S’acaba de publicar Guia botànica del jardí Ferran Soldevila de la Universitat de Barcelona, un inventari complet i pràctic d’aquest espai únic de la ciutat. Entrevistem Cèsar Blanché i Ramon Maria Masalles, autors del catàleg i catedràtics de Botànica de la UB.

En quin context històric es va crear el jardí Ferran Soldevila? No és el primer jardí botànic de la Universitat de Barcelona, oi?

El jardí Ferran Soldevila va néixer com a complement de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona per donar suport docent als estudis de Botànica de les facultats de Filosofia (Secció de Ciències Naturals) i de Farmàcia. A mitjan segle XIX es va aprovar el Reglamento para la ejecución del Plan de Estudios, que explicitava el següent: «Los institutos de segunda enseñanza y las Facultades de Filosofía tendrán [...] un jardín botánico y un herbario dispuesto metódicamente».

Tirant enrere en trobem alguns antecedents, entre els quals hi ha el jardí d’Antoni Meca, marquès de Ciutadilla, que primer el va posar a disposició del Reial Col·legi de Cirurgia i després, de l’Escola d’Agricultura i Botànica, creada per la Junta de Comerç. L’any 1842 la Universitat de Barcelona es va traslladar al convent del Carme, els horts del qual foren reconvertits en jardí botànic sota la direcció de Miguel Colmeiro. Sembla que moltes de les plantes que hi havia en aquell convent foren trasplantades al nou jardí.

Més enllà de ser un espai verd públic al cor de Barcelona, què el fa singular? Quin és el millor moment de l’any per visitar-lo? Els períodes de floració de la majoria de plantes coincideixen?

Sobretot la gran diversitat de plantes que s’hi fan, vora 250 espècies de 90 famílies botàniques. Però també la seva particular història, que no podem deslligar del seu origen com a jardí botànic, i la seva permanència, certament amb moltes vicissituds, al llarg d’aquests cent cinquanta anys. 

Per fruir del jardí recomanem passejar-hi com a mínim un cop en cada estació. La gran diversitat de plantes i la varietat d’orígens, pràcticament d’arreu del món, fa possible que l’aparença i els colors canviïn en pocs mesos, especialment pel que fa a la floració, però també en relació amb la brostada i la caiguda de fulles de molts dels arbres.

Durant tot l’any hi ha plantes que floreixen o fructifiquen, per això la guia n’indica els períodes perquè els visitants puguin descobrir-les. Són particularment remarcables les florides de la dragonera, l’eucaliptus de barret vermell i la trompeta. 

Des de quan treballeu en aquesta obra? Pel que fa al procés d’edició, quines n’han estat les dificultats principals?

Vam començar les visites el 2015 per posar al dia —en un parell de mesos, teòricament— el catàleg de les plantes del jardí. Però les feines d’identificació van ser força feixugues perquè en paral·lel vam començar l’aixecament d’un plànol de les plantes del jardí, que havia de ser útil no tan sols per als visitants, sinó també per als gestors. El suport dels vicerectors Quetglas i Garcia ens va animar a convertir el catàleg en un llibre.

Amb el volum ja força madur (la maquetació ha estat molt laboriosa per la diversitat d’elements, tant textuals com gràfics, que calia encaixar) i el plànol enllestit, va arribar el parèntesi de la covid. Aquest 2023 ha rebut l’empenta definitiva.

En aquest espai hi conviuen gairebé 250 espècies de plantes. Quantes n’hi ha d’autòctones? I, d’entre les al·lòctones, quines destacaríeu per l’origen geogràfic o per les complicades condicions de cultiu?

Al jardí hi ha espècies que provenen de tots els continents: és una síntesi de les plantes que trobem als carrers i parcs de Barcelona, amb algunes incorporacions poc o molt recents de caràcter experimental i, per aquesta raó, molt rares als jardins de la ciutat. 

Aproximadament una cinquena part de les plantes són autòctones. D’aquestes, n’hi ha que no han estat plantades expressament, però són ben visibles a pesar que la majoria són herbàcies; per aquest motiu, els hem dedicat un dels capítols del llibre. 

