logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Gener
2015
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Dilluns 12 de gener
La batalla de Muret (1213) va capgirar la història al sud d’Europa, ja que va marcar el preludi de la dominació francesa sobre Occitània i la fi de l’expansió catalana en aquest territori. El llibre 800 anys després de Muret. Els trobadors i les relacions catalanooccitanes, de Vicenç Beltran, Tomàs Martínez i Irene Capdevila (eds.), presenta, a través de dotze estudis de filòlegs i medievalistes reconeguts, les línies generals d’aquests moviments i replanteja nombrosos aspectes que es creien segurs i consolidats.

Després de Muret, la Corona d’Aragó va haver d’expandir-se cap al sud i cap al mar, França va esdevenir una gran potència i l’Església va poder somiar una teocràcia europea. En canvi, les conseqüències de la derrota van ser desastroses per a Occitània, que va ser l’única víctima que no va saber trobar un camí polític de sortida: vençuda Tolosa i neutralitzat Jaume I, la seva agonia es va perllongar durant gairebé cent anys. Al llarg d’aquest període, l’expansió de la cultura cortesa, que a finals del segle XII havia arribat ja a Castella, Alemanya, França, el nord d’Itàlia i Aragó, es va consolidar en tot el territori europeu: la diàspora dels exiliats va dispersar els trobadors i va estendre el seu missatge. L’estroncament d’Occitània va fertilitzar els països receptors, i aquest doble procés –la cara i la creu de la derrota– és el que explica en gran mesura el desenvolupament de la cultura cortesa i la consolidació de la personalitat històrica d’Europa.

L’objectiu fonamental dels estudis aplegats a 800 anys després de Muret és la dissecció de les diverses manifestacions d’aquests fenòmens: la imbricació de càtars, feudals i trobadors; les conseqüències socials de la croada; l’exili; l’evolució interna de la poesia i els canvis en les vies de difusió; l’empobriment progressiu de la cultura en els països d’origen i l’enriquiment de les monarquies veïnes. Sense Muret, tots aquests factors haurien evolucionat de forma molt diferent de com ho van fer.

L’estudi de Josep Antoni Aguilar explica les dificultats de la Corona catalanoaragonesa per pair aquesta derrota, tot analitzant la versió dels fets a través de la historiografia catalana baixmedieval. Jaume I va trobar una compensació suficient reorientant la política expansiva de la Corona cap al sud, però l’autor fa palesa la profunditat de les ferides, que no es van guarir mai en la consciència de la monarquia. L’exposició de Maria Luisa Meneghetti sobre una razo occitana, basada en la fama de faldiller que tenia Pere I el Catòlic, és testimoni del ressò de què van gaudir aquests fets en la seva època; una matèria que va tenir llarga continuació fins a Shakespeare. Saverio Guida ens apropa, a través d’una acurada semblança, a la figura del noble rossellonès Pons de Vernet, membre de la comitiva del rei Pere i protector de trobadors.

Pel que fa a la batalla, Gérard Gouiran n’analitza les circumstàncies a través de la descripció feta per l’anònim autor de la Canso de la crozada, que atribueix la derrota a la ruptura de l’harmonia entre el comte i els tolosans, mentre que Marjolaine Raguin remarca la presència de catalans al servei dels nobles occitans, particularment visible en la defensa del castell de Termes. Anna M. Mussons i Vicenç Beltran s’ocupen de les conseqüències immediates de la guerra: les sàtires contra els francesos i els clergues de la poesia occitana de la primera meitat del segle XIII, i la figura del trobador Guilhem de Montanhagol, segurament proper a la casa de Tolosa i refugiat a les corts aragonesa i castellana. Valeria Bertolucci explica l’evolució que va experimentar la lírica occitana arran de la ruptura que va comportar la derrota, analitzant el desenvolupament del motiu del conselh en la poesia dels trobadors.

Miriam Cabré i Marina Navàs analitzen la darrera època de la lírica occitana, entre Cerverí de Girona i Raimon de Cornet, que reivindiquen com a espai cultural i poètic autònom, amb motivacions molt actuals i concretes en el seu vessant polític. També s’ocupa d’aquest període posttrobadoresc l’estudi de Simone Ventura sobre un poema al·legòric del segon terç del segle XIV, obra d’un autor que coneixia tant la cultura llatina i escolàstica com la tradició dels cançoners lírics, mentre que el de Germà Colón va més enllà de la comunitat poètica i cultural catalanooccitana per centrar-se en l’afinitat lingüística, reafirmant la seva independència, fet avui establert entre els lingüistes. Afinitat que va fer revifar les relacions de germanor a l’època moderna, com analitza Joan Mahiques en el seu article a propòsit de les festes llatines d’Avinyó i Montpeller dels anys 1874 i 1875.

La desfeta de Muret va produir transformacions immediates i intenses en la política europea i en l’evolució de la societat occitana que, a la llarga, van condicionar l’ensorrament de la seva cultura i de la seva literatura. Però el procés va ser lent i va afectar de forma diferent els territoris que l’havien alimentada: el comtat de Foix i Catalunya van resistir llargament i van donar fruits tardans i de gran qualitat, mentre a Tolosa pervivia una producció acadèmica i teòrica que va contribuir a crear la imatge que, encara avui, tenim d’aquella escola primitiva, primerenca i fèrtil, arrel de la personalitat col·lectiva d’Occitània, de Catalunya i de tot Europa. El pensament literari europeu arranca d’aquests precedents.


 
 
logo