Entrevistem Teresa-M. Sala, professora d’Història de l’Art a la UB i coautora amb Lluís Domènech i Girbau de Del llibre que Lluís Domènech i Montaner no va escriure. Aquest volum de la col·lecció Quaderns d’Art i Natura revisita alguns dels indrets més emblemàtics que l’arquitecte va recórrer en les seves campanyes pel Pirineu i recull també la transcripció d’una part de la seva introducció històrica sobre el romànic, un text fragmentari i inacabat que ha perviscut com un vestigi del llibre que no va arribar a escriure.

Quan Domènech i Montaner va començar a estudiar l’art romànic català amb les seves excursions, quina consideració es tenia d’aquest estil? El context cultural el valorava? Quina tasca va dur a terme l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques?

Podríem dir que Lluís Domènech i Montaner va ser un pioner dels estudis del romànic a Catalunya. Amb el moviment de la Renaixença s’havia iniciat un procés de recuperació cultural i polític en què Domènech va participar de manera activa. El seu compromís amb el catalanisme el va portar a actuar en diferents fronts, un dels quals era l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada el 1876 i que tenia com a objectiu principal conèixer i estudiar el patrimoni cultural català a partir de diferents i variats aspectes relacionats amb la ciència, la literatura i l’art. Podem dir, doncs, que Domènech tria el romànic perquè va a la recerca de la identitat catalana en el passat medieval amb la idea que les rutes romàniques dibuixen un mapa de Catalunya amb un territori ben articulat per camins, muntanyes i rius.

L’Alt Empordà, el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i el Ripollès inclouen algunes de les rutes que l’arquitecte va fer per estudiar el romànic i documentar-ne els vestigis arquitectònics. En què consistien aquestes sortides? D’on neix el seu interès per conèixer els monuments en el seu espai? 

Els viatges d’estudis de Domènech per les terres del romànic tenien com a objectiu principal anar a veure els monuments i conèixer les obres en el seu medi geogràfic, humà, social i constructiu. Per tant, com que es tractava de fer un treball de camp, primer es documentava per preparar el viatge i, un cop a lloc, descrivia el que veia, feia fotografies i dibuixava plantes, alçats i detalls amb alguns dels amidaments que havien dut a terme els estudiants de l’Escola d’Arquitectura. Així és com es va anar configurant una espècie d’atles il·lustrat del romànic català, que Enric Granell i Antoni Ramon van aplegar en el llibre Lluís Domènech i Montaner. Viatges per l’arquitectura romànica, publicat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya l’any 2006. Amb motiu de la celebració de l’Any Domènech el 2023, hem volgut completar aquesta obra amb una reflexió acompanyada de quatre revisitacions simbòliques a les Valls d’Àneu, Sant Pere de Rodes, Sant Pere de Montgrony i les esglésies de la Vall de Boí, i amb la transcripció dels apunts de la introducció del llibre que no va ser.  

Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner, dos dels arquitectes més destacats del moment, tenien desavinences tot i haver participat junts en la creació de la Lliga Regionalista. Com sintetitzaríeu la relació que tenien?

Domènech va ser professor de Puig i Cadafalch a l’Escola d’Arquitectura i, efectivament, van militar junts a la Lliga, que havia estat la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català i que amb el triomf de la candidatura dels Quatre Presidents (Sebastià Torres, Albert Rusiñol, Bartomeu Robert i Lluís Domènech i Montaner) es va consolidar. No obstant això, disconforme amb l’actuació de Francesc Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona el 1904, Domènech va separar-se’n. Després, el trencament entre ambdós arquitectes es va agreujar quan Puig i Cadafalch va decidir publicar la gran obra sobre l’arquitectura romànica a Catalunya sense comptar amb el seu mestre. 

A les acaballes del segle XIX, a més de prendre notes sobre els monuments que visitava i de dibuixar-los, Domènech i Montaner també els fotografiava. Quin ús donava a aquestes imatges? Tenien bona qualitat?

Convé destacar la importància de la fotografia per a Domènech, que va arribar a tenir tres màquines de fotografiar que li van permetre documentar tot el que veia. Juntament amb el dibuix, la pràctica fotogràfica es va convertir en una manera de representar la realitat i en un material docent primordial. Així, quan el 1900 va ser nomenat director de l’Escola d’Arquitectura, amb Antoni Maria Gallissà van crear el laboratori fotogràfic.  

