Entrevistem l’assagista, traductor i editor Gustau Muñoz, autor de l’últim títol de la col·lecció Figura i una de les veus actuals més reconegudes del País Valencià. Després del llibre. Notes sobre llibres, història i cultura aplega un conjunt d’escrits breus al voltant de la cultura, el país i el món contemporani a partir dels llibres.

Aquesta obra ens ofereix cent divuit articles, tots de caràcter cultural i històric, però temàticament ben diversos. Amb quatre pinzellades ens podries dir què hi trobarà el lector?
Sí, una gran varietat, però trobe que ací està la gràcia. Sobre llibres, autors, editorials, col·leccions, revistes culturals, traduccions, episodis, personatges, debats històrics, problemes no resolts, qüestions obertes... Per a posar exemples: des del jove Baltasar Porcel a Valentí Puig, de Blasco Ibáñez versus Teodor Llorente a Josep Iborra o Gabriel Ferrater, de l’enigma Trump a Walter Benjamin, de Jaime Salinas a Martí Domínguez o Raimon Obiols. Mirada valenciana, catalana, europea i més enllà. Amb llambregades sobre figures oblidades: Felip Mateu i Llopis, José de Benito, Giménez Caballero, que tenen la seua història. Una mirada polièdrica atenta als contrallums i als besllums històrics, amb una tirada enciclopèdica, però amena.

Tots aquests escrits són fruit d’anys de col·laboració en els mitjans de comunicació. Hi ha algun tema puntual, però la majoria tracten qüestions d’interès temporalment transversal. Identifiques quins factors determinen que sigui així?
M’interessa la cultura en el sentit més ampli, i singularment la que es materialitza en llibres. M’interessa el llibre com a vehicle de cultura i com a revulsiu per al pensament, per al pensament crític. Per a formar una visió personal. També com a estímul i ressort de gaudi intel·lectual. Mire de compaginar articles centrats en un sol llibre amb textos sobre qüestions diverses, sempre amb l’ull posat en l’evolució de la nostra cultura, les seues cruïlles i problemes específics, però en el marc dels cercles concèntrics que ens condicionen. I amb atenció als corrents de pensament globals.

Rafael Lluís Ninyoles, Carmelina Sánchez-Cutillas, Felip Mateu i Llopis, Maria Josep Escrivà, Josep Picó, Joan Francesc Mira, Nicolau Primitiu i Joan Fuster són alguns dels valencians als quals dediques un capítol. Què tenen en comú (o en què difereixen)?
Són figures de temps molt diferents, certament, però amb un denominador comú: varen assumir un compromís seriós amb una llengua que, segons va dir Unamuno en 1919, era «un dialecto de labradores y artesanos» totalment prescindible i en varen fer el vehicle d’una cultura molt digna i a l’altura del temps. Cada cas és un cas, per descomptat, i, per exemple, Mateu i Llopis no sempre mantingué aquest compromís. Són també generacions molt diferents. I figures valencianes que cal conèixer i reivindicar. La cultura en català s’eixampla i s’enriqueix amb aquesta perspectiva integradora.

Després del llibre fa un èmfasi especial en l’assaig, un gènere tradicionalment menys popular que la ficció. Diries que avui gaudeix de més bona salut que anys enrere? Quines veus actuals destacaries?
Em sembla que l’assaig català té bona salut, el que passa és que no se’l percep com pertoca. Puc dir-ho amb cert coneixement de causa perquè vaig tenir cura d’una col·lecció d’assaig a Publicacions de la Universitat de València que ha editat uns cinquanta títols. La narrativa, la novel·la, predominen en l’aparador públic. És una situació que ve de lluny i que suggereix moltes reflexions... Noms? Sempre és arriscat, perquè te’n deixes. Però diria que Joan Francesc Mira, Lluís Calvo, Simona Škrabec, Enric Sòria, Arnau Pons, Marina Garcés, Xavier Antich, Ferran Archilés, Enric Iborra, Antoni Martí Monterde, Mercè Rius, Ingrid Guardiola, Miquel Berga o Xavier Pla en són bons exemples. Després hi ha un munt d’autors molt considerables però amb menys ressò.