Algunes de les plantes exòtiques tenen una floració molt vistosa, com l’eucaliptus de barret vermell i la hàkea, d’origen australià, les solanàcies trompeta i datura groga, originàries del continent americà, entre moltes altres.

Tal com demostra el plànol complet i detallat que s’inclou en la solapa, aquesta guia, té un evident vessant pràctic. Quina informació addicional hi trobarà, el lector?

El plànol permet, tot passejant pel jardí, identificar les plantes i localitzar els elements singulars (escultures, arbres d’interès local, etc.) que en formen part. Per raons pràctiques hem dividit el jardí en vuit espais que serveixen de referències geogràfiques, tant en el plànol com en el llibre, i que poden ajudar a planificar les visites.

El plànol proporciona, per a cada espècie, el nom científic i la denominació en català. Aquesta informació bàsica s’amplia en el llibre amb descripcions que inclouen els noms vulgars en castellà, anglès i francès; una descripció morfològica breu de cada planta, amb la indicació del seu origen geogràfic; els usos principals que se’n fa (o se n’ha fet); els períodes de floració i fructificació observats al jardí, i la llista d’espais on es troba.

En el llibre feu referència al clima (nevades, tempestes, ventades, etc.) i a les plagues com a elements que contribueixen al caràcter dinàmic del jardí. En els últims anys, quins episodis hi han provocat més canvis?

Entre les afectacions degudes als factors climàtics destaca la caiguda d’un magnífic cedre de l’espai central —del qual, per cert, es conserva el socó, on són ben visibles els anells de creixement—. Les nevades i posteriors ventades del març del 2010 van ser-ne la causa.

Les plagues han amenaçat diverses plantes del jardí. L’arribada de la papallona Cydalima perspectalis, que en estat d’eruga devora les fulles i els òrgans tendres del boix baleàric i l’autòcton, va posar en perill ambdues espècies. Per sort, aquestes plantes es van salvar gràcies als tractaments rebuts. El teix centenari que creix vora la porta del carrer de la Diputació i que està catalogat també va estar en perill, però es va aconseguir salvar-lo amb tractaments antifúngics.

Elias Rogent va projectar el jardí com un espai útil per a la docència i la recerca que es duia a terme a la Universitat. Quin ús docent se’n fa, avui?

Durant aquests darrers anys, les visites guiades adreçades al públic general, organitzades per la Unitat de Cultura Científica i Innovació de la UB, han conviscut amb les sortides pràctiques del grau de Paisatgisme de la Universitat Politècnica de Catalunya i, a partir del 2015, amb el projecte «Jardins per a la salut», adreçat als estudiants de Farmàcia. El jardí Ferran Soldevila és també l’escenari d’activitats docents de l’àrea de les humanitats (representacions de teatre clàssic, estudis de capitells, visites literàries, etc.) a més d’un espai de trobades i reunions de tots els àmbits de la Universitat.

Diario de un joven lector (1938-1939), amb edició d’Alba Guimerà Galiana, recull el centenar de lectures i les vivències de joventut d’un dels crítics literaris més importants del segle XX.

Entre el 16 de maig de 1938 i el 23 de gener de 1939, enmig del desconcert d’una Barcelona sota les bombes i amb els insurrectes avançant des del sud, Antonio Vilanova, un adolescent de només quinze anys, comença un dietari per deixar constància de la situació d’escassetat, por i incertesa que es viu a la ciutat, i també per fer el que més li agrada: llegir i escriure. Gràcies al privilegi de tenir un oncle llibreter, durant vuit mesos passen per les seves mans més de cent títols d’autors com Thomas Mann, Virginia Woolf, Joseph Conrad i Henrik Ibsen, sobre els quals el jove redacta ressenyes i comentaris que va intercalant en el relat de les seves vivències.