L’última part del llibre conté la transcripció inèdita dels apunts per a la introducció del llibre que Lluís Domènech i Montaner no va arribar a escriure sobre el romànic a Catalunya. Com vau tenir accés a aquest manuscrit? En quines condicions hi vau treballar? Quina n’és la tesi principal?

Els apunts, els dibuixos, les fotografies que Domènech va anar fent en relació amb el romànic es conserven actualment a l’Arxiu Històric de Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).

La que havia de ser la introducció al llibre que no va arribar a ser no s’havia reproduït mai íntegra. A partir de la transcripció parcial d’un conjunt d’anotacions manuscrites, feta per l’arxivera Montse Viu, podem entendre millor el procés de treball de Domènech i Montaner. Estem convençuts de l’interès que pot suscitar aquest text com a instrument «en brut» que completa la visió que l’arquitecte tenia del romànic a Catalunya.

El llibre Posmemoria, emigración y guerrilla, de Maribel Rams Albuisech, se suma a l’interès per la memòria en la reivindicació de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme posant el focus en l’obra de María Ruido i Carla Subirana, dues cineastes de la generació de les netes de la Guerra Civil.

La mirada autobiogràfica dels documentals de María Ruido i Carla Subirana s’allunya de les formes realistes del cinema sobre la Guerra Civil i el franquisme i aporta una visió més complexa de l’emigració i la guerrilla, en la línia dels treballs duts a terme per una nova promoció de dones documentalistes. Mitjançant una anàlisi interdisciplinària que combina memòria històrica, perspectiva de gènere i estudis fílmics i literaris, en aquesta obra Maribel Rams Albuisech aprofundeix en La memoria interior (Ruido, 2002) i Nedar (Subirana, 2008) com a exemples paradigmàtics de les narratives de postmemòria que evoquen experiències del passat habitualment invisibilitzades tant en la historiografia com en els mitjans de comunicació i el cinema.

En la introducció de Posmemoria, emigración y guerrilla. El documental autoetnográfico de María Ruido y Carla Subirana s’expliquen les raons per les quals en les últimes dècades han sorgit en el cinema nous i diversos discursos narratius de memòria col·lectiva. A continuació, es tracta el tema de la rebel·lió de les netes de la Guerra Civil en resposta a la crisi del relat oficial sobre la Transició i després es parla de les representacions culturals de l’emigració del tardofranquisme, així com del nou paradigma d’òrfenes de mare viva creat per la generació de les filles. També es dedica un apartat als discursos fílmics i literaris sobre la guerrilla antifranquista i un altre a la seva revisió crítica a partir de l’exploració de la figura de l’absent en el relat de les netes, apartats que donen pas a les conclusions de l’estudi.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Género(s), un projecte editorial dirigit per Mariela Fargas Peñarrocha i Helena González Fernández que es vol erigir en un fòrum de recerca, divulgació i debat, en el camp de les humanitats, sobre dones, sexualitats i identitats de gènere, per tal de recollir i comprendre les diferents línies que marquen avui tant l’activitat acadèmica com la reflexió intel·lectual sobre un present que s’albira complex i un futur obert, canviant i global. Altres títols de la col·lecció són: Flora Tristán, una filósofa social, de Conxa Llinàs; Alternativas. Mujeres, género e historia, de Mariela Fargas Peñarrocha (ed.), i Eulàlia Ferrer, editora y librera. Una mujer al frente de la Casa Brusi y el Diario de Barcelona, de Marta Ortega Balanza.

Maribel Rams Albuisech, llicenciada en Filologia Hispànica i en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, va obtenir un diploma de postgrau en Estudis de Cinema i es va doctorar en Estudis Hispànics per la Universitat de Massachusetts Amherst. Ha estat professora a la Western Washington University, el Boston College i la Universitat de Lleida. Especialista en cinema i novel·la de memòria de la Guerra Civil i el franquisme, entre els seus interessos destaquen el documental autoetnogràfic, la narrativa intermedial i la teoria feminista. Ha publicat articles sobre Carla Subirana, Sandra Ruesga, Inma Jiménez Neira, Ventura Pons i Pablo Berger.

