Llibres per pensar el món

Dimarts 23 d’abril, de 9 h a 21 h, l’estand d’Edicions de la Universitat de Barcelona serà al carrer de Provença, 274 (cantonada amb la Rambla de Catalunya). Hi trobareu, a més d’una representació del fons editorial, totes les nostres novetats, i ens hi acompanyaran alguns dels autors, que signaran els seus darrers llibres.

Novetats de Sant Jordi

Enguany inaugurem la col·lecció Ciutats per Pensar Europa, que des de la literatura comparada reflexiona sobre el paper de les ciutats en la formació de la idea d’Europa. La col·lecció neix amb força, amb la publicació de dos títols: Capitals culturals. Entre pedres i literatura, d’Antoni Martí Monterde, i Trieste. Una ciutat a plec de mapa, de Joan Benesiu. La concepció d’Europa no s’escriu només des dels grans centres de poder econòmic o polític, sinó que també es troba en les geografies culturals. Des d’aquesta cartografia alternativa, ciutats com Trieste han fet contribucions insubstituïbles a la literatura europea.

Coincidint amb el tricentenari del naixement d’Immanuel Kant, la col·lecció Filosofia UB publica la primera traducció al català de la Crítica de la raó pura, a càrrec de Miquel Montserrat Capella. L’edició d’aquesta obra cabdal de la història de la filosofia és una fita editorial, fruit d’anys de dedicació i compromís intel·lectual, que, més enllà de posar fi a una greu mancança en la nostra cultura, ens apropa a un pensador fonamental de la modernitat. Tal com llegim al pròleg de Salvi Turró: «Per a nosaltres segueix essent tant o més rellevant que en la Il·lustració entendre el paper i els límits del coneixement i la seva deriva tecnològica, la relació entre el moment teòric i les exigències de la praxi ètica, social i política». D’altra banda, també celebrem la tercera edició de Filòsofes de la contemporaneïtat, la genealogia de Núria Sara Miras Boronat sobre sis de les pensadores més destacades de l’actualitat.

El món d’avui. De la guerra freda als reptes de la interdependència global, d’Antoni Segura i Mas, catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i president del CIDOB – Barcelona Centre for International Affairs, és l’últim títol de la col·lecció CEHI-UB. Es tracta d’un llibre de referència obligada per als estudis del món contemporani: parteix del 1945 i arriba fins als nostres dies resseguint i analitzant els episodis de la història que han conduït a l’escenari internacional actual, més globalitzat i complex que mai. 

En l’àmbit de la comunicació, la col·lecció Periodismo Activo arriba al vint-i-unè títol amb la publicació de Periodismo y democracia en la era de las emociones, de Josep Carles Rius, que analitza alguns fets històrics recents que han posat a prova la capacitat dels periodistes d’oferir informació veraç per sobre dels seus propis sentiments. El llibre reivindica un periodisme responsable, honest i compromès amb els drets humans amb l’objectiu, en darrer terme, de salvaguardar la llibertat i la justícia.

Pel que fa al món de l’educació, dins la col·lecció Pedagogies UB Núria Obiols Suari ha editat l’obra col·lectiva Contes i cancel·lació cultural. Controvèrsies i perspectives sobre els continguts dels contes, en què es planteja si és una bona decisió evitar el contacte de les noves generacions amb alguns continguts d’un passat que han esdevingut qüestionables en els temps actuals. També es pregunta on se situa la frontera entre el que és convenient i el que no ho és en la ficció infantil i qui ha de determinar aquesta frontera i amb quins paràmetres. Una altra novetat de la col·lecció és Fer-se a la mar. Narratives d’una descoberta pedagògica, d’Oriol Brugarolas Bonet, Èric Ortega González i Àngel Pascual Martín (eds.), que s’endinsa en l’interès educatiu pel mar des d’una perspectiva històrica.