En alguns articles fas referència als diferents agents de la cadena del llibre: escriptors, traductors, editors, llibreters, etc. Com a autor i editor, com veus aquest sector als Països Catalans en l’actualitat?
Una bona pregunta de resposta difícil. D’entrada, tenim la llengua sense estat amb més potència cultural i editorial d’Europa. I hem de ser-ne conscients i saber valorar-ho. Però després venen els problemes, com ara l’erosió d’espais (públics, científics, culturals) on es pot fer valdre la llengua catalana. La concentració editorial tan marcada que observem té aspectes positius, però també en té de negatius. Manca articulació cultural dels territoris i un mercat editorial més estructurat. Han florit desenes de petites editorials, però tenen una penetració i una visibilitat escasses. I així successivament...

Quin paper té la crítica literària als mitjans de comunicació avui dia? Creus que altres formats han substituït els quaderns literaris dels diaris de fa uns anys?
Sí, els suplements culturals tenen un pes minvant als mitjans i no hauria de ser així. La crítica literària —fonamental en qualsevol cultura amb cara i ulls— ha de buscar com pot espais en la galàxia digital. Sobreviuen alguns suplements molt dignes, però es nota massa la pressió de les grans editorials. A València, per exemple, no fa tant de temps hi havia dos suplements literaris rellevants en paper. Ara ja no. La tendència al digital té també llums i ombres, perquè no substitueix l’espai comú, compartit i públic, cohesionador, que històricament havien tingut les revistes culturals i les pàgines o els suplements literaris de la premsa en paper. La crítica és essencial perquè té dues funcions clau: informativa i selectiva. Ajuda a jerarquitzar i a destriar el gra de la palla. Sense això, i sense els suports adequats on practicar-la, una cultura no acaba de funcionar bé. Però ens trobem en un moment de grans transformacions culturals i socials que capgiren moltes coses.

Una diosa en movimiento. La creatividad visual en el culto a María Lionza, de Roger Canals, s’endinsa en el patrimoni religiós de la devoció a aquesta divinitat i analitza les interseccions entre cultura visual i religió.

María Lionza és una divinitat d’origen veneçolà el culte a la qual —encara poc estudiat— ha adquirit una gran presència en diferents països, així com en els mitjans digitals. Coexisteixen diferents versions sobre el mite d’aquesta deessa, que es representa de formes molt diverses. Una de les llegendes més conegudes explica que els indis jirahara-nívar van saber que un dia naixeria una nena amb els ulls d’un color tan peculiar que si se’ls veia reflectits en el llac, una serp enorme emergiria de les aigües i destruiria tota la regió. Per tal d’evitar-ho, quan la nena va néixer la van tancar  fins que, jove, va aconseguir escapar-se. Quan es va emmirallar a l’aigua, la noia va caure al llac, d’on va sorgir un monstre aquàtic que va arrasar el poble i va acabar explotant. La pell d’aquest montre es va escampar per tota l’àrea situada entre la muntanya de Sorte i Tacarigua.

En les pràctiques rituals contemporànies dedicades a María Lionza, la creativitat iconogràfica és un element essencial. A partir d’un treball de camp de molts anys desenvolupat a Veneçuela i Barcelona, i amb un pròleg de Dixon Calvetti —artista, docent i investigador veneçolà referent en el diàleg de l’art amb el ritual i l’espiritualitat popular—, aquest llibre estudia les diferents versions mítiques i històriques de l’origen d’aquesta deessa i el seu culte a la Veneçuela postchavista (però també a internet i més enllà de les fronteres nacionals). També analitza les innombrables imatges que la representen i el paper que exerceixen en les cerimònies, i mostra com es traslladen dels objectes als cossos, dels cossos als somnis, i dels ritus a l’art o la política. Roger Canals també proposa, a manera de conclusió, un marc teòric per interpretar el conjunt d’imatges de María Lionza i les relacions que mantenen amb el mite i la pràctica ritual.

