Entrevistem Montserrat Comas i Güell, autora d’Elles, les dones, també hi eren. Corresponsals femenines de Víctor Balaguer (1848-1896). La novetat de la col·lecció Singularitats analitza més de vuit-centes cartes que posen de manifest el paper fonamental de les dones en la societat moderna i la seva influència en els primers treballs d’un polític tan decisiu com Balaguer.

Les més de vuit-centes cartes d’autoria femenina que analitzes en el llibre eren, fins ara, inèdites. On es preserva l’epistolari de Balaguer? Per què no se n’han conservat les respostes?
Una bona part de les cartes consultades són inèdites malgrat que es van catalogar fa anys; llavors, només interessaven les de les dones més conegudes. D’altres, en canvi, ho són perquè s’han catalogat recentment. L’epistolari balaguerià és a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, que ell mateix va crear el 1884. Pel que fa a les respostes de Balaguer, són un misteri. Sorprèn que ell, que ho guardava tot, no hagués previst la conservació dels copiadors. Tanmateix, en força cartes podem deduir quina va ser la seva resposta per les petites indicacions que feia als secretaris al cos mateix de la carta.

La datació de les cartes recopilades ens situa al darrer terç del segle XIX. Quin era context històric? Com van convertir-se, les dones, en una eina fonamental de transmissió de posicions ideològiques?
En efecte, predominen les del darrer terç, però a mi m’agraden molt les dels anys 1848 a 1868, aproximadament, perquè són més franques. Són anys de joventut i remeten a projectes i punts de vista sobre determinades qüestions. Les altres ja corresponen a un personatge amb influència de qui la majoria de les dones que li escriuen confien rebre el suport per a diferents interessos literaris o personals, normalment vinculats a necessitats econòmiques. Les dones, arran de l’augment de la producció editorial durant el segle XIX, esdevenen un nínxol de mercat —que diríem avui— per la seva aportació com a autores i com a lectores. Els sectors ideològics dominants —en especial, el més conservador— van marcar el cànon lector adreçat a les noies i les dones, que pretenia assegurar que seguissin en el rol de «pacificadores» de la llar. Això es fa molt visible en les cartes. La majoria infravaloren la seva producció, i en alguns casos consideren que el poc valor dels seus textos va lligat al simple fet de ser dona. Val a dir, però, que també pot ser una estratègia que calia aplicar si volien desvetllar el paternalisme masculí o, en aquest cas, el de Víctor Balaguer.

Elles, les dones, també hi eren divideix l’epistolari en nou temàtiques diferents: literatura, premsa, política, amistat, educació, etc. Quina varietat de continguts hi trobem? Què aporten aquests documents a l’estudi de la figura de Balaguer? 
Començo pel final. Aquestes cartes aporten més informació sobre el comportament de les dones que no pas sobre Balaguer, almenys això és el que pretenc demostrar. Són dones del seu entorn, sí, però són elles les que parlen a través de les cartes: ens diuen què volen, què necessiten, quins obstacles han de superar, etcètera, malgrat que en molts casos tenen tanta o més formació que els homes que les envolten. Per exemple, a un parell de traductores els falsegen els noms perquè l’editorial considera que un nom masculí és millor que un de femení, que pot desmerèixer l’obra. Les dones que escriuen a Víctor Balaguer parlen d’això: que no cobren, que necessiten crear escoles per a noies i els cal suport, o que dubten de la qualitat dels seus escrits i els fan arribar a Balaguer perquè els consideri.

Hi ha algun nom que destaqui entre el conjunt de corresponsals femenines de Víctor Balaguer? Per què?
N’hi ha més d’un, però destacaria l’arpista Esmeralda Cervantes (pseudònim de Clotilde Cerdà), Maria Josepa Massanés, Sofía Tartilán... És especial el tracte entre Balaguer i Concha Blanch, d’Arbúcies, perquè ella, viatgera i llegida, un cop casada se sent isolada al Mas Blanch i l’hi confia obertament a l’amic.