La col·lecció Filologia UB – Biblioteca Càmar publica un títol d’especial rellevància: Cartas (1949-1955). La filología románica en la posguerra, amb edició i estudi a cura d’Isabel de Riquer, presenta l’epistolari entre els grans filòlegs romanistes Martí de Riquer i István Frank. En acabar la Segona Guerra Mundial, van sortir a la llum els treballs dels medievalistes que, malgrat les dures circumstàncies personals, no havien aturat les seves investigacions. Les més de cent cinquanta cartes que es van enviar Riquer i Frank —així com l’evolució del to dels seus escrits i la relació entre ambdós estudiosos— en són un bon testimoni.

Per als amants de la botànica, acaba d’arribar de la impremta Manual práctico de botánica. Morfología de las plantas vasculares, de Jaume Llistosella i Mercè Bernal, la traducció al castellà d’un guia amb imatges de gran bellesa de la qual ja s'ha publicat la segona edició. El llibre inclou una part descriptiva de prop de quatre-centes espècies de plantes vasculars —o cromòfits—, i un glossari de termes botànics per acostar al lector el vocabulari propi d’aquesta ciència i una bibliografia específica. Aquest títol se suma a les obres de la mateixa temàtica elaborades per Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart: L’herbari: mates, herbes i falgueres (2019); Guia il·lustrada per a conèixer els arbusts i les lianes (2020), i Guia il·lustrada per a conèixer els arbres (2021). Tots tres títols estan editats també en castellà. 

Signatures dels autors

10-11 h
L’hora de les ciutats literàries, amb Antoni Martí Monterde, que signarà Capitals culturals. Entre pedres i literatura, i Joan Benesiu, que signarà Trieste. Una ciutat a plec de mapa. 

11-12 h
L’hora dels kantians, amb Josep Monserrat i Salvi Turró, per celebrar la publicació de la Crítica de la raó pura, d'Immanuel Kant, i Núria Sara Miras Boronat i Carina Miras Boronat, que signaran Filòsofes de la contemporaneïtat.

12-13 h
L’hora dels contes, amb Núria Obiols Suari, que signarà Contes i cancel·lació cultural, Enric Prats i Jordi Garcia Farrero.

13-14 h
L’hora de la ciència, amb Jordi Casanova i Roca, que signarà Dones? Homes? Sexe i gènere, biologia i cultura, i David Bueno i Torrens.

16-17 h
L’hora dels arbres i les flors, amb Jaume Llistosella, que signarà Manual pràctic de botànica. Morfologia de les plantes vasculars; Cèsar Blanché, que signarà la Guia del jardí Ferran Soldevila de la Universitat de Barcelona, i M. Carme Barceló i Martí, que signarà Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer.

17-18 h
L’hora dels compassos, amb Francesco Ardolino, Teresa-M. Sala i Ricard Bru, que signarà Japonisme i arquitectura a Catalunya.

18-19 h
L’hora de la veritat, amb Antoni Segura i Mas, que signarà El món d’avui. De la guerra freda als reptes de la interdependència global, i Josep Carles Rius, que signarà Periodismo y democracia en la era de las emociones.

Periodismo y democracia en la era de las emociones, de Josep Carles Rius, reivindica la necessitat d’un periodisme responsable, honest i compromès amb els drets humans en un món que tendeix cada vegada més a apel·lar als sentiments.

Corren bons o mals temps per al periodisme? La seva qualitat i independència avancen o retrocedeixen? Fins a quin punt són importants els mitjans de comunicació per construir societats més lliures, democràtiques i justes? En l’última dècada s’han produït esdeveniments que han aixecat grans onades emocionals i han posat a prova els periodistes en el seu deure d’acostar-se a la veritat i de plantar cara a les elits que fan un ús pervers dels sentiments a favor dels seus interessos. La qualitat democràtica que aporta un periodisme lliure i independent —a través de la informació veraç i honesta— és la principal salvaguarda de la llibertat i la justícia. Tal com resumeix Rius, «Europa i el món s’enfronten a un moment decisiu en la construcció de les civilitzacions. I el periodisme, al desafiament d’explicar-ho».

