La Universitat a Cervera. Commemoració del 1714 a la UB, editada per Pilar Mateo, és una obra molt ben documentada i profusament il·lustrada que dóna a conèixer les conseqüències que la derrota de 1714 va tenir sobre les universitats catalanes en general i la de Barcelona en particular, amb la creació d’una única universitat a Cervera a través de la qual la corona borbònica centralitzava i controlava tota l’educació superior del país. La ciutat de Barcelona va haver de lluitar durant més de cent vint anys per recuperar la seva universitat.

Els dos primers capítols estan dedicats a ressenyar breument la història de l’Estudi General de Barcelona, creat per Alfons el Magnànim l’any 1450 i origen de l’actual Universitat de Barcelona, així com les circumstàncies que van marcar el desenvolupament de la Guerra de Successió espanyola, el resultat de la qual va comportar, amb el Decret de Nova Planta, la fi de les institucions pròpies de Catalunya i de les sis universitats que hi havia en aquell moment al país (Lleida, Barcelona, Solsona, Girona, Tarragona i Vic). Els capítols següents tracten sobre la política absolutista que Felip V va aplicar, en matèria d’educació superior, després de la guerra, amb la fundació d’una nova universitat a Cervera com a premi a la fidelitat que la ciutat havia mostrat a la causa borbònica. S’hi fa una breu ressenya d’alguns dels seus docents i alumnes distingits, com el jurista Josep Finestres, el pensador Jaume Balmes, el polígraf Manuel Milà i Fontanals, l’enginyer i inventor Narcís Monturiol, o el general Joan Prim, notari de formació. A continuació, s’estudia la forma arquitectònica i la càrrega simbòlica de l’edifici de la Universitat de Cervera, concebut com a representació i afirmació del poder absolut en territori conquerit i rebel. El penúltim capítol s’ocupa dels diferents estudis superiors que, paral·lelament, es van anar desenvolupant a Barcelona en el decurs del segle XVIII, vinculats a la Junta de Comerç (oficis), a l’Acadèmica de Matemàtiques (enginyers) i al Col·legi de Cirurgia (metges), d’acord amb la puixança comercial i econòmica creixent de la capital catalana. Finalment, l’últim capítol analitza l’evolució de la universitat cerverina des de l’època inicial, en què estava controlada per la Companyia de Jesús, fins al seu lent decandiment, que es perllongà des de finals del XVIII fins al primer terç del XIX, quan la ciutat de Barcelona, després de repetits intents, va poder recuperar la seva universitat.

Coincidint amb aquesta publicació, apareix també Breu història de la Universitat de Barcelona, de Montserrat Fullola, una obra amena i didàctica, l’objectiu de la qual és difondre entre la comunitat universitària la història d’una de les institucions més emblemàtiques i amb més història del país, tot oferint una síntesi divulgativa i amena dels seus més de cinc-cents anys d’existència. L’obra, segons està previst, també s’editarà en castellà i en anglès.

«La Universitat de Barcelona és —juntament amb la Generalitat— una de les dues institucions més antigues de Catalunya que es conserven actualment. Va ser fundada el 1450, i els esdeveniments històrics del país són també fets de la seva pròpia història.» Tal com destaca Fullola en el primer paràgraf de l’obra, la història de la Universitat de Barcelona està estretament lligada a la història de Catalunya i, més concretament, a la de Barcelona, ja que la institució ha anat creixent dins la ciutat i la seva àrea metropolitana. Ha passat, doncs, a formar part del paisatge urbà i també ha deixat, a través dels seus estudiants i exalumnes, una empremta tangible en la ciutat que l’acull i li dóna nom.

L’obra s’estructura en cinc apartats, cada un il·lustrat amb una selecció d’imatges: els orígens de la institució; la Universitat republicana i la Guerra Civil espanyola; els anys foscos del franquisme; la Universitat de Barcelona a la ciutat, amb referències a les protestes estudiantils i els nous edificis, i, finalment, la democratització i el restabliment de l’autonomia universitària.

El llibre revela qüestions importants i d'altres curiositats històriques. Per exemple, que el 1586 la Universitat de Barcelona tenia vuit càtedres mèdiques; que després de 1714 es van suprimir totes les universitats del Principat i, a partir de 1717, l’ensenyament superior es va unificar i centralitzar a Cervera, de manera que Barcelona va estar sense universitat durant més de cent vint anys; o que l’antic Hospital de la Santa Creu, on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya, va allotjar la Facultat de Medicina abans de la construcció de l’edifici del carrer de Casanova.

També explica quan es va inaugurar la seu de la plaça de la Universitat i quina relació tenia amb l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà, o per què s’anomena rambla dels Estudis un tram d’aquest famós passeig barceloní. D’altra banda, destaca i reivindica la figura d’alguns professors essencials tant per a la institució com per al país, com Jaume Serra Húnter, August Pi i Sunyer, Tomàs i Joaquim Carreras Artau, Rafael Campalans i Puig, Francesc Maspons i Anglasell, Pere Bosch i Gimpera, o Jordi Rubió i Balaguer, entre d’altres.