Comencem l’any entrevistant Oriol López Esteve, autor de Flexionar la diferència sexual amb els cossos. Escriptura i cos textual en la dansa. Aquest assaig, que ha guanyat el II Premi Teatre Lliure – Universitat de Barcelona d’Estudis de Teatre Contemporani, explora la relació entre l’escriptura i els cossos a partir de l’obra de la ballarina modernista Loïe Fuller.

En quin sentit parles de l’«escriptura coreogràfica» i del «cos textual»? De quina manera es pot llegir, la dansa?

La premissa inicial és aprofundir en les implicacions estètiques i polítiques d’assumir que la coreografia contemporània és una escriptura, com el seu nom indica. Fer-se aquesta pregunta avui no és una tasca senzilla perquè la dansa contemporània té una relació complicada amb les nocions de coreografia i d’escriptura, com es pot llegir en les obres del teòric de la dansa André Lepecki. Sovint s’entén que escriptura és sinònim de fixació o d’imposició fal·logocèntrica, gairebé. Ara bé, les obres i l’experiència de Jacques Derrida i Hélène Cixous ens demostren el contrari. Al llibre i al meu projecte doctoral tracto d’analitzar la dansa com una escriptura més enllà de la idea de notació i del tipus de dansa que parteix de la lògica d’encadenament de passos. La qüestió del cos textual —que elaboro amb els nous materialismes desconstructivistes— planteja que el cos no és una substància, sinó una «instància» complexa travessada i contaminada des de l’origen per infinites escriptures i per altres cossos.

Com deies, al llibre dialogues amb els primers escrits dels filòsofs Jacques Derrida i Hélène Cixous. Per què els has triat com a interlocutors principals?

He fet dialogar tres marcs teoricopràctics que fins ara, desgraciadament, no s’havien creuat gaire: els estudis dansístics, la desconstrucció i els estudis sobre la diferència sexual. A l’inici de la investigació em va sobtar que la dansa contemporània no s’hagués aproximat més a les teories sobre l’escriptura i sobre la diferència sexual… i a la inversa! Vaig voler establir un diàleg amb Derrida i Cixous perquè, com altres pensadors dels anys setanta del segle XX, van mirar de trobar la corporalitat i la diferència sexual en l’escriptura literària. El diàleg privilegiat amb ambdós autors s’ha d’entendre com l’intent d’invertir la seva cerca i reflexionar sobre el fet d’escriure i la diferència sexual en els cossos que ballen.

També s’ha d’entendre a partir de la desconstrucció i la complicació que aquests autors duen a terme amb elements centrals en la dansa, com són la presència o la materialitat. Sense les seves obres ni les seves lectures i crítiques hauria estat impossible analitzar la coreografia com una escriptura incalculable i imprevista de nous cossos sexuats singulars.

La teoria de la dansa simbolista de Stéphane Mallarmé et serveix per interpretar i analitzar la dansa modernista. Quins punts clau en destacaries?

Vincular Stéphane Mallarmé amb la meva elaboració de la coreografia com una escriptura dels cossos era un gest gairebé obligatori. No només perquè és el primer que va posar en valor la nova forma de fer dansa de Loïe Fuller, sinó perquè pensa el gest creatiu de la ballarina com un «poema corporal», com una «escriptura corporal».

Per a Mallarmé la dansa era un sistema d’escriptura gairebé ideal —recordem que l’entenia com un «poema alliberat de tot aparell de l’escriba»—. Amb la dansa, la lletra deixava d’estar subjugada per un sistema lingüístic que sovint considerava alienant.

La dansa ofereix un significant pur, com recorda la investigadora Mary L. Shaw; la lletra dansant —l’être dansant, si em permeteu— es donava en un ara i aquí físic i corporal que s’esvaïa el segon després d’inscriure’s en l’escena. Aquest fet, conjuntament amb els ambients no figuratius i suggestius que generava Fuller dalt de l’escenari, atorgaven tot el poder a la lectura i al lector. Al llibre tracto d’historitzar i polititzar aquesta actitud.

Què diferenciava Loïe Fuller (Illinois, 1862 – París, 1928) d’altres ballarines de l’època, potser més conegudes? Ens en podries posar algun exemple?

