El neologisme «complèxica» fa referència a eines, mecanismes i llenguatges del coneixement que poden ajudar a comprendre fenòmens en què intervenen diversos agents de manera interrelacionada. L’expressió vindria a substituir o complementar les altres existents, com ara «perspectiva de la complexitat» o «teoria de la complexitat».

La majoria dels textos que aplega el llibre, obra de reconeguts especialistes, aborden aquestes temàtiques des de diversos angles, però sempre des del punt de vista global de la complèxica. Són producte de tres esdeveniments internacionals —dos cursos i una conferència acadèmica— organitzats pel Projecte Scripta i pel grup de recerca consolidat Complexitat, Comunicació i Sociolingüística, ambdós d’àmbit interuniversitari, però molt vinculats a la Universitat de Barcelona. Hi ha, a més, dues contribucions que complementen aspectes de les altres recerques: la de Lluís Barceló-Coblijn (investigador del grup Evolució i Cognició Humana) i la de Sabela Labraña (especialista en sociolingüística gallega).

Els capítols del llibre estan organitzats en tres grans blocs temàtics: «Les xarxes i els sistemes complexos», «Ésser humà: comunicació» i «Llengua i complexitat».

La primera part consta de dos capítols. En el primer, Carlos Gershenson fa una crítica del component predictiu de la ciència més «tradicional» i el resitua com a element complementari al costat d’ingredients essencials en el paradigma de la complexitat, com són l’adaptació i l’autoorganització. I en el segon, Òscar Vilarroya remarca la centralitat de l’experiència i de les emocions en la comunicació, i afirma que, com a conseqüència d’això, el referent d’una paraula és una experiència.

La segona part, dividida en cinc capítols, comença amb un estudi de Pere Darder que tracta sobre la relació entre educació, emoció i complexitat, emfasitzant el paper central que tenen les emocions en processos tan importants com poden ser l’autoavaluació o l’avaluació dels altres i de la realitat, i que, per tant, tenen un impacte directe en la nostra percepció de l’entorn i en la manera d’adaptar-nos-hi. A continuació, Enric Puig Giralt posa de manifest els problemes que comporta una interpretació dels textos i de la història basada en protocols tancats, perquè implica prescindir dels processos complexos, com ara les transformacions socials o la interacció entre les característiques psicològiques dels individus quan actuen col·lectivament; l’autor considera que cal desconstruir els estereotips obsolets per tal de restablir la sintonia amb la vida real. Per la seva banda, Xavier Martorell advoca per analitzar la conversa com a funció emergent, mentre que l’article de Magdalena Albero il·lustra com el paradigma de la complexitat pot ajudar a entendre la relació (complexa) entre els mitjans de comunicació i la socialització de joves i adolescents. Federico Mayor aprofundeix en els conceptes d’ètica i progrés en el món present.

En el primer capítol de la tercera part –que en comprèn nou–, Francis Heylighen explora algunes de les característiques principals dels sistemes complexos i ofereix una anàlisi de l’impacte dels processos en l’establiment d’una intel·ligència col·lectiva. D’altra banda, Frederic Munné ofereix una original proposta d’anàlisi del llenguatge des del punt de vista d’un dels components principals dels sistemes complexos: la vaguetat, en tant que qualitat d’ésser difús (fuzziness). Salikoko S. Mufwene parla de les llengües com a sistemes complexos formats per microestructures que s’adapten a un context canviant, fet que augmenta les seves possibilitats de «supervivència» o manteniment en la macroestructura, mentre que Lluís Barceló-Cobljin analitza la complexitat del llenguatge des de la perspectiva genètica, amb l’objectiu d’harmonitzar allò que sabem de l’evolució humana amb allò que sabem de la facultat del llenguatge. Albert Bastardas aporta dos articles. En l'un, pondera la necessitat d’adoptar una perspectiva sociocomplexa i integradora de les ciències lingüística i comunicativa: una mirada dinàmica i «complexificada» del pensament, que analitzi tant els processos cognitius com els emocionals, a partir de la centralitat del complex «cervell/ment»; en l’altre, indica quins són els ingredients que hauria de tenir una perspectiva teòrica ecològica que expliqués amb complexitat el funcionament dels éssers humans en societat. Àngels Massip contribueix a aclarir els conceptes de la complexitat que han de ser a la base d’una lingüística complèxica; propugna una lingüística integradora que tingui en compte el factor temporal com a vector inherent en la descripció d’una llengua, i que es vertebri des la dinàmica de la llengua i sempre en relació amb els models del sistemes socials. Roland Terborg i Laura García Landa presenten el model d’ecologia de pressions per tal d’estudiar els processos de substitució lingüística a Mèxic, mentre que Sabela Labraña ens invita a contemplar la situació sociolingüística gallega amb una mirada que permet interpretar aquesta situació d’una manera innovadora; el paradigma de la complexitat pot ser una eina adequada per cercar alternatives a la difícil situació sociolingüística que es viu actualment a Galícia.

Àngels Massip (Tortosa, 1957) és doctora en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1994), on a més es va llicenciar en Filologia Hispànica (1986) i on actualment exerceix de professora. En l’àmbit de la investigació, s’ha dedicat a la dialectologia catalana i a la lingüística històrica, i forma part de l’equip de l’AliR (Atlas Linguistique Roman). Ha fet edicions i estudis de textos antics catalans, com el Llibre de costums de Tortosa, primer text legal escrit originàriament en català, o la Comèdia de santa Bàrbara, única peça teatral de Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona.

Albert Bastardas (Vilafranca del Penedès, 1951) és doctor en Sociolingüística per la Universitat Laval (Quebec, Canadà) i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. És catedràtic al Departament de Lingüística General de la UB i coordinador del grup Complexitat, Comunicació i Sociolingüística. Ha fet estades de recerca a les universitats d’Indiana i de Califòrnia, als Estats Units, i a les d’Alberta (Edmonton), Simon Fraser (Vancouver) i York (Toronto), al Canadà. Ha estat director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) des de la seva fundació, el 1998, fins al 2010.