Aquest és el segon any consecutiu en què un llibre editat per la UB obté el premi, ja que l’any passat va resultar guanyadora l’obra Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió, inclòs en la col·lecció Memoria Artium.

Caravaggio, 400 anys després incideix en aspectes essencials de l’obra de Michelangelo Merisi (Milà, 1571 – Porto Ercole, 1610), així com en el reflex d'aquesta en disciplines artístiques contemporànies com la fotografia i el cinema. Caravaggio és una de les figures més suggeridores i controvertides de la història de l’art i un dels pintors més cèlebres de tots els temps. Polèmic per la seva radical con­cepció de l’art, va ser el capdavanter de la pin­tura naturalista que va sorgir a Itàlia com a oposició al corrent manierista dominador de l’escenari artístic del segle XVI. Transgressor tant en la seva vida personal –i el seu tràgic final no és precisament un detall menor– com en la seva obra, va prefigurar les personalitats fortes que reivindicaran els artistes romàntics segles des­prés, en què la vida i l’obra es confonen en un mateix magma torrencial i creatiu. Encara avui, 400 anys després, el naturalisme, l’ambigüitat i l’erotisme dels seus quadres no han perdut un bri del seu caràcter subversiu i, en alguns casos, fins i tot torbador.

Editat pels investigadors del projecte de recerca Acaf/Art i professors del Departa­ment d’Història de l’Art de la UB Rosa M. Subirana i Joan R. Triadó, i per la investigadora Anna Vallugera, forma part de la col·lecció Acaf-Art Llibres, que dirigeix el cate­dràtic d’Història de l’Art Joan Sureda. En el marc de la commemoració del quart centenari de la mort de l’artista, Caravaggio, 400 anys després ofereix cinc estudis d’especialistes de prestigi que proposen noves línies de recerca a l’entorn de la figura de l’artista, així com un extens repertori documental, bibliogràfic, expositiu i fílmic. La professora de la Universitat Roma Tre Silvia Ginzburg perfila en el seu estudi una proposta de seqüenciació estilística i cronològica de les pietats que Annibale Car­racci va pintar en la seva maduresa –un tema historio­gràficament controvertit– a la llum de la influència que va poder tenir-hi l’art de Caravaggio.

Lloat, criticat, envejat, però mai ignorat en vida, Cara­vaggio va revolucionar l’art europeu del sis-cents, i se­guidament va ser condemnat a l’oblit durant segles, pràcticament fins a l’exposició organitzada per Roberto Longhi a Milà el 1951. La professora Rosa M. Subirana resse­gueix la complexitat del panorama social, cultural i ideològic de la seva pintura, tant per oferir llum al seu procés creatiu com per mirar d’escatir les raons d’aquest ostracisme secular. Per Subirana, «al marge de les se­ves indiscutibles habilitats tècniques, posseí una ment privilegiada i una personalitat dominant, qualitats que traspuen amb força en totes les seves pintures».

Rossella Vodret, antiga soprintendente per il Patrimo­nio Storico Artistico e del Polo Museale di Roma, con­sidera el cicle pictòric de sant Mateu dut a terme per Caravaggio a la capella Contarelli de Sant Lluís dels Francesos a Roma a la llum de nous descobriments documentals i científics que permeten precisar dades cronològiques i estilístiques de cabdal importància per determinar l'evolució pictòrica de l'època.

Per la seva banda, el professor Triadó ens descobreix com la ideologia artística de Caravag­gio –la concepció formal, conceptual, compositiva i cromàtica– va ser àmpliament seguida i copiada pels pintors contemporanis –els caravaggistes– però realment poc compresa. Copien el clarobscurisme dramàtic i el realisme figuratiu, sense entendre’n els valors ideolò­gics. Per Triadó, «el món de Caravaggio és terrenal, allunyat de l’espiritualitat barroca de molts dels seus suposats seguidors».

Però la influència del geni llombard no es va limitar només a la pintura, ja que la força i l’originalitat del seu estil han influït de forma decisiva tant en la fotografia com en el cinema, arts del segle XX per antonomàsia. Pel que fa al cinema, el professor José E. Monterde traça una panoràmica de Caravaggio i el cinema que va des de la presentació de la seva figura a través de biopics, fins a la seva significació en la construcció visual de la ficció històrica, pas­sant per les possibles connexions amb el realisme cinematogràfic.

L’estudi clou amb un repertori documental i bibliogràfic actualitzat del pintor, amb voluntat de totalitat, amb l’ànim que sigui una eina de recerca pràctica per a l’investigador. Més enllà, però, del valor que sens dubte té per a investigadors i crítics, Caravaggio, 400 anys després servirà per descobrir a qualsevol amant de l’art la vigorosa actualitat del pintor milanès.

Som davant d’un altre títol tan rigorós com suggestiu de la col·lecció Acaf-Art Llibres, que té com a objectiu desenvolupar cartografies analítiques i crítiques vinculades a l’àmbit mediterrani en època moderna, adreçades tant a historiadors, so­ciòlegs, geògrafs i antropòlegs com a altres investigadors interessats en l’art i les produccions vi­suals, arquitectòniques, urbanístiques i monumentals dels segles XV al XVIII.