Periodismo y democracia en la era de las emociones es divideix en cinc parts: «El desafío de las democracias», «Bajo el imperio de las plataformas», «El procés en Cataluña, un caso de libro», «Cara y cruz del ecosistema mediático» i «Los grandes retos del periodismo». La pandèmia de la covid-19, la victòria i la derrota de Donald Trump i els seus efectes, la ruptura que va suposar el Brexit, les conseqüències de la guerra de Síria, les crisis humanitàries dels refugiats, el ressorgiment del feixisme a Europa, la invasió russa d’Ucraïna i el consegüent enfrontament bèl·lic, el conflicte genocida a Palestina i, com un capítol a part, el procés independentista a Catalunya, són alguns dels fets històrics que s’analitzen en aquest assaig. Tanca el volum un epíleg del periodista i professor universitari Juan José Caballero Gil.

En un món cada vegada més complex i globalitzat, sorgeixen nous formats, nous gèneres i noves vies de comunicació entre els periodistes, els estudiosos de la comunicació i el públic. La col·lecció Periodismo Activo, dirigida per Roberto Herrscher, s’endinsa en aquest escenari fascinant bastint ponts entre l’acadèmia i la pràctica professional. L’any 2018 va ser reconeguda amb el Premi Nacional d’Edició Universitària a la millor col·lecció, atorgat per la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles (UNE). El volum de Josep Carles Rius se suma als últims títols publicats: Periodismo y viajes. Manual para ir, mirar y contar, de Santiago Tejedor, i Relata, que algo queda. La lucha por la construcción del relato en política, amb edició a cura de Joan-Gabriel Burguera-Serra i Anna Tarragó Mussons.

Josep Carles Rius (Valls, 1956) presideix el Consell de la Informació de Catalunya, la institució que vetlla pel compliment del codi deontològic dels periodistes. És doctor en Ciències de la Comunicació i Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), màster en Periodisme i Recerca, i diplomat en Institucions Europees per la Comunitat Europea i el Ministeri d’Afers Exteriors. Va exercir de professor a la UAB durant vint-i-cinc anys, va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya (2007-2010), subdirector de La Vanguardia i director d’El Magazine d’aquest diari, i va dirigir l’edició catalana de Público. Així mateix, ha treballat en altres mitjans, com El Noticiero Universal, TVE i El Periódico de Catalunya, i ha col·laborat a la cadena SER. Va impulsar la Fundació Periodisme Plural, l’única entitat sense ànim de lucre dedicada al periodisme a Catalunya. L’any 2016 va publicar, a Edicions UB, Periodismo en reconstrucción.

Edicions UB presenta la col·lecció Ciutats per Pensar Europa, que s’inaugura amb dos títols: Capitals culturals. Entre pedres i literatura, d’Antoni Martí Monterde, i Trieste. Una ciutat a plec de mapa, de Joan Benesiu.

La col·lecció Ciutats per Pensar Europa neix amb la voluntat de reflexionar sobre el paper de les ciutats en la formació de la idea d’Europa. Impulsada pel Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu de la Universitat de Barcelona en col·laboració amb el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), els llibres que s’hi publiquen són un punt de partida per pensar la ciutat de Barcelona i la seva clara vocació europeista. Els propers títols estaran dedicats a Barcelona, Estocolm, Weimar, Lisboa, Cracòvia, Sarajevo i Sant Petersburg.  

El primer volum de la col·lecció és Capitals culturals. Entre pedres i literatura, d’Antoni Martí Monterde. Tothom té clar què és una ciutat, i fins i tot una metròpoli, però no és tan evident què es pot considerar una capital cultural. Aquest terme s’empra sovint per parlar de Londres, Berlín o París, centres gairebé indiscutibles d’Europa i, per tant, també de la cultura del continent. Tanmateix, la idea d’Europa no s’escriu només des dels grans nuclis de poder econòmic o polític, sinó també des de totes i cadascuna de les corresponents geografies culturals. I quan s’observen des de la perspectiva de la literatura, emergeix un altre mapa de ciutats aparentment poc poderoses, però que han fet una contribució insubstituïble a la cultura europea.