Explica’ns alguna anècdota curiosa que les cartes t’hagin permès detectar.
En general, les que expliquen qüestions més personals: les d’Amàlia Fenollosa, amiga de joventut que li expressa la seva estimació. Em va cridar l’atenció la sinceritat amb què Dolores Valcárcel exposa les dificultats de relació amb el seu marit, Eduard Toda. O les de Salvadora Tarrida de Fontanals, que actua com una cacic política al Penedès i demana a Balaguer que l’ajudi a aconseguir que el seu marit, que fugia de la política, es presenti a les eleccions.

L’any 2024 se celebrarà el centenari del naixement de Víctor Balaguer. De moment, ja has presentat el llibre a Vilanova i la Geltrú i està previst que també ho facis a Barcelona, Reus i Arbúcies. Quina és la vinculació d’Elles, les dones, també hi eren amb aquestes ciutats?
Víctor Balaguer va canviar la vida cultural de Vilanova i la Geltrú, i la concepció substancial de la Biblioteca Museu va convertir la ciutat en el preàmbul del que havia de ser una biblioteca i un museu nacional. Amb Barcelona, perquè és la capital, però també, i no és menys important, perquè Balaguer va ser el cronista de la ciutat i va posar als carrers de l’Eixample, els noms que recreen personatges, administracions i territoris de la Corona catalanoaragonesa. Amb Reus, perquè hi ha cartes molt sentides de l’esposa d’Eduard Toda, i amb Arbúcies, perquè va passar alguna temporada al Mas Blanch, on vivia una noia jove, Concha Blanch, a qui Balaguer estimava i protegia com si fos la seva filla.

Caminant la ciutat. Barcelona com a experiència urbana, amb edició a cura d’Estanislau Roca, Inés Aquilué i Renata Gomes, proposa un seguit de recorreguts per acostar-se a la capital catalana a través de l’arquitectura, l’urbanisme, la sociologia i la història.

Barcelona ha generat experiències urbanes que han estat descrites per autors com ara Manuel de Solà-Morales, Joan Busquets, Lluís Permanyer, Alexandre Cirici i Itziar González. Les seves aportacions presenten la història, els esdeveniments urbanístics i les relacions entre les institucions públiques i la ciutadania. Partint d’aquesta mirada, Caminant la ciutat, publicat prèviament en anglès i en castellà, reuneix tretze rutes que ressegueixen algunes particularitats de la capital catalana. L’arribada del ferrocarril, els Jocs Olímpics del 1992, el passat industrial del Poblenou, la gentrificació de Gràcia, els espais urbans conquerits o el desenvolupament de la Meridiana, són alguns dels temes que es fan visibles en aquests itineraris dissenyats per conèixer la ciutat.

Escrita per una vintena d’autors, Caminant la ciutat. Barcelona com a experiència urbana és més que una guia urbana perquè parteix d’una idea poc convencional: un projecte docent i de recerca de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (Universitat Politècnica de Catalunya), amb una assignatura impulsada pel Departament d’Urbanisme, Territori i Paisatge que pren la ciutat com a aula i com a laboratori. Al llarg dels anys s’han recollit les contribucions tant del professorat de la UPC com de l’alumnat, majoritàriament procedent d’universitats d’arreu del món. 

Estanislau Roca és catedràtic emèrit de la Universitat Politècnica de Catalunya – Barcelona Tech (UPC). Ha obtingut, entre d’altres, el Premi Lluís Domènech i Montaner de Teoria i Crítica d’Arquitectura, la Distinció Jaume Vicens Vives a la qualitat docent universitària i la Medalla d’Honor Europa Nostra. També va ser guardonat amb el Premio Nacional de Urbanismo. Actualment és codirector de la col·lecció Poliêdrica, coeditada per Ediciones Asimétricas i la UPC, i responsable de la secció «Ciutats» de la revista Compàs d’amalgama, d’Edicions UB.

Inés Aquilué és arquitecta i doctora en Urbanisme per la Universitat Politècnica de Catalunya – Barcelona Tech (UPC). La contemporaneïtat dels seus estudis, en què desenvolupa els conceptes de complexitat i d’incertesa aplicats a les transformacions de la ciutat, li ha permès difondre àmpliament la seva recerca i publicar la monografia Ciudad e incertidumbre (2021). Ha fet estades en universitats i centres de recerca del Líban, Bòsnia i Hercegovina, el Regne Unit i Colòmbia, i ha estat convidada a donar conferències internacionals.

