Entrevistem Agustí G. Larios, doctor en Història Contemporània, professor a la Universitat de Barcelona i autor de La Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona: un gresol d’intel·lectualitat. La monografia posa a l’abast dels lectors algunes claus per conèixer i comprendre, en el context cultural català, quines van ser les línies de continuïtat i les conjuntures de canvi d’aquesta facultat.

L’any 1910 la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona va fer un canvi important amb l’ampliació d’especialitats. A curt termini, què va representar la creació de noves seccions?

La creació de les seccions de Filosofia i d’Història va permetre que la Facultat tingués totes les especialitats que li corresponien. Òbviament, la creació de les seccions va implicar un augment de l’oferta formativa que oferia noves especialitats. Però, sobretot, va significar l’inici d’una nova etapa de rellançament de la Facultat que comportà la renovació del seu professorat, ja que va caldre enriquir el Claustre amb la incorporació de nous catedràtics amb una preparació i una actualització de coneixements considerable, com ara Jaume Serra Húnter, Tomàs Carreras i Pere Bosch Gimpera, entre d’altres.

Durant la Segona República espanyola es va dictar el Decret d’autonomia de la Universitat de Barcelona. En relació amb etapes anteriors i posteriors, quines diferències principals de funcionament implicava?

L’autonomia universitària de 1933 va ser la culminació d’un anhel que connectava amb la renovació del Claustre esmentada, atès que va ser aquest grup de nous catedràtics el que va entendre que la renovació i l’autonomia universitària eren dos vessants del mateix procés. Cal tenir present, a més, que l’autonomia de 1933 va tenir un precedent immediat, ja que entre 1931 i 1933 la Facultat va funcionar amb un règim d’autonomia específica. De fet, amb les vicissituds polítiques, l’autonomia universitària fou vigent durant molt poc temps, però prou per poder introduir mesures renovadores rellevants, com ara la diversificació i especialització dels estudis, la incorporació al Claustre de grans especialistes i, en definitiva, una elevació del nivell de la Universitat. Més tard, la guerra i, sobretot, la dictadura van significar una reculada important. Només un exemple: durant l’autonomia es va crear la Secció de Pedagogia sota el guiatge de Joaquim Xirau; amb el franquisme, aquesta secció va ser eliminada i la càtedra del ram va ser ocupada per mossèn Tusquets.

Un dels capítols del llibre està dedicat a la pervivència del professorat vuitcentista; un altre, a la gran transformació del professorat de la segona meitat del segle XX. La incidència dels canvis en els equips directius i en el model de docència era immediata?

En termes generals, la Universitat era una institució conservadora que incorporava molt lentament les transformacions, i això sovint provocava contradiccions notables. Per exemple, era una situació força estranya, sobretot per a l’alumnat, haver de tenir com a professors un prehistoriador coneixedor de les tècniques i teories més avançades en el seu camp, com Bosch Gimpera, i un tronat historiador creacionista, com mossèn Martiniano Martínez. I és que, durant el primer terç del segle XX, a la Facultat van predominar els professors funcionaris de carrera, amb una formació carrinclona. A partir de finals de la dècada de 1960 aquestes inèrcies es van trastocar definitivament arran de l’allau d’incorporacions de docents motivada per la massificació i, en el cas de la Facultat de Filosofia i Lletres, per l’impacte del Pla Maluquer.

A finals de la dècada de 1950 l’acció dels estudiants de la Universitat de Barcelona va esdevenir «l’autèntic motor inicial de la contestació al control estatal del medi universitari». Quines en van ser les conseqüències?

El conservadorisme inherent de la Universitat es va posar a prova amb el dinamisme dels seus estudiants, sobretot a partir de la incorporació dels que no estaven vinculats generacionalment amb la Guerra Civil i començaven a polititzar-se. D’alguna manera, s’avançaven a la cerca de models democràtics i a l’oposició al franquisme. No cal dir que les actuacions més radicalitzades i més ben organitzades —com l’ocupació del Paranimf, les «ocupacions» de càtedres, la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants o l’assalt al Rectorat, per exemple— van posar de manifest el malestar d’algunes autoritats acadèmiques —en alguns casos, clarament decantades per la repressió— i les contradiccions existents entre el professorat.

Defineixes el Pla Maluquer, el pla d’estudis propi de la Facultat aprovat a finals de la dècada dels anys seixanta, com a «excepcionalment singular en el món universitari franquista». Quines n’eren les bases?

El degà Joan Maluquer de Motes va formar-se durant l’autonomia universitària de la República, i això es reflectia en el Pla Maluquer, el qual fonamentalment impulsava un nou pla d’estudis basat en la diversitat i l’especialització dels estudis (amb vint-i-quatre especialitats!), la qual cosa estava relacionada amb la realitat cada cop més complexa de la societat i els coneixements d’aquells anys. Amb aquest pla, els alumnes podien construir el seu propi itinerari formatiu, ja que l’element clau era l’optativitat.

Aquest curs celebrem el cent-cinquantè aniversari de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. En el llibre s’explica algun episodi en què l’edifici sigui especialment rellevant?

