així, l’obra traduiria l’estat d’ànim abatut de la societat occitana després de la rebel·lió de 1242, sufocada per les tropes franceses.

La lírica trobadoresca de Marcabrú, Bernat de Ventadorn, Arnaut de Maruelh i Peire Cardenal proporciona el canemàs inicial amb què l’autor va bastir els discursos amorosos dels protagonistes i va edificar algunes escenes, però també s’hi detecta la influència de la narrativa en llengua francesa, sobretot de Chrétien de Troyes, així com les obres clàssiques d’Ovidi, entre les quals l’Ars amatoria.

En definitiva, Flamenca és una obra que transmet la joia de viure i defensa els valors de la joventut, en què l’obtenció del plaer és un principi vital i intel·lectual davant del qual hom no hauria de trobar impediments. Segons Espadaler, aquestes idees es vinculen a certs ambients universitaris parisencs del segle XIII i, en concret, remeten als partidaris del Lliure Esperit, un corrent panteista caracteritzat com a cristianisme hedonista. D’aquí ve que els estudiosos no hagin identificat pas l’autor amb un simple joglar, sinó amb algú amb formació específica –ben segur un clergue– com el mateix protagonista.

Anton M Espadaler (Barcelona, 1952) és llicenciat en dret i doctor en filologia romànica. Autor d’Una reina per a Curial (1984), va tenir cura del volum De Amore. L’amor a la literatura d’Occident (1991). Ha publicat diversos articles sobre Ausiàs March, el Tirant lo Blanc, Ramon Muntaner, Anselm Turmeda, els almogàvers i les novel·les en llengua occitana de temàtica artúrica, com ara Jaufré, La faula i Blandín de Cornualha. Ha fet col·laboracions tant en la premsa radiofònica com escrita, algunes de les quals va aplegar en el volum Estiu tot l’any (1996).


 
 
logo