El llibre forma part de la col·lecció Estudis d’Antropologia Social i Cultural, dirigida per Xavier Roigé Ventura i reconeguda amb el Segell de Qualitat en Edició Acadèmica. Aquesta distinció, atorgada per l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA) i la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT), acredita les millors pràctiques en l’edició universitària i reconeix l’excel·lència científica del procés editorial. Alguns dels últims títols publicats, que tracten diferents camps de l’antropologia, són Patrimonios confinados. Retos del patrimonio inmaterial ante el COVID-19, amb edició a cura de Xavier Roigé Ventura i Alejandra Canals Ossul, i Historia, trabajo y territorio. El conflicto capital-vida en los campos de fresas de Huelva, d’Alicia Reigada.

Roger Canals, antropòleg, cineasta i professor de la Universitat de Barcelona, és autor de nombrosos articles i de diversos llibres, entre els quals destaca La imagen que nunca acaba. Un viaje por la antropología visual, del cine etnográfico a la inteligencia artificial (2024). Ha dirigit documentals com Rostros de una divinidad venezolana (2007) i Una diosa en movimiento (2016), ambdós sobre el culte a María Lionza. L’any 2020 va rebre una ajuda Consolidator Grant del Consell Europeu d’Investigació (European Research Council, ERC) pel projecte Visual trust. Reliability, accountability and forgery in religious, scientific and social images, i el 2022 la seva tasca investigadora va ser reconeguda amb el programa ICREA Acadèmia de la Generalitat de Catalunya.

Japonisme i arquitectura a Catalunya, de Ricard Bru, revalora la significació del modernisme en la història de l’art universal i el paper capdavanter del nostre país en el progrés cultural del tombant del segle XX.

Amb un plantejament inèdit de les relacions artístiques entre el Japó i Catalunya, aquest llibre desenvolupa un aspecte essencial de l’impacte del japonisme a casa nostra: la incidència que va tenir en l’arquitectura i els espais interiors de l’entorn del 1900. Japonisme i arquitectura a Catalunya reconstrueix un fenomen que va ser àmpliament difós a finals del vuit-cents a Occident i recull la diversitat i la riquesa de propostes que van sorgir en l’obra de destacats arquitectes catalans: des del Pavelló Imperial Japonès de 1881 i la casa japonesa de l’Exposició Universal de 1888, fins a la Casa Bruno Cuadros de Josep Vilaseca, la Casa Vicens d’Antoni Gaudí i la Fonda Espanya de Lluís Domènech i Montaner. 

El fenomen del japonisme en l’arquitectura d’Occident va ser global, però la seva influència a Catalunya encara és poc coneguda. Tal com explica Ricard Bru en la introducció del llibre, tot i que «alguns dels models de l’arquitectura japonesa tradicional no es van començar a aplicar de manera substancial fins poc abans de la Guerra Civil, el japonisme entès com a decoració dels espais interiors va esdevenir un fenomen molt estès en el si de l’arquitectura del 1900». A partir de la bibliografia especialitzada i de l’anàlisi de fonts primàries, l’autor estudia les sinergies en l’àmbit europeu i, tot seguit, exemplifica amb casos concrets la simbiosi entre l’art nipó i l’arquitectura modernista catalana amb un èmfasi especial en l’epicentre, Barcelona.

Aquest títol forma part de la col·lecció Singularitats, vinculada al Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis, de la Universitat de Barcelona, i centrada en temes relacionats amb el modernisme i el noucentisme, la història del disseny a Catalunya i els estudis culturals de les arts a Barcelona. Dirigida per Teresa-M. Sala, la col·lecció ha obtingut el Segell de Qualitat en Edició Acadèmica (ANECA-FECYT). Els darrers títols són Elles, les dones, també hi eren. Corresponsals femenines de Víctor Balaguer (1848-1896), de Montserrat Comas i Güell, i Arte y olvido. Teorías y trayectorias artísticas (1850-1950), de Vicenç Furió i Nuria Peist (eds.).

Ricard Bru és doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i professor del Departament d’Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Especialitzat en l’estudi de les relacions artístiques entre el Japó i Catalunya, va dedicar la tesi doctoral als inicis del japonisme a Barcelona i ha publicat nombroses recerques sobre aquest tema, amb articles i monografies com Erotic Japonisme. The influence of Japanese Sexual Imaginery on Western Art (2013). Ha estat comissari de diverses exposicions; actualment, de «Kataezome. El llegat artístic de Serizawa Keisuke», que es pot visitar al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona fins al 4 de febrer.