Entrevistem Jordi Casanova i Roca, investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica i autor de Dones? Homes? Sexe i gènere, biologia i cultura, l’última novetat de la col·lecció Catàlisi. Aquest llibre aborda, des de la perspectiva científica, la relació entre el sexe i el gènere. L’autor hi defensa que cal desmuntar l’argument d’un model social imposat per la biologia sense negar la realitat biològica, sinó sent-ne plenament conscients.

Què et va fer veure que una obra com Dones? Homes? Sexe i gènere, biologia i cultura era necessària? Amb quin objectiu vas escriure-la?

Aquest és un tema molt viu en la nostra societat i, especialment, en el món de l’escola. La meva dona i els nostres tres fills són mestres, de manera que a casa en parlàvem sovint. D’altra banda, veia que molts debats públics sovint es convertien en combats de mots, tirar-se paraules pel cap. Finalment, i no només en aquest camp, també detectava que la biologia podia fer nosa o, fins i tot, que el seu coneixement podia fer por. Vaig pensar que aquest llibre seria una aportació interessant en aquest sentit.

Hi expliques que solem menystenir la incidència que la biologia té en la nostra conducta. Per què és important, això?

Hem après que els humans també som animals. Però sembla que hi ha un reducte, el de la conducta, que consagra una especificitat humana al marge de la nostra naturalesa animal. La conducta també és una faceta de la nostra naturalesa profundament dependent de la biologia. Investigacions relacionades amb el control gènic de l’agressivitat o amb la reproducció són molt il·lustratives del que vull dir.

Una part de la població considera que el gènere ha de potenciar la funció del sexe; una altra lluita en contra d’aquesta posició. A parer teu, què posa en dubte la correspondència entre el gènere i les funcions de cada sexe?

És clar que el gènere és una construcció social, però una construcció amb una base biològica. L’especialització dels dos sexes en dues estratègies de reproducció diferents (producció de molts espermatozous pels mascles i de pocs òvuls per les femelles) es correspon amb certes característiques que acostumen a ser més presents o més acusades en els individus d’un sexe que en els de l’altre. El gènere aprofita aquestes característiques dels sexes («acostumen a ser») i les converteix no només en absolutes («són»), sinó fins i tot en definitòries («han de ser»). Com afirmava Simone de Beauvoir, si una dona no s’adiu al seu gènere, no és que el gènere estigui mal definit, és que aquesta dona és poc femenina. Es diu que moltes persones s’identifiquen amb el seu rol de gènere; bé, cap problema. El que qüestiona aquests rols és precisament que hi hagi persones que no s’hi identifiquen. Els patrons de gènere ofeguen la variabilitat.

Avui dia, en la nostra societat, som capaços de destriar quins aspectes de les dones i dels homes són deguts a la imposició social dels prototips dels gèneres i quins a les característiques biològiques?

Del paper de la biologia, com d’altres qüestions, n’anem aprenent cada dia i hem d’estar oberts als nous coneixements. Així, aspectes que es consideraven socials i aspectes que es consideraven biològics sembla que no ho són, o que no ho són tant. Els prototips de gènere són tan forts que no podem asseverar clarament la contribució de cada factor. Caldria que es donés una situació en què es pogués contrarestar el pes social i analitzar només el pes biològic, però aquesta situació ara no es dona. Només podem avançar identificant nous coneixements que ens permetin una millor anàlisi. 

En el llibre et posiciones en el debat envers la discriminació positiva i defenses que la paritat és una eina, no pas un objectiu. Ho pots explicar?

Caldria començar per reconèixer que tota elecció té connotacions, volgudes o no, sabudes o no. Un famós experiment va demostrar que una sol·licitud amb un currículum idèntic era més seleccionada si la firmava un noi que si la signava una noia. En aquest context, la discriminació positiva –assolir la paritat– ens obliga a buscar el candidat allà on no l’aniríem a buscar, o on no el buscaríem amb la mateixa eficàcia. Ara bé, per això mateix considero que la paritat és una eina, no pas un objectiu. Penso que l’objectiu hauria de ser viure en una societat on tothom pogués desenvolupar les seves aptituds o preferències i exercir un paper en funció d’aquestes aptituds o preferències. On es poguessin eliminar o reduir al mínim les connotacions discriminatòries del gènere. Com que aquesta no és la situació actual, la paritat és una eina que ens ajuda a trencar l’encasellament del gènere.

Hi ha casos en què la reivindicació d’una identitat de gènere o ètnica forma part de la mateixa estratègia de rebel·lió per aquesta discriminació. Necessitem el gènere i l’ètnia per definir la nostra identitat, doncs?

Assumir com a valor la condició que discrimina, donar-hi la volta, és un pas importantíssim i una eina molt potent en la lluita contra aquesta discriminació. És el «black is beautiful» dels negres americans, és el Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. De fet, la identitat no és només una decisió individual, ve condicionada per la visió social i, en diferents graus, s’estableix una tensió entre aquests dos factors. Però quan construïm o definim la nostra identitat, cadascú pot atorgar una incidència diferent al conjunt d’elements que ens determinen (gènere, ètnica, nacionalitat, llengua, ciutadania, etc.). Tenim necessitats diferents i cadascun d’aquests elements pot tenir una importància força diferent per establir les respectives identitats.

