Per acabar l’any entrevistem Antoni Segura i Mas, autor d’El món d’avui. De la guerra freda als reptes de la interdependència global, professor de la Universitat de Barcelona i president del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona (CIDOB). El llibre, de referència per a la historiografia, ressegueix i analitza els episodis que, des del final de la Segona Guerra Mundial, han marcat l’inici d’un nou ordre internacional.

La introducció d’El món d’avui va encapçalada per una citació de Walter Benjamin: «És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra amb la memòria dels que no tenen veu». Amb quin propòsit has escrit aquest llibre?

A Sobre el concepte d’història, Walter Benjamin usa la metàfora de «l’àngel de la història», que «té la cara dirigida cap al passat» i només veu «una única catàstrofe que apila incessantment runes sobre runes i les hi llença davant dels peus». Aquestes runes no tenen nom i simbolitzen els milions d’«éssers anònims» que donen continuïtat a la història i al «progrés», en el sentit ètic de superació de les limitacions que imposa la biologia. La pretensió, difícil d’aconseguir, era destacar les persones anònimes que fan possible i pateixen la història, per això es fa èmfasi en les víctimes dels conflictes.

Sovint es fa referència a la importància creixent dels BRIXS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica). Al llibre hi dediques un capítol sencer, juntament amb el Japó i els «Newly Industrializing Countries» (Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong, Singapur, Malàisia, Tailàndia i Indonèsia). Quan van començar a influir en l’ordre mundial, tots aquests països, i quins canvis s’han produït a partir de la seva irrupció?

El concepte dels BRIXS és recent (l’acrònim data del 2001), encara que la incidència d’aquests països en el món global i en l’ordre mundial s’inicia en el darrer quart del segle xx, quan es comença a parlar dels «tigres o dracs» asiàtics (Corea del Sud, Hong Kong, Singapur i Taiwan), que presenten uns creixements del PIB que contrasten amb els de les economies occidentals. Sota el guiatge del Japó, aquests països (posteriorment s’hi afegiran Malàisia, Tailàndia i Indonèsia) experimenten una «industrialització accelerada» basada en l’exportació de productes manufacturats. Pel que fa als BRIXS, són potències emergents (excepte Rússia, una gran potència en decadència) que a principis d’aquest segle concentraven el 23% del PIB mundial i, a finals de la segona dècada, el 32%. Comparteixen característiques: una densitat de població elevada, grans extensions de territori, abundància de recursos naturals, forta presència en l’economia internacional i un important creixement del PIB (i de les exportacions), la qual cosa els ha fet atractius com a destinataris de les inversions internacionals... i s’han convertit, especialment la Xina, en destacats inversors mundials. Responen també a una iniciativa política i, sota l’impuls de la Xina, esdevenen una alternativa a un ordre liberal i un sistema de governança mundial qüestionat pel Sud Global. Així s’explica el fet simbòlic de reunir països dels quatre continents: la Xina i l’Índia (Àsia), Rússia (Europa), el Brasil (Amèrica) i, amb un pes inferior, Sud-àfrica (Àfrica).    

Malauradament, la guerra ha estat una constant en el món contemporani. Avui dia tenim dues guerres vivament actives, la d’Ucraïna i la de Palestina, que ens toquen molt de prop. Són, d’alguna manera, comparables? Quina predicció en fas?

No és fàcil fer prediccions, perquè la història serveix per no repetir els errors del passat, però no tant per a predir el futur. La guerra de Vladímir Putin és una agressió contra un país sobirà. Respon a una pulsió imperial i a la voluntat d’afeblir la Unió Europea, els Estats Units d’Amèrica i l’OTAN, i, de retruc, l’ordre liberal i una governança mundial supeditada a Occident. Una victòria de Donald Trump potser podria cronificar la guerra indefinidament. El cas de Palestina és diferent: és un conflicte secular en què Israel ha incomplert sistemàticament les resolucions de l’ONU, tant les referides al dret al regrés dels refugiats palestins (1948) com les referents a l’obligació de retornar les terres ocupades durant la guerra (1967 i 1973). Sovint es cometen crims de guerra (per Israel, per Hamàs i com fa Rússia a Ucraïna) que tenen un preu intolerable en víctimes civils, sobretot en el cas dels palestins. Cal una intervenció de la comunitat internacional per arribar a una pau definitiva sobre la base de dos estats, per això és important reconèixer l’Estat palestí.    

