El conflicte basc és una realitat que, malgrat els vaivens de l’actualitat, segueix present. Fa dècades que diverses entitats civils treballen per bastir ponts de convivència en una societat fracturada per més de quaranta anys d’enfrontaments sagnants. Aquest llibre, dedicat a la memòria d’Ernest Lluch, és el testimoni d’una de les iniciatives més rellevants concebudes amb aquest objectiu: una jornada acadèmica organitzada pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB el 21 de novembre de 2012 a la Facultat de Geografia i Història en què per primer cop un membre de l’esquerra abertzale es va dirigir personalment a víctimes d’ETA i als seus familiars.

Tal com assenyalen al pròleg Segura i Batista, «potser ha arribat el moment de començar a parlar de reconciliació, de parlar de tancar ferides, i per això hem volgut dedicar aquesta jornada a les altres víctimes i al seu paper en el nou escenari». Les «altres víctimes». És cabdal acceptar l’existència d’aquestes altres víctimes perquè, en el conflicte del País Basc –com en tots els conflictes on hi ha hagut una fase armada–, les víctimes són utilitzades políticament. A Euskadi hi ha hagut tota una sèrie d’associacions que han estat utilitzades i manipulades políticament amb interessos partidistes. Les «altres víctimes» són les que no es van deixar manipular, les que van mantenir la seva dignitat, i les que han contribuït decisivament al procés de pau. Només des del diàleg és possible desactivar la intolerància en què arrela la violència d’aquest conflicte. I només des del perdó és possible construir la pau.

La jornada va comptar amb monsenyor Juan María Uriarte, bisbe emèrit de Donostia, que va ser mediador entre ETA i el govern espanyol; Robert Manrique, víctima de l’atemptat d’Hipercor i expresident de l’Associació de Víctimes de Terrorisme de Catalunya, que va tenir la valentia de no permetre aquesta manipulació fins a l’extrem que va costar-li la seva sortida de l’associació; Karmen Galdeano, filla d’un executiu del diari Egin, assassinat pels GAL; Gorka Landaburu, periodista víctima d’una carta bomba; Verónica Portell, filla del primer periodista assassinat per ETA; Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, assassinat per ETA; i Pernando Barrena, històric dirigent abertzale.

Les seves ponències van ser transcrites amb tota la força de l’oralitat. El seu valor documental transcendeix l’àmbit acadèmic on van ser pronunciades i s’erigeixen com un testimoni de primer ordre per a la societat i per a la nova realitat que ha emergit a Euskadi, per més que molts polítics semblin entestats –i enquistats– a no voler escoltar.