La proposta dansística i espectacular de Loïe Fuller era genuïnament diferent de la de les seves contemporànies. Isadora Duncan, que representa a la perfecció el règim identitari modernista, va tendir a l’alliberament de l’artifici, a la sinceritat i a la transparència. Les seves danses —que ella anomenava recitals o concerts— prescindien d’escenografia —tret heretat de Fuller, de fet— i les executava amb un vestuari d’inspiració hel·lènica (sovint semitransparent) o, fins i tot, en la nuesa total. El seu cos n’era el protagonista: quedava alliberat de les cotilles del passat, però es fixava en un «etern femení», gairebé igual de problemàtic.

Loïe Fuller —la fée éléctricité— creava un espectacle tècnicament impressionant, amb un sistema luminotècnic sense precedents i utilitzant dispositius escènics com un laberint de miralls, per exemple. La marca d’identitat de Fuller, però, era realment la seva desaparició i l’esborrament —la transformació, parlant amb propietat— del seu cos quan feia girar sobre si mateixa uns grans vels lligats a unes vares que movia amb els braços. El cos, segons Fuller, no és una autoevidència ni una realitat que preexisteix a la dansa, sinó una fantasmagoria que s’esmuny i es fa poema. Curiosament, com sintetitzo al llibre, la proposta de Fuller no acaba de coincidir amb la naixent dansa moderna, que va trencar amb el ballet, sinó que anticipa interessos i elements de la dansa postmoderna i contemporània.

Al llibre arribes a afirmar que Fuller «no és una dona ni tampoc una ballarina».

En realitat aquesta afirmació no és tant una conclusió del llibre com una asseveració de Mallarmé que jo provo de polititzar, com deia abans. Segurament perquè venia d’un lloc força allunyat de la dansa, Mallarmé té la perspicàcia d’entendre que Loïe Fuller, en escena, no és una dona ni tampoc una ballarina. M’explico: Fuller no és una dona perquè és molt més que una dona. Apareix com no s’espera que aparegui una dona —i molt menys una ballarina de varietats al Folies Bergère—. El seu cos, fet de vels que giren, es confon amb la llum i l’espai, i esdevé una miríada de figures (masculines i femenines, humanes i no humanes, naturals i artificials). Mallarmé tampoc no va poder dir que el que feia Fuller era ballar: aquest gest radicalment nou era, més que no pas dansa, una escriptura corporal. Fuller —ho analitzo amb l’ajuda d’Hélène Cixous i Peggy Phelan— inclou el seu cos de dona (vist històricament) dins del seu espectacle i el reescriu amb aquest gest poètic. És d’una potència política extraordinària. Els Cahiers du GRIF (i, més tard, la coreògrafa asturiana Olga Mesa) ho resumien amb l’asseveració d’afirmació i de denúncia «Això (no) és el meu cos».

Mentre creadores com Isadora Duncan i Ruth Saint Denis feien emergir en la dansa la seva essència i veritat personal, Loïe Fuller se servia de l’opacitat i la inevidència. Quina herència han deixat, les unes i les altres, al règim identitari modern? 

Ambdues maneres de fer han evolucionat molt d’ençà del modernisme. Però es podria dir que són dues actituds que, com dos fantasmes, van retornant periòdicament en la dansa contemporània. El posicionament presentista, carismàtic i identitari de Duncan té els seus epígons actuals —vinculats a postures polítiques i estètiques que afavoreixen la categoria d’identitat—. És important no menystenir la força d’aquesta posició i la seva utilitat. Al llibre, amb l’ajuda dels escrits de la filòsofa feminista Françoise Collin, parlo de ritmologia, d’una estratègia que sàpiga oscil·lar entre les visions més identitàries i les més diferencialistes. En l’actualitat, coreògrafs com Phia Ménard, Volmir Cordeiro i Joaquin Collado, amb qui fa anys que treballo, se situen en aquesta via intermèdia.

Les diverses arts. Tractat de tècniques artístiques, de Teòfil, traduïda per primer cop al català per Marta Segarrés Gisbert, és una obra de gran interès tant per la seva qualitat literària com per la valuosa informació que aporta sobre la cultura medieval europea.