El text de la contracoberta diu que aquesta obra «ofereix les claus per entendre el nostre passat immediat a fi de no repetir-ne els errors». Com a humanitat, sens dubte, hem ensopegat amb la mateixa pedra diverses vegades, però des del 1945 també devem haver après alguna lliçó. Quines són les lliçons que consideres més rellevants?

La més important és que s’ha complert parcialment el preàmbul de la carta fundacional de l’ONU: «preservar les generacions venidores del flagell de la guerra que dues vegades durant la nostra vida ha infligit a la Humanitat patiments indicibles». És clar que hi ha hagut —hi ha encara— guerres, però cap conflagració mundial amb més de seixanta milions de morts com la Segona Guerra Mundial. També és una fita destacable l’acabament de la Guerra Freda el 1991. S’han produït avenços en drets civils, de les minories i de les dones, i en les llibertats i els valors democràtics, tot i que hi ha molts països en què no s’han donat o on han retrocedit. En les darreres dècades observem un increment de les desigualtats a l’interior dels països i entre els països, un ascens del populisme i de l’extrema dreta i l’aparició d’una nova potència (la Xina) amb una gran influència en el Sud Global, malgrat el seu règim autoritari i de partit únic.   

En les darreres dècades del segle XX i les primeres del XXI, el sistema econòmic capitalista, que ha arrossegat un sector important de la població mundial a la pobresa més absoluta, ha patit greus crisis sistèmiques que, agreujades per la crisi climàtica i ambiental, poden dur el planeta al caire del col·lapse. Quina lectura en fas?

La negativa és que no resta gaire temps per evitar que una confluència de factors adversos, provocats per l’home, comportin la destrucció de la humanitat, perquè les tres crisis de principis del segle XXI (econòmica, mediambiental i sanitària) estan relacionades i són la manifestació d’un sistema capitalista depredador, generador de desigualtats, injust i insolidari. La lectura positiva és que el futur no està escrit i és a les nostres mans, especialment a les de les generacions més joves, escriure’l.

Elles, les dones, també hi eren. Corresponsals femenines de Víctor Balaguer (1848-1896), de Montserrat Comas i Güell, recopila les cartes que posen de manifest el paper fonamental de les dones en la societat moderna.

Confessions, anècdotes, debats i estratègies polítiques són només alguns dels continguts que es poden llegir en els escrits dirigits a Víctor Balaguer. El seu epistolari és una font historiogràfica excepcional que recull dades de la segona meitat del segle XIX fins ara desconegudes. A Elles, les dones, també hi eren, l’estudi de les cartes de corresponsals femenines permet de descobrir tant la xarxa social completa del polític, escriptor i historiador català, com la tasca de les dones que van formar part del seu entorn intel·lectual. 

A partir de l’anàlisi d’una selecció de més de vuit-centes cartes, aquest llibre fa visibles les dificultats de les dones que havien de mantenir soles una economia domèstica malmesa, la reivindicació que moltes van fer dels seus drets laborals o la lluita perseverant que van mantenir la majoria per compaginar les seves aspiracions artístiques i professionals amb el rol que se’ls havia assignat. Amb aquesta obra, Montserrat Comas i Güell demostra l’interès de la correspondència femenina per conèixer la rellevància de les dones en aquella època i la seva influència en els primers treballs literaris i periodístics d’un personatge públic tan decisiu com Balaguer.

