Entrevistem M. Carme Barceló i Martí, que ha inventariat la flora que apareix en l’obra de Verdaguer. Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer, amb un catàleg de més de tres-centes espècies, és el resultat d’aquesta confluència de la literatura i la botànica.

En quin context va sorgir la idea de dur a terme aquest projecte?

Aquest llibre té l’origen en les diades Verdaguer Excursionista, organitzades per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, que se celebraven el diumenge abans de Rams a la Vil·la Joana i en què s’editava un petit llibre dedicat a diferents aspectes de la vida i l’obra del poeta. Vaig col·laborar en l’edició dels volums corresponents a les diades XI (2014) i XII (2015) amb la tria de diversos poemes en els quals apareixia el nom d’una planta. Cadascuna duia adjuntes una fotografia i la fitxa botànica (nom científic, família, hàbitat, floració). Al començament vaig dedicar-me només a la poesia, però després, veient que el treball quedava incomplet, vaig llegir-me’n la prosa i tot l’epistolari. Va ser llavors quan em vaig adonar de la grandesa de Verdaguer.

L’objectiu principal va ser aleshores confeccionar el catàleg de totes les plantes esmentades en l’obra de Verdaguer: recollir tots els noms populars que mencionava i ordenar-los alfabèticament amb la seva correspondència científica. He inventariat 437 noms populars de plantes, que corresponen a 307 espècies, un nombre elevat que posa de manifest el gran coneixement que tenia Verdaguer.

L’enciam, el tomàquet, la col, el blat de moro i la ceba al costat del baobab, la flor de lotus, el bec de cigonya, les vares de Jessè i l’arbre d’amor. Quines espècies t’ha sorprès més trobar en l’obra de Verdaguer?

Verdaguer coneixia molt bé les plantes. A L’Atlàntida anomena plantes que no surten en cap més poema: aromer, baobab, drago, caoba, ceiba, mamei, mangle. Com diu Miquel de Garganta, «les plantes de L’Atlàntida han d’ésser considerades amb independència, desglossades de la resta de l’obra verdagueriana. A L’Atlàntida hi conflueixen totes aquelles plantes que la imaginació de Verdaguer hi projecta o trasplanta, encara que siguin de medis molt diferents, molt distanciats i difícils de reunir, però que en un moment donat es presenten de cop i volta a la ment de Verdaguer i segueixen el curs de la seva fantasia. Són les plantes que per alguna o altra raó s’enduen les seves preferències». Les plantes d’aquesta obra són, doncs, les que més m’han cridat l’atenció.

També cal destacar noms com «lliroia», que apareix escrit per primera vegada en una poesia de Verdaguer editada l’any 1894. Segons Bastardas, és un nom de la zona de les Guilleries que designa únicament la flor de la gódua o ginestell; a la zona més baixa d’Arbúcies sembla que corresponia a la flor de la ginesta. Un altre nom curiós és «rubèlic», utilitzat només per Verdaguer i recollit en la correspondència que mantingué amb Jaume Almera el 1893.

Cadascuna de les 307 espècies de plantes inventariades va acompanyada de la fitxa botànica corresponent, que inclou una fotografia, i d’un o més fragments verdaguerians. Explica’ns una anècdota relacionada amb alguna d’aquestes imatges.

La majoria de les imatges del llibre tenen al darrere una història personal. La fotografia de la coberta va ser feta una setmana abans del confinament: vam anar cap al Conflent a retratar els presseguers florits amb el Canigó nevat al fons, però quan hi vam arribar hi havia un núvol que en cobria el cim. Vam esperar quatre hores fins que el núvol va desaparèixer i vam poder fer la fotografia. L’espera va valer la pena! Algunes de les imatges són fetes en indrets on sabem que va passar Verdaguer: el port de Fontargent, durant la travessa de l’estiu del 1883 quan feia una excursió des d’Andorra fins a l’alt de la Cometa. D’altres s’han fet en llocs anomenats verdaguerians: a Sant Jordi de Puigseslloses, situat a mig camí entre Can Tona i Folgueroles i on el poeta va oficiar la primera missa el 2 d’octubre de 1870, al camí dels Degotalls de Montserrat, al Santuari de la Mare de Déu del Mont, al bosc de Varicauba, a la Vil·la Joana, etc.

Verdaguer tenia una vasta cultura botànica i una extraordinària sensibilitat lingüística que el duien a interessar-se per les denominacions de les plantes (fitònims). La fitxa botànica de cada espècie n’inclou diverses. Sabries dir-nos quina és la planta, la flor, l’arbre o l’arbust conegut amb més fitònims populars?