Tot i que la seva identitat encara és una incògnita, Teòfil va ser, probablement, un monjo benedictí del segle XII. Aquest prevere alemany va escriure De diuersis artibus, un tractat sobre les diferents tècniques artístiques emprades en la seva època, que coneixia de primera mà. És, doncs, un document cabdal per conèixer l’art de decorar les esglésies i de fabricar objectes litúrgics i instruments musicals a l’edat mitjana. Ara es publica per primera vegada en català, amb traducció, edició i notes a cura de Marta Segarrés Gisbert.

Les diverses arts. Tractat de tècniques artístiques es divideix en tres llibres: el primer està dedicat a la pintura i la il·luminació de manuscrits; el segon, a la producció de vitralls de colors, i el tercer, a l’orfebreria i el treball de materials com l’ivori. Tant la traducció com les notes són fruit de l’exhaustiva tasca de recerca que ha dut a terme Segarrés, amb l’assessorament d’experts del món de l’art i d’artesans que ha estat essencial per conèixer les eines i els procediments utilitzats pels artistes medievals, així com per constatar la vigència de l’obra de Teòfil. El llibre ofereix, juntament amb un estudi introductori i una edició crítica del text, un glossari de termes, un vocabulari llatí-català amb lèxic tècnic i unes il·lustracions que exemplifiquen les tècniques i els instruments descrits.

Les diverses arts és el darrer volum de la col·lecció Filologia UB – Biblioteca. Dirigida per Joan Santanach, la col·lecció abraça els textos literaris en llengües romàniques i grecollatines que constitueixen l’humus del qual parteixen els escrits en llengües neollatines. Alguns dels últims títols que inclou són «Disciplina clericalis» o com viure amb saviesa, de Pere Alfons; Literatura i pandèmia. Antologia de textos, amb edició a cura de Montserrat Camps Gaset, i El llegat de Ramon Llull, amb edició d’Antoni Bordoy Fernández i Rafael Ramis Barceló.

Marta Segarrés Gisbert és doctora en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. Ha format part del projecte de recerca de llatí medieval Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (GMLC), ha treballat com a editora de la base de dades Corpus Documentale Latinum Cataloniae (CODOLCAT) i ha col·laborat en el projecte Lexica Latina de la Universitat de Winnipeg. Les seves línies d’estudi han estat el llatí medieval i els tractats d’aquesta mateixa època, especialment de tècniques artístiques i de cosmètica, sobre els quals ha publicat diversos articles.

Després del llibre. Notes sobre llibres, història i cultura, de l’escriptor i editor Gustau Muñoz, aplega més d’un centenar de textos breus al voltant de la cultura, el país i el món contemporani a partir dels llibres.

«Fent un paral·lelisme amb Després de Babel, de George Steiner, he volgut posar-li un títol evocador i alhora provocador: Després del llibre. Com si ja s’hagués acabat una època —l’època clàssica dels llibres i la lectura—, com si aquests objectes foren passat, com si ja s’hagués escolat el seu temps. Però he d’afegir de seguida que em sembla que no és aquest exactament el cas», explica Gustau Muñoz al pròleg. Amb un èmfasi especial en l’assaig, en les pàgines d’aquesta obra alena la passió pel coneixement condensat en aquest objecte útil, ben trobat i plaent que és el llibre. Una passió compartida, de ben segur, pels seus destinataris: els lectors.

Política, presentacions i llibreries, història, editorials i impremtes, nissagues familiars, poesia i noves poètiques, revistes, audiollibres, escriptors i crítics, commemoracions i dietaris, són algunes de les temàtiques que explora Muñoz en els gairebé cent vint escrits recollits a Després del llibre. En un temps en què la lectura pateix els embats d’una manera de fer fragmentària i sincopada, que va en detriment d’aquella altra activitat, exigent i concentrada, que demana temps i silenci, el llibre —la memòria vegetal de la humanitat, en paraules d’Umberto Eco—, malgrat tot, no només perdura, sinó que mostra una gran vitalitat.

Aquest és el darrer títol de la col·lecció Figura. Sorgida d’una iniciativa del Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu, està dirigida per Antoni Martí Monterde amb el propòsit d’alternar la recuperació de textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, difondre els resultats de la recerca col·lectiva del grup en col·laboració amb el MUHBA i publicar nous títols d’autors contemporanis. Les darreres publicacions són Comparatisme i crítica literària. La literatura comparada a Catalunya, amb edició a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás, i Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura, d’Enric Bou.