La Guia botànica del jardí Ferran Soldevila de la Universitat de Barcelona, de Cèsar Blanché i Ramon Maria Masalles, ofereix un recorregut per les prop de 250 espècies de plantes del jardí històric de la UB. El llibre, que complementa les visites guiades botàniques que s’organitzen en aquest espai, inclou un plànol detallat del jardí.

El jardí Ferran Soldevila de la Universitat de Barcelona és una de les joies més desconegudes de la ciutat. Aquest espai singular i extraordinari, tant per la diversitat d’espècies com per l’entorn, batega al cor de la ciutat de Barcelona des que va ser creat, a la darreria del segle XIX, com a element integrat a l’Edifici Històric —que aquest curs celebra el cent cinquantè aniversari—. Avui, amb gairebé 250 espècies, el jardí presenta una síntesi d’una rica varietat de plantes ornamentals i viàries, on es combinen la flora al·lòctona o exòtica i la que creix de manera espontània arreu del país.

Aquesta Guia botànica ofereix el catàleg de les plantes del jardí en fitxes, cadascuna de les quals n’inclou una fotografia (de vegades, també una altra d’un detall) el nom científic, una breu descripció morfològica, la distribució geogràfica i l’ecologia, una indicació del període de floració i fructificació i, fins i tot, dades sobre els seus usos i algun apunt històric. El llibre també conté un índex de noms científics i un de noms en català, un glossari i, dins de la solapa, un plànol detallat que permet localitzar i identificar les plantes tot passejant pel jardí, com també informació sobre la flora i les visites guiades a l’Edifici Històric. 

Aquest espai, així com els jardins de la finca Agustí Pedro i Pons, es pot conèixer gràcies a les visites guiades que organitza la Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+I) amb la col·laboració de les facultats de Biologia i Farmàcia de la UB. Amb l’objectiu d’apropar la botànica al públic general i donar a conèixer aspectes rellevants d’aquesta disciplina, l’any 2015 Ramon Maria Masalles va decidir compartir els seus coneixements i la seva passió per la botànica amb la ciutadania i va endegar aquest projecte. Les visites són gratuïtes i cal inscriure-s’hi prèviament. 

A més de la Guia botànica del jardí Ferran Soldevila de la Universitat de Barcelona, Edicions UB ha publicat altres obres de botànica com ara L’herbari: mates, herbes i falgueres, de Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart; Manual pràctic de botànica. Morfologia de les plantes vasculars (2a edició), de Jaume Llistosella i Mercè Bernal; Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer, de M. Carme Barceló i Martí, i Iniciació a la botànica, de Pius Font i Quer (amb edició a cura de Joan Vallès i Josep Vigo). Aquest volum és una obra institucional que, com El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, de Joan Vallès Xirau (amb selecció de textos literaris a cura de Montserrat Camps Gaset i fotografies de Xènia Fuentes), ens descobreix els espais botànics de la UB i en reivindica el valor tant per a la comunitat universitària com per a la mateixa ciutat.

Cèsar Blanché i Vergés (Barcelona, 1958) és catedràtic de Botànica de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya. Investigador en el camp de la biologia de la conservació de plantes amenaçades i membre del Grup de Recerca en Biosistemàtica Vegetal i del Grup d’Innovació Docent en Botànica Aplicada a la Farmàcia, també ha estat patró de la Fundació Carl Faust del Jardí Botànic Marimurtra de Blanes. És coautor de diversos projectes d’ús dels jardins universitaris com a recurs docent.

Ramon Maria Masalles i Saumell (Blancafort, Conca de Barberà, 1948) és catedràtic jubilat de Botànica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Coautor de Flora manual dels Països Catalans, la seva recerca s’ha centrat en la geobotànica i, particularment, en l’estudi de la flora al·lòctona i de les comunitats arvenses de Catalunya. Ha estat professor del màster en Paisatgisme de la Universitat Politècnica de Catalunya i actualment és patró de la Fundació Carl Faust del Jardí Botànic Marimurtra de Blanes.