N’hi ha diverses: acònit, herba tora i tora (Aconitum napellus); apagallums, herba del pecat i xicoira (Taraxacum officinale); boix florit, rododèndrum i talabard (Rhododendron ferrugineum); cep, parra, raïmera, vinya, raïm i sarment (Vitis vinifera); datilera, palma, palmera, palmera de Sió i palmons (Phoenix dactylifera); farigola, tapís de Maria i timó (Thymus vulgaris); flor d’un dia, flor del llaç, lliri d’un dia i lliri tigrat  (Hemerocallis fulva); lliri blanc, lliri de puresa i lliri de Sant Antoni (Lilium candidum); rosa de muntanya, rosa de la Mare de Déu, rosa vera i rosa vermella (Paeonia officinalis / Rosa gallica); saüc, sauguer i saüquer (Sambucus nigra).

Quina metodologia has seguit per elaborar aquest catàleg tan extens? De quines obres has partit? També has consultat herbaris?

M’he basat en els quatre volums de l’Obra completa de Jacint Verdaguer publicats per Joaquim Molas i Isidor Cònsul. Un cop llegida, vaig confeccionar les fitxes de les plantes, vaig anotar on sortien els noms, vaig ordenar-los alfabèticament i vaig determinar el nom científic de l’espècie que Verdaguer esmentava. També vaig consultar els llibres botànics que ell consultava; en alguns hi ha marques de llapis en paràgrafs que li agradaven o davant dels noms que després faria servir. Una obra que m’ha estat molt útil és Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, dirigida per Joan Vallès (2014), que agrupa 35.000 noms catalans de plantes. I mentre treballava en el llibre, vaig tenir coneixement d’un herbari dipositat en el Museu del Ter de Manlleu i procedent de la col·lecció de ciències naturals de l’antic Seminari de Vic, que consta de més de 400 espècies de plantes de la comarca d’Osona i d’altres indrets, que es va confeccionar entre els anys 1842 i 1879 i que molt probablement Verdaguer va consultar.

Des del teu vincle amb el món excursionista, què destacaries de la relació entre Jacint Verdaguer i el paisatge català?

Verdaguer va ser un gran excursionista, un gran coneixedor del país. Va recórrer el Pirineu amb una indumentària molt precària i tenia una passió pel paisatge que després reflectia en la seva obra. Estimava Catalunya i valorava els excursionistes i la seva feina, tal com queda palès en el poema «L’heura»:

Biblioteca llibertària. Antologia de textos anarquistes, amb edició a cura d’Emili Samper Prunera, recupera la faceta més desconeguda del folklorista reusenc Cels Gomis i Mestre.

Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841 – Barcelona, 1915), enginyer i folklorista de tendència anarquista, va ser condemnat a l’oblit en els períodes més foscos de la història. Amb un pròleg de Magí Sunyer i un estudi introductori a càrrec d’Emili Samper Prunera, el volum Biblioteca llibertària. Antologia de textos anarquistes evidencia la diversitat d’àmbits en què es va moure aquest autor d’articles polítics, treballs excursionistes i folklòrics, creacions literàries i manuals pedagògics. La recopilació de la poesia i part del pensament de Gomis posa a l’abast dels lectors una obra fins ara esparsa i de difícil accés que mostra la vigència del pensament d’aquest intel·lectual de referència.

El llibre aplega, en primer lloc, la poesia de més interès polític i social de Cels Gomis i Mestre, en la qual s’apunten els temes recurrents del republicanisme i l’anarquisme. En segon lloc, dos opuscles editats per l’Agrupación de Propaganda Socialista de Sabadell, on el folklorista analitza la força del moviment anarquista dins de l’associació obrera, la importància de la dona en la societat i el paper del catolicisme. I, en tercer lloc, es compilen els articles publicats per Gomis en la revista Acracia entre els anys 1886 i 1887, en què es desenvolupen diversos aspectes relacionats amb la vida de la classe treballadora. 

Cels Gomis i Mestre, conegut sobretot com a folklorista, fou també excursionista, escriptor i divulgador científic. Amb una gran personalitat i una enorme capacitat de treball, va exercir d’enginyer, ocupació que li va permetre conèixer les condicions dels obrers. Arran de la seva participació en la revolta federal del 1869 s’exilià a Suïssa, on col·laborà amb Mikhail Bakunin, amb qui s’introduí en l’anarquisme. La seva ideologia progressista, que es reflecteix en tota la seva producció, va evolucionar del republicanisme a l’anarquisme i el va impulsar a adoptar un paper políticament actiu, en especial durant els anys de joventut. L’any 2013 Emili Samper Prunera va publicar, al voltant de la seva figura, De l’anarquisme al folklore. Cels Gomis i Mestre (1841-1915).