Diario de un joven lector (1938-1939) presenta aquest dietari, un testimoni biogràfic, històric i literari. El contingut reflecteix no només l’aprenentatge intel·lectual d’un lector precoç que es va acabar convertint en un dels crítics més rellevants de les lletres espanyoles i catalanes de la segona meitat del segle XX, sinó també la rica tradició cultural i literària de tota una generació de joves que va quedar truncada amb la instauració de la dictadura. Precedeixen la transcripció una biografia acadèmica del professor Antonio Vilanova, elaborada per Adolfo Sotelo Vázquez, i una contextualització del Diario, per Alba Guimerà Galiana.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Filologia UB, amb títols com De clérigos, pícaros y caballeros. Textos hispánicos medievales y de la Edad de Oro (3a ed.), de M.ª del Mar Cortés Timoner (coord.), Marta Cristina Carbonell i Noemí Montetes-Mairal; Bibliotecas de escritores, d’Ana Rodríguez Fischer i M.ª José Rodríguez Mosquera (eds.); Barcelona romántica y revolucionaria. Una imagen literaria de la ciudad (1833-1843) (2a ed.), de Celia Romea Castro; Barcelona, ciudad de novela, de Marisa Sotelo Vázquez (ed.), i Un duelo de labores y esperanzas. Don Francisco Giner en su centenario (1839-1915), de Raquel Velázquez Velázquez (ed.).

Antonio Vilanova Andreu (Barcelona, 1923-2008) va estudiar Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona. A partir de 1946 exercí de professor en aquesta institució, on va crear escola. El 1975 va obtenir la Càtedra d’Història de la Llengua i de la Literatura Espanyoles, i l’any 1988 va ser nomenat professor emèrit. La seva faceta de crític literari va néixer en les revistes universitàries i es va consolidar el 1950 en el setmanari Destino. Jurat en nombrosos premis literaris (entre els quals hi ha el Premi Nadal), va dirigir les cosmopolites col·leccions de l’editorial Lumen «Palabra en el Tiempo», des de 1966, i «Palabra Crítica», a partir de 1987.

Alba Guimerà Galiana (ed.) és doctora en Filologia Hispànica. S’ha especialitzat en literatura espanyola moderna i contemporània, i actualment és professora de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona. Com a investigadora, forma part de grups acreditats de recerca i desenvolupament (I+D), ha editat diversos volums i ha publicat articles en editorials i revistes de prestigi considerable en l’àmbit de la literatura.

Del 26 de maig a l’11 de juny, el parc del Retiro acull gairebé quatre-cents expositors amb motiu de la Fira del Llibre de Madrid, que enguany proposa la ciència com a tema central. A l’estand 7, Edicions de la Universitat de Barcelona hi presenta una selecció de les novetats editorials i una representació del seu fons.

En sintonia amb l’eix temàtic de la Fira, Edicions UB hi exposa els darrers títols de les sis col·leccions que han obtingut el Segell de Qualitat en Edició Acadèmica CEA-APQ, atorgat per l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i l’Acreditació (ANECA), la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) i la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles (UNE): Barcino. Monographica Orientalia, Col·lecció de Bioètica, Estudis d’Antropologia Social i Cultural, Instrumenta, Pedagogies UB i Singularitats. L’editorial la Universitat de Barcelona, juntament amb la de la Universitat de Sevilla, lidera el rànquing en nombre col·leccions amb segells de qualitat.

¿Por qué la crisis ambiental? Contribuciones desde la ecología social, de M. Àngels Alió, Helena Perxacs i Enric Tello, és la novetat de la col·lecció Catàlisi, dedicada a la divulgació científica. El volum, que en català va rebre el Premi Joan Lluís Vives al millor llibre de ciència i tecnologia 2021, exposa les idees que defensa l’ecologia social, un concepte que posa en relleu el pes determinant de les persones en la resolució dels problemes ambientals. Aquest títol s’afegeix als publicats darrerament en castellà en aquesta col·lecció: La cara amable de las bacterias. Cómo nos ayudan y qué podemos aprender de ellas, d’Anna Maria Solanas; La Tierra en peligro. El impacto de asteroides y cometas, de Josep M. Trigo Rodríguez, i El naufragio de los recuerdos. ¿Qué hay detrás de enfermedades como el alzhéimer?, de Jaume Folch.

