Carles Miralles, catedràtic de Filologia Grega a la UB i poeta, aplega a Sobre Espriu els assajos que ha escrit al llarg dels anys sobre el poeta de Sinera, i en presenta una lectura genuïna. Tal com va fer amb Foix i Riba, Miralles ens il·lumina ara sobre alguns dels temes més apassionants que vertebren l’obra d’Espriu: els mites, el tràgic, les dones. Més enllà dels ressons clàssics en què aprofundeix i que ens deixen veure l’Espriu més autèntic i encara no prou reconegut, Miralles hi planteja estudis tan innovadors com el dedicat a La pell de brau o hi fa reivindicacions tan decidides i fonamentades com la basada en la continuïtat literària entre Espriu i Riba.
«Hom ha negligit un component important de l’obra espriuana tancant els ulls davant la influència del món clàssic», afirma Miralles. Per començar, Sobre Espriu situa la figura de l’escriptor, que era «llicenciat en història antiga, que tenia intenció, quan esclatà la guerra del 1936-39, d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, i que palesa, ara i adés en la seva producció de dramaturg, de narrador i de poeta, un interès excepcional pels mites, per la literatura i per la filosofia del món antic».
D’ençà de la publicació de dues narracions incloses al llibre Aspectes (1932) -«Orestes» i «Neguit»-, que parteixen d’un tema clàssic, Espriu elabora una complexa reinterpretació dels mites d’acord amb el seu món íntim i els esdeveniments contemporanis. Un exemple paradigmàtic és la cèlebre obra Antígona, peça escrita a la primeria de març de 1939 i fortament determinada pel moment històric: «Insensata guerra que tanta destrucció ens portes! Insensata baralla entre germans!», exclama el dramaturg.
Per a Miralles, som massa deutors de la recepció que Espriu va tenir als anys setanta, quan l’stablishment antifranquista, precursor del realisme històric, el va situar en l’epicentre de la literatura catalana posant èmfasi en el compromís sociopolític de la seva obra i trencant, de retop, amb l’estètica neoclàssica del Noucentisme.
Per contra, Miralles recorda que Espriu no sols pertanyia a la generació dels anys trenta, formada a la Universitat Autònoma de la República, sinó que era plenament conscient del llegat de l’antiguitat i de la tasca empresa pels noucentistes, cosa que «no significa que entengués la literatura i el món clàssic igual que ells ni que se servís com ells dels clàssics grecollatins». D’entre les figures clàssiques que van seduir Espriu, podem esmentar Antígona, Fedra, Orestes, Ariadna i Prometeu, a partir dels quals articula un discurs colpidor sobre la condició humana.
Last but not least, Carles Miralles se centra en la llengua literària d’Espriu, tan allunyada del model dels noucentistes. La seva llengua és essencial, d’efectes directes, punyent, és el vehicle més eficaç per transmetre la intel·ligent mordacitat de l’autor, amic del grotesc i extraordinari intèrpret de la realitat des d’una òptica crua i desolada. «Els clàssics són la part més nuclear, més emblemàtica, d’aquella paradoxal esperança d’Espriu: aquella esperança de la qual ell deia que parlava desesperançat», ens recorda Carles Miralles.