Biblioteca llibertària. Antologia de textos anarquistes és el darrer títol de la col·lecció Lliurepensaments, coeditada per Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili i Edicions de la Universitat de Barcelona. L’objectiu de la col·lecció és recuperar textos d’autors discrepants del sistema polític i religiós des de la Revolució Francesa fins a l’inici de la Guerra Civil espanyola. Totes les obres inclouen estudis introductoris a càrrec d’especialistes que posen en relleu l’impuls renovador dels autors, així com la profunditat del seu pensament. El volum que va inaugurar la col·lecció és Mi vida, de Federico Urales, amb edició a cura de Teresa Abelló i Ginés Puente, que són els directors de la col·lecció.

Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura, d’Enric Bou, aborda la poètica del quotidià a partir del retrat d’un món que sembla desaparèixer.

La representació de la vida quotidiana és un tema que s’ha estudiat sobretot des de les ciències socials, però des de no fa gaire també ha interpel·lat els investigadors i teòrics de la cultura, que han centrat la seva atenció en la literatura i les arts. Basant-se en els treballs de Ben Highmore i Michael Sheringham, entre d’altres, Enric Bou explora cinc aspectes crucials del dia a dia: les rutines i la desaparició d’algunes tradicions, l’experiència diària i l’observació de la proximitat en la literatura, els transports públics (estacions que ja no existeixen, espais subterranis oblidats, etc.), les visites als escenaris de la mort i els sentits de l’alimentació.

L’autor traça un recorregut que parteix de la poètica de la vida quotidiana, dels poemes catàleg i del concepte de llista, i tot seguit parla de l’esperit etnogràfic de Josep Carner, del trencadís de Vicent Andrés Estellés i dels espais suburbans de Josep M. de Sagarra. Les esglésies, els tramvies i el metro de Barcelona —objectes de visions simbolistes, experiències d’avantguarda i comparacions mitològiques— també tenen protagonisme en aquest volum, que dedica un capítol al tanatoturisme, amb textos de Josep Pla i Josep M. Espinàs. La immigració i la renovació culinària esdevenen el pretext perfecte per fer esment de l’alimentació, un tema recurrent en l’escriptura de Francesc Serés i que també fa pensar en el pas de l’autarquia de la postguerra a la gastronomia globalitzada de l’Espanya actual, teòricament sofisticada i multicultural.

Cartografies de la desaparició. Vestigis de la vida quotidiana en la literatura és el darrer títol de la col·lecció Figura, d’Edicions de la Universitat de Barcelona i dirigida per Antoni Martí Monterde, que sorgeix d’una iniciativa del Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu. El propòsit de la col·lecció és alternar la recuperació de textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, la difusió dels resultats de la recerca col·lectiva del Grup i la publicació de nous títols d’autors contemporanis. Alguns dels últims llibres són Joan Fuster. Figura d’un segle, amb edició a cura d’Antoni Martí Monterde i Àlex Matas Pons, i Assaigs d’història comparada dels intel·lectuals, de Joseph Jurt.

Enric Bou és doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a la Universitat Ca’ Foscari de Venècia. Les seves línies de recerca, sempre des d’una perspectiva comparatista, abracen un ampli ventall de temes de les literatures catalana i espanyola, que també inclouen la poesia, l’autobiografia, les relacions entre l’art i la literatura, la ciutat i la literatura, i el cinema. Ha estat president de la North American Catalan Society (2007-2010) i de l’Associazione Italiana di Studi Catalani (2015-2018) i director de la Catalan Review (2010-2017). Des del 2014 dirigeix la revista internacional Rassegna Iberistica.

Joan Brossa, ara i aquí. Mirades des del País Valencià, amb edició a cura de Glòria Bordons i Jordi Marrugat, és el darrer títol de la col·lecció Filologia UB. Aquest llibre fa una radiografia de la recepció de Brossa en terres valencianes i demostra que la interdisciplinarietat i la radicalitat de les propostes de l’artista perviuen en tots els àmbits de la cultura contemporània. A continuació reproduïm un fragment del capítol «La poesia de Joan Brossa: si la paraula és la cosa», de la poeta Àngels Moreno.

