Chimán és, segons l’autor, una paraula d’origen incert que feien servir els baleners gallecs per referir-se als cetacis de mida gran que encalçaven quan feinejaven a mar. Aquest llibre ens descobreix una història segurament desconeguda fins ara per a molts lectors: la història de la pesca de la balena a la península. Acostumats a creure que aquesta era una feina duta a terme bàsicament per escandinaus, nord-americans –l’escriptor Herman Melville ja la va immortalitzar a Moby Dick, peça clau de l’imaginari literari contemporani– i japonesos, som poc conscients que la tradició de la pesca balenera a la península Ibèrica és molt antiga: el primer testimoni de què tenim notícia és una ordre de l’any 1050 que en regula la caça a Baiona. Els bascos, efectivament, van ser pescadors pioners. Van passar de perseguir la balena franca al mar Cantàbric -que va acabar extingida- a navegar amb els arpons per mars àrtics i atlàntics en cerca de cetacis, i alhora van contribuir decisivament a la millora de la indústria balenera amb innovacions tecnològiques destacables, com ara la introducció al segle XVII del forn a bord dels vaixells per poder fondre millor el greix dels exemplars caçats i poder-lo emmagatzemar millor.
El llibre és molt més que un tractat acadèmic -380 pàgines i més de 400 fotografies-, molt més encara que un registre narrat de fets i dades, i fins i tot transcendeix l’estricta divulgació històrica. És tot això i molt més. Explica de primera mà la història de com va néixer i morir una indústria «sense arribar a estar mai gaire viva», en paraules de l’autor, i «per què les coses van succeir d’aquella manera tan estranya», i ho fa traient a la llum documentació fins ara adormida als arxius de les empreses baleneres i completant-la amb vivències personals, amb registres orals de treballadors i empresaris, i amb una munió d’imatges fins ara inèdites. Chimán és una obra que ofereix fotografies històriques excepcionals que l’autor ha aplegat pacientment al llarg de la seva vida, i que ha acompanyat d’un text curós, atractiu i plaent.
Entre 1921 i 1985 les aigües de la península van ser l’escenari d’un dels episodis més turbulents de la pesca balenera. Al llarg de les costes atlàntiques, un grapat d’empresaris noruecs, britànics i espanyols van obrir i tancar empreses, van construir factories i van desplaçar vaixells, esgotaven recursos, es posaven traves per guanyar mercats i subornaven l’administració per quadrar balanços. En la fase final del negoci, les manifestacions i els atemptats van portar la indústria balenera a les portades dels diaris i a un enfrontament agre amb l’Estat.
L’herència d’aquesta indústria ha estat contradictòria: en alguns casos, de destrucció, i en d’altres, de laboriositat i treball ben fet. En poc més de sis dècades, a la península Ibèrica es van matar més de 21.000 balenes i catxalots, fet que va deixar els mars erms d’aquests animals, alguns empresaris amb les butxaques replenes i altres d’arruïnats, i uns centenars de treballadors que es van guanyar el sou. Però, sobretot, es va llegar a la història de l’explotació pesquera un dels episodis més frenètics, complexos i contradictoris.
Àlex Aguilar ha publicat diversos estudis sobre la pesca balenera a Galícia i s’ha especialitzat en l’estudi de l’explotació i la conservació dels grans vertebrats marins, tema sobre el qual assessora nombroses organitzacions internacionals, com ara la International Whaling Comission. És autor de més de tres-cents treballs de recerca i de diversos llibres sobre la conservació marina i la biodiversitat.