En l’àmbit de la literatura destaca l’últim volum de la col·lecció Filologia UB, Diario de un joven lector (1938-1939), d’Antonio Vilanova, amb edició a cura d’Alba Guimerà Galiana. El dietari de Vilanova recull les vivències de joventut i el centenar de lectures que va fer durant aquest període de la Guerra Civil amb tan sols quinze anys. Les ressenyes i els comentaris del qui esdevindria un dels crítics literaris més importants del segle XX fan referència a obres d’autors cabdals com ara Thomas Mann, Virginia Woolf, Joseph Conrad o Henrik Ibsen, i reflecteixen la rica tradició cultural i literària d’una generació que va quedar truncada amb la instauració de la dictadura. 

En relació amb el cinema, dins de la col·lecció Género(s) s’acaba de publicar Posmemoria, emigración y guerrilla. El documental autoetnográfico de María Ruido y Carla Subirana. Mitjançant una anàlisi interdisciplinària que combina memòria històrica, perspectiva de gènere i estudis fílmics i literaris, Maribel Rams aprofundeix en els documentals La memoria interior, de María Ruido, i Nedar, de Carla Subirana, com a exemples paradigmàtics de les narratives que evoquen experiències del passat habitualment invisibilitzades tant en els mitjans de comunicació com en el cinema. Aquest llibre s’afegeix als altres títols de la col·lecció: Alternativas. Mujeres, género e historia, de Mariela Fargas Peñarrocha (ed.); Flora Tristán, una filósofa social (2a ed.), de Conxa Llinàs Carmona, i Eulàlia Ferrer, editora y librera. Una mujer al frente de la Casa Brusi y el «Diario de Barcelona», de Marta Ortega Balanza.

A la Fira del Llibre de Madrid també s’exposa la segona edició de Chimán. La pesca ballenera moderna en la península Ibérica, d’Àlex Aguilar. Entre els anys 1921 i 1985, les aigües de la península Ibèrica van ser l’escenari d’un dels episodis més turbulents de la història de la pesca balenera, una activitat pesquera desmesurada i sanguinària, però que també va donar exemples d’honestedat i va generar riquesa en pobles remots, ja que en poques dècades es van sacrificar més de vint mil balenes i catxalots. Escrit per aquest reconegut especialista i professor de la UB que va viure aquests fets en primera persona, el llibre examina la documentació dels arxius de les empreses baleneres que complementa amb vivències personals, testimonis orals i fotografies inèdites.

La 82a edició de la Fira del Llibre de Madrid té lloc del divendres 26 de maig al diumenge 11 de juny al parc del Retiro i, entre editors i llibreters, reuneix gairebé quatre-cents expositors. Amb el el lema «Somos ciencia, somos cultura, somos actualidad», Edicions de la Universitat de Barcelona té presència a la Fira amb un estand propi —el número 7, al començament del recinte— i a la Plaza de la Ciencia y las Universidades, formada pels associats de la UNE. Edicions UB també participarà en la jornada «Sin libros no hay ciencia», organitzada per la UNE i el CSIC l’1 i el 2 de juny. 

Biblioteca llibertària. Antologia de textos anarquistes, de Cels Gomis i Mestre amb edició d’Emili Samper Prunera, és el segon títol de la col·lecció Lliurepensaments. L’antologia recupera la faceta més desconeguda d’aquest folklorista reusenc de tendència anarquista. A continuació reproduïm la transcripció d’un fragment d’un opuscle de Cels Gomis titulat A las madres (1887).

«Cuando, en las pocas horas que el trabajo o las faenas de la casa os dejan libres, habéis salido a paseo con vuestro esposo y vuestros hijos, y os habéis codeado con esas encopetadas señoras que no tienen otra ocupación que pensar en los trajes que han de lucir en la iglesia, en el teatro o en el paseo; al ver a sus hijos elegantemente vestidos y cuidados como delicadas plantas en abrigado invernadero, ¿no os habéis preguntado alguna vez en qué consistía que mientras las unas vienen a la vida encontrando completamente libres de abrojos el camino, vosotras hayáis tenido que luchar siempre a brazo partido con la miseria? ¿No habéis tratado de indagar el porqué, al paso que ellas pueden vestir de seda, terciopelo y encajes a sus hijos, vosotras podáis a duras penas cubrir con malos andrajos a los vuestros?