Renata Gomes és arquitecta per la Universitat de Lisboa i doctora per la Universitat Politècnica de Catalunya – Barcelona Tech (UPC). Ha publicat el llibre Listen and be the space i diversos articles que tracten temàtiques vinculades a l’arquitectura, la fenomenologia de l’espai, l’art, l’educació i l’expressió gràfica. Les seves obres artístiques, que es retroalimenten de la recerca que duu a terme, estan relacionades amb la pintura, les instal·lacions d’art i l’experimentació sonora, i han estat exposades en fòrums internacionals de prestigi. 

Comparatisme i crítica literària. La literatura comparada a Catalunya, amb edició a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás, reivindica l’obra de crítics literaris catalans de gran talent i mirada europea.

En l’àmbit català, la literatura comparada no va tenir una tradició acadèmica estable fins a finals del segle XX, la qual cosa no vol dir que abans no hi hagués comparatisme, sinó que els primers comparatistes van ser els mateixos escriptors. I molts dels millors autors van ser també els principals crítics literaris de la primera meitat d’aquell segle. Comparatisme i crítica literària. La literatura comparada a Catalunya, amb edició a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás, reconeix la perspectiva implícitament comparatista d’alguns d’aquells escriptors —que sovint també van fer de traductors— caracteritzats per una mirada internacional i cosmopolita.

Joan Fuster deia que la literatura catalana és una literatura entre literatures. Així ho certifiquen, amb la seva manera de llegir, Ventura Ametller, Ferenc Olivér Brachfeld, Aurora Bertrana, Josep Maria Corredor, Joan Crexells, Sebastià Gasch, Jaime Gil de Biedma, Josep Palàcios, Jaume Pérez Montaner, Josep Maria Poblet, Rafael Tasis i Llorenç Villalonga, entre altres. El volum col·lectiu Comparatisme i crítica literària reivindica la història alternativa de la crítica comparatista que representen tots aquests autors amb articles que signen Teresa Rosell Nicolás, Antoni Martí Monterde, Borja Bagunyà, Sílvia Coll-Vinent, Jaume Ferrer i Puig, Francesc Foguet i Boreu, Josep Maria Fulquet, Àlex Matas Pons, Guillem Molla, Marta Pasqual i Llorenç, Jaume Pérez Montaner, Jaume Pons Alorda, Oriol Ponsatí-Murlà, Marina Porras, Jesús Revelles Esquirol i Isabel Robles.

Aquest és el darrer títol de la col·lecció Figura, d’Edicions UB. Sorgida d’una iniciativa del Grup de Recerca en Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu i dirigida per Antoni Martí Monterde, té el propòsit d’alternar la recuperació de textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, difondre els resultats de la recerca col·lectiva del grup en col·laboració amb el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) i publicar nous títols d’autors contemporanis. Els últims llibres de la col·lecció són Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura, d’Enric Bou, i Joan Fuster. Figura d’un segle, amb edició a cura d’Antoni Martí Monterde i Àlex Matas Pons.

Antoni Martí Monterde és doctor en Literatura Comparada per la Universitat Pompeu Fabra, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i director del Grup de Recerca en Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu. Els seus darrers llibres són l’antologia Joan Fuster: Figura d’assaig (2021); París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla (2019); Joan Fuster: la paraula assaig (2019), i Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (2020). 

Teresa Rosell Nicolás és doctora en Teoria de la Literatura Comparada i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona i professora de Teoria de la Literatura Comparada i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Les seves principals línies de recerca són l’hermenèutica i la teoria del drama i les arts escèniques, en especial l’obra de Samuel Beckett. És una de les investigadores principals del Grup de Recerca en Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu i subdirectora de la col·lecció Figura.

El retaule tabernacle de Santa Maria de l’Estrella de la catedral de Tortosa, de Licia Buttà (ed.), Josep Alanyà i Roig, i Voravit Roonthiva, explica la història d’aquesta obra única, dona veu a les interpretacions fetes per la historiografia i n’ofereix noves reflexions. Tot seguit reproduïm un fragment de la introducció del llibre que narra la iniciativa d’escriure sobre el moble litúrgic.