Gustau Muñoz (València, 1951) és assagista, traductor i editor. Ha desenvolupat la seva tasca professional en el camp de l’edició de llibres i revistes a la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (actual Institució Alfons el Magnànim) i a Publicacions de la Universitat de València. Codirector de la revista d’assaig i pensament L’Espill i director de la Biblioteca de Pensament Crític de l’editorial Afers, ha traduït al català obres d’Enzo Traverso, Theodor W. Adorno i Leo Löwenthal. Col·labora regularment en mitjans com elDiariocv, on manté la secció «Notes de lectura». Es últims llibres que ha publicat són El temps que vius. Elements per a una crítica del present (2022) i Profeta de la raó. Sobre Joan Fuster (2023).

Molts camins per caminar. Una aproximació a les literatures africanes, amb edició a cura de M. Carme Junyent i Pere Comellas Casanova, és l’últim títol de la col·lecció Filologia UB. L’obra ens convida a superar l’eurocentrisme i a aprofundir en l’àmbit literari del continent que tenim més a prop. A continuació reproduïm un fragment del capítol «Les aportacions de la literatura africana a l’estudi de la Guinea Equatorial», de Yolanda Aixelà-Cabré.

«L’escàs reconeixement dels estralls que va causar Europa a l’Àfrica té un abast europeu, però països com França, la Gran Bretanya i Bèlgica han fet passos per reconèixer en diversa mesura el dany infligit a les poblacions africanes. Aquest no és el cas d’Espanya. De fet, la negació espanyola del seu passat colonial africà, que ja es va produir amb la colonització de les Amèriques, té un impacte molt negatiu en la població d’origen africà que viu a l’Estat i que té arrels en les excolònies espanyoles: es desconeix la història comuna, no hi ha història restitutiva i manquen referents històrics africans del segle XIX i principis del XX que surtin del relat jerarquitzador i racista que va posar en circulació el colonialisme per justificar l’explotació d’aquells territoris.

»En el cas de Catalunya, res se sabia de la diàspora africana criolla de Fernando Poo que es va instal·lar a Barcelona des del 1880 fins avui, comunitat que, a més, es caracteritzava per establir-se des de lògiques multisituades, multilocals, transcontinentals i afropolites, com he estudiat en el meu darrer llibre (Aixelà-Cabré 2022). I és que la rica i sofisticada latifundista africana Amelia Barleycorn va trencar totes les barreres de classe, raça i sexe de la Barcelona de finals del segle XIX i va desmentir les retòriques colonials espanyoles del suposat «salvatgisme africà» (Aixelà-Cabré 2017).

»L’Amelia va morir a l’exclusiu barri de Sant Gervasi i va ser enterrada al cementiri de les Corts el 1920, si bé no hi ha cap reconeixement de les seves empremtes africanes ni a Barcelona ni a Catalunya. Ella va precedir el flux continu de fernandins entre Santa Isabel i Barcelona que va representar la diàspora africana més nombrosa entre l’Àfrica i la península Ibèrica, i, de fet, probablement Europa, del darrer quart del segle XIX.

»Sortosament, aquesta història d’una diàspora africana burgesa a Catalunya des de finals del segle XIX ha estat triada com a leitmotiv per l’escriptor annobonès Ávila Laurel (2022), que ha escrit una emocionant novel·la que vincula passats i presents catalanoafricans i afrocatalans a partir d’una dona fernandina que va viure entre Santa Isabel i Barcelona al primer terç del segle XX i que va transitar de la liminaritat racial de la seva sofisticada burgesia elitista al racisme desfermat a Catalunya de finals dels anys setanta, a Dientes blancos, piel negra (Barcelona, Bellaterra).

»Aquests dos llibres mostren les aliances que es poden continuar construint entre l’antropologia, la història i la literatura, ja que tant l’etnografia com l’obra literària tenen la missió de ressituar el passat colonial africà a Barcelona, Catalunya i Europa, refer ponts i rescatar històries i memòries fins ara desconegudes.»