El segon títol està dedicat a Trieste. Joan Benesiu hi exposa què és una ciutat-idea i hi reflexiona sobre la triestinità i els motius pels quals es considera aquesta ciutat una veritable capital europea de la literatura contemporània. Trieste. Una ciutat a plec de mapa fa un recorregut per la literatura i la història d’aquesta urbs, que ha estat com una cruïlla permanent entre mons i cultures diversos durant tot el segle XX, a partir d’escriptors i personatges emblemàtics com Svevo, Stuparich, Slataper, Saba, Joyce, Pittoni, Magris, Pahor, Bazlen o Basaglia. D’una manera o altra, tots ells han escrit sent conscients que trepitjaven una terra de frontera en la qual el nihilisme procedent de Mitteleuropa conflueix amb el mar. Una línia insegura —ara llatina, ara germànica, ara eslava— que ha marcat l’obra d’aquests autors.

Antoni Martí Monterde (Torís, Ribera Alta, 1968) és professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Dirigeix la Col·lecció Figura d’Edicions UB, en la qual ha editat, entre altres, els títols Joan Fuster. Figura d’un segle (2022, amb Àlex Matas Pons) i Comparatisme i crítica literària. La literatura comparada a Catalunya (2023, amb Teresa Rosell Nicolás). Els seus darrers llibres són Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (2020) i Joseph Texte. Una història trista de la literatura comparada (2023).

Joan Benesiu (Beneixama, l’Alcoià, 1971) és llicenciat en Filosofia per la Universitat de València i escriptor. Ha publicat les novel·les Intercanvi (2008, Premi Ciutat de Xàtiva 2007), Gegants de gel (2015, premis Llibreter 2015 i Crexells 2016) i Serem Atlàntida (2019, premis Ciutat de Barcelona 2019 i de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana 2020). Aquesta última novel·la ha estat traduïda al castellà, a l’albanès i al búlgar.

Contes i cancel·lació cultural. Controvèrsies i perspectives sobre els continguts dels contes, amb edició a cura de Núria Obiols Suari, explora els límits entre el que és convenient i el que no ho és en l’àmbit de la literatura infantil i reflexiona sobre qui ha de determinar-los. A continuació us oferim un fragment del capítol «Les ombres de la cancel·lació dels contes populars (i no tan populars): no es pot matar tot el que és gras», de Núria Obiols Suari.

«Qualsevol obra literària del passat reflecteix aspectes perennes i aspectes caducs des de la nostra mirada actual i, per descomptat, el conte popular no n’és una excepció. Han estat molts els autors que ens han aportat coneixement sobre la riquesa del conte popular i en podríem afegir molts d’altres que ens han fet entendre que el seu coneixement va més enllà d’una part de l’univers literari infantil. No hi ha dubte que el seu coneixement ha estat possible gràcies a l’escola, que ha estat clau en tot aquest assumpte i ha esdevingut una de les institucions que més ha contribuït a difondre’l. Així, En Patufet o En Joan i la favera màgica, entre molts d’altres, són rondalles que resulten conegudes a un públic ampli. De fet, en els actes en què hem participat per tractar aquest tema, el col·lectiu dels mestres hi ha tingut una presència molt considerable i ha estat clau en l’aportació d’experiències i reflexions. Entre aquesta difusió i la de les editorials que s’han preocupat d’editar contes populars en formats molt variats, els contes continuen sent-hi presents. Podríem afegir que l’estona de la rondalla sàviament transmesa per les àvies i els avis a la llar també ha estat clau, però ho diem en passat perquè les circumstàncies familiars actuals més aviat dificulten, i força, que aquesta activitat tan plaent que unia generacions no sigui tan present com abans. Com és lògic, a la petita (o gran) biblioteca que qualsevol criatura pugui tenir a la seva disposició, hi trobarem contes que traspuen una contemporaneïtat innegable: són contes sobre coses que passen ara i que no passaven abans. Lògicament, mostren un món diferent del d’altres èpoques que impregna els nous continguts de la literatura infantil. Així, la literatura esdevé el mirall del passat i el present, i fins tot hi ha alguns exemples en què l’un i l’altre es conjuguen en experiències tan curioses com les de La Caputxeta Vermella d’Aaron Frisch i Roberto Innocenti (2013), on trobem un atractiu malabar literari que incorpora dos dels finals més emblemàtics de les versions de la coneguda història: el de Perrault, en què la nena no sobreviu, i el dels germans Grimm, en què surt airosa de l’aventura. I tot s’esdevé en un singular espai urbà que ben bé podria ser el nostre barri. Amb La Caputxeta s’ha “experimentat” molt, literàriament parlant, com molt bé expliquen els experts en la matèria. L’any 1984 Sarah Moon ens va mostrar una visualització sorprenent de la història, entre tenebrosa i suggeridora i, alhora, mirall de tantes funestes agressions sexuals. Però, al mateix temps que podem trobar joies literàries com les esmentades, reflex particular del nostre temps, els contes populars també ho van ser del seu. Així, a més de societats feudals, pobresa i abandonaments infantils, hi trobem elements propis de la nostra història. Per exemple, la ridiculització del poble jueu, que ja trobem en moltes mostres literàries, pren embranzida en alguns contes dels germans Grimm, com El judío en el espino; o la dels odis entre ètnies, a De por qué los judíos y los gitanos son enemigos; o el racisme contra els gitanos, a Los tres viajeros. De la mateixa manera, trobem la burla de qualsevol origen en qualsevol cultura, com en el conte portuguès El cuento del gallego y el pozo. Lògicament, hi trobarem una extensa mostra de detalls religiosos. Per exemple, quan és la Mare de Déu qui assumeix el rol de fada padrina, com a La Ventafocs de Joan Amades o a la de Serra i Boldú (2007, p. 139); o quan el diable fa acte de presència a Los tres pelos del diablo o a Shaun, el vagabundo; o quan els àngels col·laboren com a auxiliars a El clavel. I, per descomptat, les figures de Déu i de Sant Pere hi són reiteradament presents, com a El pobre campesino en el cielo. La qüestió és que, com en tota creació cultural, el conte actua com una crònica d’un temps passat que ens serveix parcialment per comprendre com era el món abans de ser com és ara. La qual cosa no és precisament un aprenentatge que es pugui menysprear. [...]