«És significatiu que per una anècdota aparentment intranscendent li adjudiquessin l’ocupació laboral de poeta-paleta; no per això és menys adient, ja que Brossa, com ens recorda sempre Vicenç Altaió, investigava i construïa amb totes les eines formals i informals pròpies de la creació artística i la comunicació, de tal manera que sempre va ocupar aquesta posició híbrida en el món cultural: poeta entre els artistes i artista entre els poetes. Malgrat que Brossa es considerava a si mateix poeta més que artista, no feia distinció, a l’hora de produir, entre poesia, art i teatre. Malgrat la importància que en aquell moment històric es donava a la imaginació i l’inconscient d’herència simbolista i surrealista, en les quals l’obra d’art o literària s’obria camí cap a un sentit ocult, la trajectòria de Joan Brossa és un intent de tornar a la realitat material el seu lloc de predominança, en un moment en què en l’expressió literària i artística a Europa imperava l’estudi del desconegut, dels mecanismes psíquics inconscients, i també la psicoanàlisi, molt intensa en el sector cultural. Potser aquesta revolta permanent que ell sempre va experimentar justifica que la seva trajectòria passés de la poesia escrita a la poesia visual. Contradient Brossa, la lectura que faig sobre la seva obra acostuma a situar-se més aviat del costat de l’art que del de la literatura. Confesso que he arribat a entendre millor la seva poesia a través d’una lectura de la seva poesia visual i de la poesia programàtica en termes d’art, però que finalment no deixa de remetre a una pregunta molt concreta: les paraules són les coses? Per tots és sabut que la realitat és lingüística, que el llenguatge configura la realitat, però les paraules no són les coses. Tanmateix, en el cas de Brossa ocorre un fenomen molt interessant: trenca aquesta dicotomia per tornar a la paraula el seu lloc de privilegi; la paraula és la paraula, no supeditada a la cosa. D’alguna manera, com apunta Arnau Puig, Brossa es refugià en el formalisme perquè trobava pertot la falsedat i l’opressió. La seva decisió de servir-se de les formes expressives no hem de buscar-la en la conclusió intel·lectual d’un procés intel·lectual, sinó com a adopció intel·lectual d’un procés personal.

»Gràcies a la funció simbòlica del llenguatge atorguem al símbol el paper de ser porta d’entrada que ens apropa enllà de la representació, a allò que Kant anomena “la cosa en si” i Lacan, el Real. En aquest àmbit, la paraula és l’avantsala de les coses, ens desclou la seva realitat. Amb la poesia simbolista veiem la crisi del llenguatge, que significa adonar-se que les paraules i la realitat són dues realitats introbables. La problemàtica de la insuficiència del llenguatge com a contacte i contenció de la realitat travessa la literatura del moment i ha estès els seus tentacles fins a dia d’avui —una altra qüestió seria si, en realitat, hem resolt aquesta dicotomia, o si és possible, per fi, soterrar-la— i, a més, no es tracta solament d’un problema de la paraula, sinó que deriva en un pensament sobre la realitat mateixa o, més enllà, la percepció de la realitat. Se’ns diu —i també l’existència ho corrobora— que els límits del llenguatge són els de la realitat, però... té lloc o té validesa la pregunta si hi ha alguna cosa enllà del llenguatge? Ens podem permetre de formular una pregunta així, en el temps de la rapidesa i de la immediatesa que deriven d’un món cada cop més virtual? És curiós que la forma que tenim de fer aquesta reflexió sobre les paraules és inevitablement a partir de les paraules. Paraules que donen compte de la seva petitesa, i alhora esforç de les paraules i grandesa de les paraules que tracten d’apamar les coses. Com podem estar segurs que aquest espai de contactes existeix? Diversos autors apunten que aquesta noció de la insuficiència del llenguatge, tan propera al Romanticisme i a la literatura mística, té a veure amb la crisi existencial per antonomàsia —jo no trobo que hi hagi una altra crisi tan fonda— i que evidencia la irrepresentabilitat de la pèrdua. La realitat, les coses, no poden ser atrapades, codificades per l’aparell simbòlic, amb la conseqüència d’una caiguda melancòlica. La melangia s’erigeix com a estat que és manifestació de la pèrdua —real o no— d’un objecte que és incapaç d’assumir-se. Julia Kristeva, sobre la melangia, dirà que és precisament la poesia qui, amb melodies, ritmes, polisèmies, descompon i refà els signes. És a dir, que l’escriptura és una forma de sortir del profund sentiment de pèrdua irrepresentable. L’afecte insadollable es converteix en efecte, als signes.»