«La idea de publicar un llibre dedicat al tabernacle de la Mare de Déu de l’Estrella, un conjunt força desconegut fora i dins del nostre país, sorgeix en un moment molt concret, damunt una bastida, just al davant del mateix moble, arran d’una visita d’obra i seguiment que feien els canonges del capítol de la catedral, durant els treballs de conservació i restauració del retaule, efectuats entre gener i principis de març de 2020. Van ser unes setmanes intenses de feina, aprofitant la poca afluència de visitants, amb l’objectiu de tenir el retaule a punt per Pasqua. Els treballs van transcórrer amb relativa calma i sense incidències, tal com estava previst, i, amb la perspectiva que dona el temps, amb gran fortuna d’haver-los acabat dins del termini acordat. En aquells moments el món centrava la seva preocupació creixent sobre un virus desconegut que s’anava estenent imparablement, i que acabaria desembocant, només uns dies després d’haver desmuntat la bastida, en una pandèmia global que va paralitzar-ho tot durant mesos.

»Si bé les tasques bàsicament consistien a fer una avaluació general de l’estat actual de conservació, així com dur a terme actuacions curatives i de manteniment davant de determinats indicadors d’alteració, l’excitació anava augmentant a mesura que avançaven els treballs, gràcies a les troballes que s’hi anaven descobrint cada jornada. Aquest procés s’havia de traduir en un coneixement profund de cada racó, de cada pèrdua de la policromia o de la talla, de cada sector afeblit i de cada detall executat pels pintors o pels tallistes, tant per entendre quins són els factors d’alteració i minimitzar-los, com, a la vegada, per comprendre’n la construcció, els materials presents i l’evolució i ús d’un moble tan complex sense parió a Catalunya. L’observació directa i la suma d’hores davant de l’obra durant la restauració, a més, van permetre facilitar-ne la lectura formal, distingir-ne els artistes i les seves intervencions, i singularitzar-ne tècniques i eleccions decoratives, característiques que permeten indicar les possibles vies de formació dels artistes estrangers que van obrar el tabernacle. És cert que una bona part de les troballes de caràcter tècnic ja s’havien documentat durant la gran restauració de 1983-1987. Sens dubte, aquella intervenció va treure de l’oblit el retaule, que fins aleshores es marcia al deambulatori on havia anat a parar. L’ambiciosa intervenció i tota la informació tècnica i constructiva que se’n va poder obtenir, dissortadament, no van generar publicacions d’acord amb la importància de les troballes, i alguns aspectes van quedar sense ser estudiats degudament, com és el cas de les àpoques usades com a material de reciclatge, les quals no van ser transcrites totalment. […]  

»Aquest volum té com a objectiu principal tornar a mirar l’obra com un tot, sense separar l’anàlisi de les parts pictòriques de les talles o de l’estructura arquitectònica que les aglutina. Pretén contar la història material i intel·lectual d’un moble litúrgic donant veu a les interpretacions fetes per la historiografia i, a la vegada, proporcionant nous materials i noves reflexions, ja que l’observació de conjunt implica també l’espai de destinació del tabernacle, el seu ús i la seva funció litúrgica a l’edat mitjana. La integració de nous documents, les qüestions tècniques sorgides durant la intervenció conservativa i l’anàlisi de la cultura figurativa i del possible programa iconogràfic de totes les parts narratives —és a dir, pintura i escultura juntes— posen a l’abast dels historiadors noves reflexions i nous elements per continuar investigant aquesta obra tan singular. La nova lectura del conjunt des del punt de vista del programa iconogràfic i l’anàlisi de la cultura figurativa que en regeix l’estil, la publicació per primera vegada d’imatges inèdites —tant de la restauració de 1983 com de la darrera intervenció—, així com la fonamental revisió de tots els documents relatius al retaule tabernacle presents a l’Arxiu Capitular de la catedral, ofereixen, en definitiva, unes aproximacions a l’obra des dels diversos testimonis materials, intel·lectuals i formals.»