»Si no ho féssim així, cauríem en el parany de la ingenuïtat. Però, amarats com estem del llegat gaudinià, ens sorprèn com l’artista és capaç de jugar amb fragments ceràmics trencats i conjugar-los de manera nova, i del trencament enlairar tot un conjunt de belleses en un nou mosaic —un trencadís com el que il·lustra la portada del llibre—. Semblantment ho fem amb la matèria que ens ocupa, i reflexionar sobre com del trencament que provoquen els conflictes podem gestionar un mosaic de pau. Descobrim la pau feble, però sabem que no està renyida amb la fortalesa que la preserva ni amb la bellesa que desprèn quan es viu.

»La pau és fràgil, i més es posa en evidència com més la posem a dialogar amb altres formes de saber, de fer i de ser, de les paus. És per això, perquè reconeixem la seva essència de fragilitat, que no ens estem de donar-li un enfocament inter i transdisciplinari, ja que dialogant amb ciències diverses es posarà més en relleu la seva essència vulnerable, no per això menys digna de ser i seguir sent. En tot cas, la mirada que oferim és des del diàleg d’una ciència social com és la tradició pedagògica i d’una ciència empírica com és la biologia.

»Ambdues mirades, en diàleg, generen una visió diferent, intersubjectiva, fruit de la conversa entre dues disciplines del coneixement humà, i més encara, entre dues facetes de la nostra humanitat: l’una amb voluntat de mostrar, en el marc de les ciències socials, i l’altra amb voluntat de demostrar el que sovint el llegat pedagògic ha posat de manifest. No sempre és fàcil trobar científics empírics que reconeguin la saviesa ancestral d’algunes fonts de coneixement, de les quals l’empirisme beu i que sovint acaba corroborant amb dades que se’ns fan més creïbles. Sigui com sigui, s’han trobat dues àrees de coneixement que, sense afany de ser l’una més que l’altra, perquè no ho són ni ho poden ser, dialoguen entre si per contribuir a una mirada integradora de l’objecte de coneixement que us presentem: la pau.»