¿Por qué la crisis ambiental? Contribuciones desde la ecología social, de M. Àngels Alió, Helena Perxacs i Enric Tello, és la traducció al castellà del títol de la col·lecció Catàlisi que va rebre el Premi Joan Lluís Vives al millor llibre de ciència i tecnologia 2021. A continuació reproduïm un fragment del capítol «Una nueva cultura ambiental», que explica cinc punts clau per a un desenvolupament sostenible.

«El primero es la utilización de un sistema de valores claramente distintos a los que dominan en la cultura todavía vigente; en especial, los valores éticos, la responsabilidad y el respeto para con la vida y los sentimientos, así como la búsqueda de la empatía y del criterio de la ayuda mutua. El segundo guarda relación con la importancia que se otorga a unos hechos a los que antes no se prestaba atención y permanecían como escondidos en las lecturas dominantes; nos referimos, en concreto, a la relevancia de las iniciativas y procesos protagonizados por colectivos humanos económicamente pobres o al margen del modelo cultural dominante, pero que pretenden lograr una mejor armonía con la naturaleza. Un grupo que, pese a representar a más de la mitad de la población, ha sido de continuo ignorado y que, al día de hoy, ofrece amplias y muy interesantes experiencias para enfrentarse a la crisis ambiental y social.

»En tercer lugar, está el reconocimiento de que todo está relacionado con todo, lo que significa que cualquier hecho o circunstancia, por pequeño y puntual que sea, puede repercutir sobre todo el conjunto. Un planteamiento que quedó plasmado hace ya algunos años en el célebre lema de “Piensa global, pero actúa local”, […] aunque ha requerido mucho tiempo para que se tomara conciencia de ello y, en consecuencia, se tuviera la convicción de que incluso las pequeñas acciones son tan necesarias como una buena teoría, porque es en las acciones donde se fundamenta la transformación hacia una nueva realidad más armónica con la naturaleza y menos desigual para las personas. No debe extrañarnos que haya cierto desasosiego entre algunas mentes preclaras de la ciencia y las instituciones cuando observan el escepticismo de una parte amplia de la población que critica la tibieza, por no decir la inoperancia, de muchos organismos públicos y deciden pasar a la acción. En ausencia de una intervención pública eficiente y decidida, y mientras los monopolios financieros y tecnológicos […] intensifican la expoliación social y ambiental, es comprensible que la dimensión ética de la crisis ambiental gane terreno, reforzando la responsabilidad de las personas y dándoles más motivos para actuar y pronunciarse. […]
»En estrecha conexión con todo ello, existe una cuarta característica, que tiene que ver con la diversidad de rasgos culturales entrecruzados en la búsqueda del objetivo común. Esto contrasta con la percepción generalizada que se tenía hace unas décadas, cuando se pensaba que el cambio
cultural consistiría exclusivamente en la difusión de la cultura ecologista a toda la población. Y así, incluso cuando en estos momentos ya se asume que el ecologismo constituye uno de los núcleos argumentales básicos del cambio de cultura ambiental, también hallamos otros núcleos culturales, como el ecofeminismo y el pensamiento indígena.

»Esta tendencia transversal entre determinados grupos y colectivos se pone de manifiesto si observamos, por ejemplo, la creciente preocupación por el retroceso de los espacios agrarios y la pérdida de calidad de la producción de alimentos en las sociedades urbanas del mundo occidental.
También con motivo de experiencias reivindicativas protagonizadas por nuevos actores sociales, como ocurrió con el movimiento juvenil ya mencionado de los Viernes por el Futuro (Fridays for Future o FFF), que hizo emerger la unidad mundial de las demandas, así como la utilización de instrumentos de reivindicación diferentes a los que habían proliferado hasta entonces. […]

»Por último, hay un quinto rasgo que vale la pena citar y que consiste en la utilización de determinados nuevos conceptos, entre los que destaca el término resiliencia, en cuyo uso se observa a veces un verdadero abuso pero que los mismos colectivos implicados se esfuerzan en destacar. Efectivamente, se trata de una voz que se utiliza cada vez más tanto en el mundo de la política como en el de la planificación y la gestión medioambiental para referirse no tanto a la capacidad de los ecosistemas para autogenerarse y mantenerse en situaciones adversas como a su capacidad para nombrar y describir situaciones sociales de adaptación y superación de conflictos o problemas ambientales.»