»Y si os lo habéis preguntado, ¿no habéis sentido en vuestro interior una voz que os contestaba que esa enorme desigualdad no era natural, que esa gran desproporción entre la riqueza de aquellas y vuestra propia miseria no era justa? Indudablemente sí.

»De seguro más de una vez os habéis sublevado contra la irritante desigualdad que reina en la sociedad presente y habéis protestado más o menos abiertamente contra ella. […]

»Pero ya es hora de que despertéis de ese profundo letargo en que la religión os ha sumido; ya es tiempo de que abriendo los ojos a la luz veáis la indigna farsa de que sois víctimas. Dad libre curso a vuestras quejas, desahogad la ira que rebosa en vuestro pecho, y, si no por vosotras por vuestros hijos, declaraos en abierta rebelión contra ese cúmulo de injusticias, infamias e iniquidades que los privilegiados de la tierra han ido acumulando sobre los hijos del trabajo.

»Nadie como vosotras sabe practicar e inspirar el sacrificio; por eso todos los fanatismos han procurado apoderarse de vuestro corazón y de vuestra inteligencia, seguros de que, teniéndoos supeditadas, se lo sacrificaríais todo: intereses, sentimientos y afecciones.

»En los primeros tiempos del cristianismo, cuando esta religión se os presentaba como promesa de paz y ventura aquí en la tierra y de eterna bienandanza en un mundo mejor, vosotras supisteis inspirar a cuantos os rodeaban ese desprecio a los más crueles martirios que llenó de asombro a los mismos tiranos que con tanto encono perseguían a los adeptos de la nueva doctrina que había de dar al traste con los antiguos dioses y con las seculares instituciones de una sociedad egoísta y corrompida.

»Vosotras mismas —a quienes no sé por qué llaman débiles mujeres— desafiasteis valerosamente la ira de los Césares y procónsules y marchasteis al suplicio con una fortaleza de ánimo y una alegría tales que pocos han podido igualar y que nadie ha superado.

»En medio de una sociedad decrépita y corruptora, supisteis conservaros incorruptas y animosas; entre la desenfrenada orgía de un mundo próximo a hundirse en el abismo del pasado, supisteis conservaros puras y dignas, brillando en medio de aquellas tinieblas como refulgente estrella anunciadora de un más próspero porvenir. […]

»En las luchas sociales del presente siglo, y sobre todo en la gloriosa cuanto desgraciada epopeya de la Commune de Paris, las mujeres no han desmentido sus brillantes antecedentes y se han mostrado a la altura de su misión. 

»Hoy no se trata de conquistar una vida futura cuando menos problemática; hoy no queremos defender una patria que no es nuestra y en la que vivimos esclavos del capital como en otro tiempo del terruño; hoy reivindicamos nuestra condición de trabajadores libres. Queremos que el que trabaje no carezca de lo necesario mientras el que viva en la holganza disfrute de lo superfluo; no queremos que el trabajo de vuestros esposos y de vuestros hijos dependa de la buena o mala voluntad de la previsión o imprevisión de los que han acaparado las máquinas, las herramientas, el suelo y las primeras materias; no queremos que el que edifica palacios viva en miserables chozas, que el que teje la seda vista de paño burdo, que el que fabrica la tela no tenga camisa que ponerse, que el que arranca a fuerza de sudores sus frutos a la tierra no tenga un pedazo de pan que llevarse a la boca. No queremos que haya amos y esclavos, señores y siervos, pobres y ricos. Queremos que todos los hombres sean verdaderamente iguales; que no haya entre ellos otras desigualdades que las que dimanan de la naturaleza y que indudablemente se irán borrando con el tiempo. Queremos, en una palabra, que todo sea de todos y que el hombre no se vea obligado como hoy a morir de hambre por sobra de comestibles o a tiritar de frio por exceso de géneros de abrigo. 

»Como veis nuestras pretensiones no pueden ser más justas.»