»Que existeix una febre de la cultura de la cancel·lació és evident, tant com que el fenomen ha recaigut de manera considerable en els mitjans de comunicació, que han popularitzat el terme. De fet, el neologisme ha proliferat fins a fer-se viral i, per la seva novetat, la varietat d’orígens que se li atribueixen és enorme. El cas és que aquest terme que ha generat tanta controvèrsia té un origen clar en allò conegut com a políticament correcte, atès que mostra certes afinitats amb posicions polítiques oposades, però seguint uns mecanismes cognitius força semblants. En matèria de contes, això es pot percebre molt bé en l’obra de James Finn Garner (1995), amb les seves sensacionals, i alhora iròniques, adaptacions d’una mostra de contes populars.

»Posteriorment, el terme cancel·lació —i també el de cultura woke— es va començar a estendre i va arraconar el de políticament correcte fins que actualment, dia sí i dia també, llegim en la premsa alguna novetat que hi està clarament vinculada. A vegades és una cançó o una pel·lícula —Desayuno con diamantes—. Hi ha qui pensa que tot això passa perquè el llistó d’ofensa de les noves generacions és significativament baix i perquè, a més, aquestes estan poc interessades a debatre i molt predisposades a cancel·lar. El cas és que el tema va acabar esquitxant els contes i van començar a proliferar arguments com ara que són promotors de models sexistes, a través de comentaris, blogs i publicacions que apostaven o bé per suprimir-los o bé per acompanyar-los d’una explicació quan es transmetin. Com els warnings cinematogràfics, però en versió improvisada i casolana. Sense ànim de fer cap crítica sobre el que la gent pensi i publiqui, el cert és que aquestes evidències, sumades als comentaris rebuts derivats de la docència o de jornades que hem organitzat sobre el tema, fan evident que la qüestió preocupa i molt i, alhora, que existeix un evident i nefast desconeixement sobre el conte popular. És a dir, quan es pregunta a algú quantes rondalles ha llegit per poder afirmar amb tanta rotunditat que totes són sexistes, la resposta acostuma a obeir al coneixement que té de les pel·lícules basades en rondalles.»