I ara que em pregunteu pel paper del gènere en la nostra identitat, deixeu-me assenyalar que penso que també en aquest aspecte cal tenir de nou presents el component biològic i el component cultural. Un nen o una nena que diu que és o vol ser una nena o un nen, respectivament, diu que és o vol ser un individu de l’altre sexe o que vol poder actuar, vestir-se o veure’s en la societat com pot fer-ho amb tota naturalitat un individu de l’altre gènere? 

Una consideració final: deia al començament que una de les motivacions per escriure aquest llibre era constatar una certa por a conèixer la nostra realitat biològica, però cal dir que la biologia no només ens permet conèixer-nos millor –la qual cosa sempre és bona–, sinó també que aquest coneixement no és enemic de la igualtat. La biologia pot ser, precisament, una eina al servei de la igualtat.

És aquí que fan comèdia? El teatre breu català a les darreries de l’edat moderna, d’Anna Maria Villalonga, presenta el primer catàleg complet d’aquesta dramatúrgia tan important per entendre l’evolució de la llengua i la literatura catalanes en els últims tres segles. 

La dramatúrgia catalana breu de la segona meitat del segle XVIII i la primera del XIX va ser l’única de l’època escrita en català, i precisament la llengua va esdevenir la clau de l’èxit popular extraordinari que va tenir. Aquestes peces humorístiques curtes, que només pretenien divertir el públic, van posar les bases de la comèdia de costums posterior tot i ser menystingudes per la intel·lectualitat il·lustrada i patir l’oposició de l’Església. És aquí que fan comèdia? reivindica els valors d’aquest tipus de teatre, n’estableix per primera vegada un corpus complet i en defineix les característiques, els temes principals i les constants al voltant de personatges, trames, motius, i recursos humorístics i lingüístics. 

En el primer capítol, Villalonga situa el teatre breu català en el context històric i cultural en què s’emmarcava: la llengua d’ús, el xoc amb el pensament il·lustrat i la censura moral eclesiàstica. En el segon, estudia els orígens i els referents d’aquesta dramatúrgia i n’analitza els trets descriptius. En el tercer capítol exposa la problemàtica que representa establir el corpus d’estudi i després presenta, en un annex, un catàleg de cent cinquanta obres —la majoria desconegudes i inèdites—, de les quals recull el títol, la datació i la informació disponible d’autoria i, si escau, d’edició.

És aquí que fan comèdia? El teatre breu català a les darreries de l’edat moderna és el primer títol de la col·lecció Filologia UB – Biblioteca Càmar, d’Edicions de la Universitat de Barcelona. Dirigida per Joan Santanach, la col·lecció neix del convenciment que la lectura de les obres literàries en el seu context històric és imprescindible per comprendre’n el sentit original, i que cal tenir-lo present i incorporar-lo a l’hora d’estudiar-les i editar-les. Entre les properes publicacions previstes hi ha l’epistolari dels romanistes Martí de Riquer i István Frank, els textos sobre l’avantguarda de Joan Pérez-Jorba, un recull de crítiques de Ramón Domingo Perés i diverses peces dramàtiques inèdites, escrites durant la postguerra, d’Ambrosi Carrion.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, ha exercit de professora de literatura catalana a la Universitat de Barcelona i és investigadora, crítica i escriptora. S’ha centrat en la recerca sobre la literatura catalana de l’edat moderna (especialment, el teatre) i la contemporània. Ha publicat llibres, edicions de textos i nombrosos articles d’investigació en revistes especialitzades. És membre del consell de redacció de la revista Llengua & Literatura i el 2018 fou designada comissària de l’Any Pedrolo. En l’àmbit de la creació ha publicat quatre novel·les i dos reculls de contes, així com un bon nombre de relats en revistes i antologies col·lectives. Actualment és la directora del festival de novel·la negra Tiana Negra.

El món d’avui. De la guerra freda als reptes de la interdependència global, d’Antoni Segura i Mas, ressegueix i analitza els episodis que han forjat l’escenari internacional contemporani.

L’any 1945 va marcar l’inici d’un nou ordre internacional. Devastat per dues guerres mundials, el món emprenia en aquell moment una recuperació condicionada per la rivalitat entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Al final del segle XX, amb l’acceleració dels processos de descolonització, la caiguda del bloc comunista i la transició política a l’Europa de l’Est, la globalització es va anar estenent fins a assolir una dimensió planetària. Des d’aleshores, el món ha basculat cada vegada més cap a l’Orient, que ha qüestionat progressivament el sistema liberal i l’hegemonia estatunidenca. Les guerres i els nous i vells conflictes han convertit la Terra en un lloc més insegur, i el capitalisme financer desbocat ha esdevingut l’eix d’un sistema depredador que amenaça la supervivència de l’espècie. 