Editat amb el suport de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, aquest títol forma part de la col·lecció Singularitats, vinculada al Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis de la Universitat de Barcelona, que se centra en temes relacionats amb el modernisme i el noucentisme, la història del disseny a Catalunya i els estudis culturals de les arts a Barcelona. Dirigida per Teresa-M. Sala, la col·lecció ha estat reconeguda amb el Segell de Qualitat en Edició Acadèmica (ANECA-FECYT). Els darrers títols de la col·lecció són Arte y olvido. Teorías y trayectorias artísticas (1850-1950), de Vicenç Furió i Núria Peist (eds.), i La sensibilidad de la metrópolis moderna. Imaginarios estéticos y espectáculos visuales, de Sonsoles Hernández Barbosa i Irene Gras Valero (eds.).

Montserrat Comas i Güell és historiadora, bibliotecària i exdirectora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Especialitzada en la figura de Víctor Balaguer i la lectura, ha publicat Lectura i biblioteques populars (1794-1914) (2001); La Biblioteca Museu Balaguer, un projecte nacional català (2007); Víctor Balaguer i la identitat col·lectiva (2008), i La impremta catalana i els seus protagonistes a l’inici de la societat liberal (1800-1833) (2012), entre d’altres.

Molts camins per caminar. Una aproximació a les literatures africanes, amb edició a cura de M. Carme Junyent i Pere Comellas Casanova, ens convida a superar l’eurocentrisme i a aprofundir en les aportacions literàries del continent que tenim més a prop.

Els autors africans són força presents en el panorama literari català, però no ho són tan àmpliament perquè els puguem inscriure en uns països o una història cultural determinats. Les seves obres, en part condicionades per l’exili, la presó o la censura, ens han arribat a través d’altres tradicions europees, i per això rarament podem interpretar l’abast de la qualitat literària i dels temes que s’hi tracten (compromís polític dels escriptors, condicions de vida de la població, racisme, apartheid, etc.). Molts camins per caminar ofereix una mirada general a les literatures africanes amb referències a les llengües i literatures més desconegudes. 

Amb una presentació a càrrec de M. Carme Junyent, el llibre abraça un arc temporal que va des del segle XVI fins a l’actualitat amb les contribucions de Diana Berruezo-Sánchez, Myriam Mallart Brussosa, Isabel Alonso Breto, Pere Comellas Casanova, Asmaa Aouattah, Yolanda Aixelà-Cabré, Iñaki Tofiño, Esther Pujolràs Noguer i Sabrina Brancato. El desafiament de la tradició, l’antiracisme, la traducció de literatures africanes, la literatura amaziga o els personatges més destacats de la literatura de l’Àfrica occidental són algunes de les qüestions que s’hi aborden.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Filologia UB, dirigida per Joan Santanach. Alguns dels darrers títols publicats són Diario de un joven lector (1938-1939), d’Antonio Vilanova i amb edició a cura d’Alba Guimerà Galiana; Joan Brossa, ara i aquí. Mirades des del País Valencià, de Glòria Bordons i Jordi Marrugat (eds.); Mons secrets. L’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona en la literatura. Antologia, editat per Noemí Montetes-Mairal i Joan Santanach, i Escrits sobre Noucentisme, de Josep Murgades.

M. Carme Junyent (1955-2023) fou professora de lingüística a la Universitat de Barcelona i fundadora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades i del Grup de Lingüistes per la Diversitat. Publicà diversos treballs sobre llengües africanes, llengües de la immigració i antropologia lingüística. Entre els seus darrers llibres figuren El futur del català depèn de tu (amb Bel Zaballa, 2020), Els colors de la neu (amb Pere Comellas Casanova, 2021) i, com a editora, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (2021) i El català, llengua efervescent (2021).

Pere Comellas Casanova (1965) és professor de l’Àrea d’Estudis Gallecs i Portuguesos de la Universitat de Barcelona i investigador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades i del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació. Traductor literari del portuguès, especialment d’autors africans, va rebre el Premi Giovanni Pontiero de traducció del portuguès el 2005 i el 2017, i el Premi PEN Català de traducció el 2019. El seu darrer llibre és Portuguès per a catalanoparlants (2022).