Però com hem arribat fins aquí? Al llarg d’onze capítols s’explica la història del planeta des de la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat. A partir de la crònica detallada de l’època contemporània, El món d’avui. De la guerra freda als reptes de la interdependència global ofereix les claus per entendre el nostre passat immediat a fi de no repetir-ne els errors i trobar noves vies per superar els reptes complexos que té la humanitat al segle XXI.

Antoni Segura i Mas (Barcelona, 1952) és catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona, president del CIDOB – Barcelona Centre for International Affairs i membre del Consell Assessor de l’Institut Europeu de la Mediterrània. Ha estat director i subdirector del Centre d’Estudis Històrics Internacionals i membre dels consells assessors de la Casa Árabe, del Memorial Democràtic i de la Junta de l’Institut Català Internacional per la Pau. En els últims anys ha publicat Estados Unidos, el Islam y el nuevo orden mundial: De la crisis de los rehenes de 1979 a la primavera árabe (2013) i ha coeditat Soldiers, Bombs and Rifles: Military History of the 20th Century (2013) i Pro-Independence Movements in the Basque Country and Catalunya (2023). Ha impartit cursos i conferències en diferents universitats i col·labora habitualment en els mitjans de comunicació.

Aquest és l’últim títol de la col·lecció Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB), que té com a objectiu aprofundir, a través de projectes d’investigació, cursos i publicacions, en l’estudi de la història contemporània de Catalunya i Espanya. Alguns dels darrers llibres publicats en el marc de la col·lecció són Centenari de la revolució russa (1917-2017), amb edició a cura d’Andreu Mayayo, José Manuel Rúa i Antoni Segura, i La dictadura franquista: La institucionalització d’un règim, dirigit per Antoni Segura, Andreu Mayayo i Teresa Abelló.

Historia, trabajo y territorio. El conflicto capital-vida en los campos de fresas de Huelva, d’Alicia Reigada, ajuda a entedre la complexa realitat social que hi ha darrere de bona part de les maduixes que consumim. A continuació en reproduïm un fragment de la primera part, dedicada a la formació i l’evolució històrica del model agrícola d’aquests camps.

«La metáfora del oro rojo, asentada durante la década de 1980 y parte de la de 1990, remite a una agricultura capaz de generar importantes márgenes de beneficios, en especial si se tiene en cuenta el origen social de la mayoría de personas que se incorporan al cultivo del fresón y el peso de la pequeña explotación. Esta idea de riqueza se piensa en términos de valor monetario (crecimiento y rentabilidad) y se apoya en la creencia cultural que asocia el progreso al avance tecnológico y a la productividad. Con la entrada en el siglo XXI, la visión eufórica del boom de la fresa comienza a ser reemplazada por un tono cada vez menos optimista que da paso al discurso focalizado en la crisis del sector. Este discurso emerge a raíz del desequilibrio entre gastos e ingresos que tiene lugar desde la segunda mitad de la década de 1990 y, en especial, durante el primer decenio de 2000, como resultado del progresivo descenso de los precios de comercialización de la fruta y el ascenso de los costes de producción. En este desequilibrio insisten con frecuencia representantes de las cooperativas y las organizaciones agrarias, como Paco Serrano: “Antes, hace diez o quince años, todo el mundo, con pocas hectáreas, ganaba dinero. [...] Hoy en día [2007] un kilo de fresas vale lo mismo que hace diez años; sin embargo, la mano de obra, el coste, el material, el plástico, los fitosanitarios, eso ha subido todo un cien por cien. Ese es el gran escollo, y la gran ventaja es la productividad, el kilo por planta.”

»[...] El sector despliega diversas estrategias en este nuevo escenario. Durante los noventa continúa la expansión de la superficie cultivada, y, con ello, el incremento en la demanda de fuerza de trabajo asalariada. La superficie se multiplica por seis en el periodo comprendido entre 1983 y 2000, y pasa de 1.427 hectáreas a 8.750. Desde los inicios, y durante las distintas etapas, la superficie de mayor extensión del conjunto de la provincia corresponde al término municipal de Moguer. Desde el punto de vista de la ocupación interna, sobresale el municipio de Palos de la Frontera, donde el cultivo del fresón llega a representar más del 80% de las tierras regables (Pazos y Márquez, 2010). 

»Junto a la expansión, se ahonda en la espiral de intensificación productiva, que conlleva, a su vez, un aumento del trabajo. Además de la superficie, el sector desea ampliar el rendimiento, que evoluciona de una media de 25.000 kilos por hectárea a comienzos de la década de 1980 a una media de 38.000 a finales de la de 1990 y de 48.000 en 2007 (Consejería de Agricultura y Pesca, 2003, 2007). A este objetivo contribuye la generalización del macrotúnel. Si a inicios de siglo todavía se emplea el microtúnel en más de un 75% de la superficie fresera, en 2008 se invierten las cifras y el macrotúnel abarca más del 85%. Más costoso que el primero, el macrotúnel aumenta el efecto invernadero y, con ello, el rendimiento, la precocidad y la uniformidad del fruto (López-Aranda, 2008).»