Comparatisme i crítica literària. La literatura comparada a Catalunya, amb edició a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás, reivindica l’obra de crítics literaris catalans de gran talent, voluntat i mirada europea. Us oferim un tast de la novetat de la col·lecció Figura amb un fragment del capítol «Josep Palàcios, un laberint literari», d’Isabel Robles.

«Llegir l’obra de Josep Palàcios implica dedicar-hi sempre un treball molt atent, una ment oberta que accepte transitar per la densitat del seu estil, per l’aplegament de referències literàries d’autors reconeguts de qualsevol època o país, junt amb les d’autors propis. Vagarejar també pels camins àgils de l’ingeni, de la recerca d’originalitat, o de la contradicció i la paradoxa curosament construïdes, de l’humor i la ironia, la irreverència i la provocació, o de la multiplicitat i la diversitat junt amb la simultaneïtat com a artifici literari. Implica, així mateix, endinsar-se en el seu fer per a desfer —això és, en la reescriptura incansable dels seus papers, o “papelòrios”, com ell sol dir—, en el seu concepte de la creació com a destrucció i, en definitiva, acceptar el joc literari amb el qual aquest autor cerca la complicitat dels seus lectors, o de vegades juga amb ells, els condueix pels camins per on ell vol, no de l’amargura, però sí dels paranys laberíntics, com si foren els seus propis personatges —un objectiu que descobrim, per exemple, en el seu primer Alfabet (1987) i, sobretot, en el segon alfaBet (1989), “Alfabet complementari de notes, fonts, propòsits de destrucció”, reescriptura i ampliació de l’anterior, on aconsegueix tenir-nos embadalits i enganyats narració darrere narració, nota darrere nota, fins a conduir-nos al final a la pròpia destrucció en la “Lletra pòstuma”; tot i que, per una altra part, això no era del tot veritat perquè hi descobrim que la destrucció era el destí d’un altre, no el nostre—. Heus ací l’exemple d’una contradicció considerable. Josep Palàcios, definitivament, és un escriptor exigent amb ell mateix i no espera menys de les lectores o els lectors, malgrat que, al capdavall, és decisió d’aquests darrers considerar si l’exigència paga la pena.

»En el passat, la seua obra no ha estat tan coneguda o freqüentada com mereixia. En un principi això es podia atribuir al tipus de publicacions, molt acurades i belles, properes als llibres d’autor, en col·laboració estreta amb Manuel Boix a partir de la dècada dels vuitanta, vigilades zelosament en tot el procés de producció pel mateix Palàcios, el tipògraf que hi ha en ell en actiu, tan exigent ací com en la mateixa escriptura. La majoria confeccionades en la Impremta Palàcios de Sueca —propietat d’un familiar, i no de l’escriptor—, amb el conegut peu editorial “A la Ribera del Xúquer”, fora dels circuits comercials i, per consegüent, difícils d’arribar a un públic ampli, perquè la seua distribució resultava inexistent i depenia de la voluntat de l’autor, que els solia regalar a coneguts i amics.

»Amb tot, el jove escriptor començà la carrera, de manera esplèndida, pels canals clàssics. Va publicar amb a penes vint anys el seu primer conte, “El got”, en el Recull de contes valencians que Joan Fuster va preparar l’any 1958 per a l’editor Albertí, de Barcelona. I “La pluja” i “La mar, la mar...”, en Un món per a infants. Poc després va guanyar el Premi València de Literatura-Poesia, del mateix any, amb Les quatre estacions, que va publicar la Diputació de València l’any 1959. També va publicar el seu primer text literari, “El camí obert”, l’any 1958, en el periòdic Jornada, l’edició vespertina del diari Levante. I a vint-i-dos anys, com diu Antoni Furió amb l’humor i la desimboltura dels suecans que tenen gràcia: “I, encara, en 1960, presentava un patracol de més de vuit-centes pàgines, ben espesses, per a estalviar paper, Crònica d’una mort, al Premi Sant Jordi de novel·la, aquell que no va guanyar Mercè Rodoreda amb Colometa, perquè a Josep Pla no li agradava el títol, i que més tard es publicaria amb el de la Plaça del Diamant” (Furió, 2017: 30).»