No específicament, però hi està present tothora: en els bombardeigs durant la Guerra Civil que hi provocaren afectacions, en la funció d’àgora que tingué el Pati de Lletres durant l’activisme estudiantil i, sobretot, en la saturació dels espais amb la creació de la Facultat d’Econòmiques primer i la massificació a partir de la segona meitat de la dècada de 1960, que finalment va portar a l’habilitació de nous espais docents.

Jordi Sabater Pi. L’últim naturalista, de Toni Pou, reconstrueix la vida del reconegut primatòleg autodidacte, que va estar-se tres dècades a l’actual Guinea Equatorial.

La vida de Jordi Sabater Pi sembla una novel·la, però és ben real: se’n va anar a l’Àfrica amb disset anys i va tornar a Barcelona trenta anys després convertit en un dels primatòlegs més reputats del món. Pioner en l’estudi científic de goril·les i ximpanzés, Sabater Pi (Barcelona, 1922-2009) va fer aportacions que van transcendir la disciplina fins al punt de reformular la concepció d’humanitat que imperava en els cercles acadèmics. La seva trajectòria està marcada per la curiositat i la tenacitat, el respecte per la natura, la passió pel coneixement, una voluntat de ferro i el gust per l’exploració científica a la manera dels naturalistes del segle XIX, com Alexander von Humboldt i Charles Darwin, dels quals es considerava hereu.

Jordi Sabater Pi. L’últim naturalista recrea la història del primatòleg a partir de la correspondència que va mantenir mentre va viure a l’Àfrica. L’autor hi descriu, amb una prosa vibrant, l’aventura d’un dels científics més rellevants del nostre país. Les fotografies de família i els dibuixos del mateix Sabater Pi, que destaquen per una destresa extraordinària i una mirada científica excepcional, il·lustren el contingut del llibre, dividit en vuit capítols: «Aiguamolls, somnis i trinxeres (1922-1940)», «Tambors i tatuatges (1940-1953)», «El quadern de l’autodidacte (1953-1957)», «Bindung – Ikunde – Barcelona (1957-1960)», «L’interès de tota forma de vida (1960-1965)», «La volta al món en vuitanta guinees (1965-1969)», «Aculturació del naturalista (1969-1985)» i «Substrat biològic (1985-2009)».

Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona coediten aquest volum, que es publica per commemorar el centenari del naixement de Sabater Pi. Les il·lustracions del primatòleg que apareixen al llibre provenen de la Col·lecció Sabater Pi del CRAI UB, on es conserven gràcies a la cessió que en va fer la família. El fons editorial d’Edicions UB també inclou altres llibres i materials sobre el primatòleg: Professor Jordi Sabater Pi. Una vida a l’Àfrica dedicada a la recerca naturalista, amb edició a cura de Josep M. Fullola, David Serrat, Daniel Turbon i Joaquim J. Veà, el catàleg de l’exposició de la Fundació “la Caixa” L’art d’un naturalista i les làmines El llegat naturalista de Jordi Sabater Pi. 

Toni Pou (el Masnou, 1977) es va llicenciar en Física a la Universitat de Barcelona i des de llavors s’ha dedicat al periodisme i a la divulgació científica amb una perspectiva literària. Escriu articles de ciència al diari Ara i a la revista El Món d’Ahir, i col·labora habitualment en programes de Catalunya Ràdio. També és fundador i codirector del postgrau en Comunicació Científica de la Universitat de Vic. Ha publicat On el dia dorm amb els ulls oberts (2011), guardonat amb el Premi Godó de Periodisme d’Investigació i Reporterisme i amb el Premi Prisma al millor llibre de divulgació científica publicat a l’Estat espanyol, Si un dit assenyala la lluna (2021) i El meu nom és Univers (2022).

Les pintures de la Universitat de Barcelona (I). El dipòsit del Museu del Prado, amb edició a cura de Sílvia Canalda Llobet i Ramon Dilla Martí, és el catàleg actualitzat d’una part de les obres que es poden veure a l’Edifici Històric de la UB.

La Universitat de Barcelona custodia un dels dipòsits de pintura més antics, extensos i variats del Museu del Prado, integrat per cinquanta-sis obres, la majoria de les quals van arribar entre el 1877 i el 1882 a la plaça de la Universitat per engalanar el nou edifici projectat per Elias Rogent. Aquest fons constitueix un signe d’identitat de la institució, que inicia la renovació del seu catàleg artístic amb aquest llibre en què han col·laborat una trentena d’especialistes de les universitats i els centres de recerca més importants del país. En les contribucions dels autors destaquen tant la revisió a fons d’una col·lecció singular com la voluntat de donar a conèixer noves atribucions d’autoria de les pintures i propostes interpretatives i contextuals contemporànies de les obres.

Les pintures de la Universitat de Barcelona (I). El dipòsit del Museu del Prado cataloga gairebé una seixantena de quadres que, al llibre, s’organitzen en quatre apartats: «Mites i faules» (amb obres com L’arribada d’Hermínia a la cabana dels pastors i La farga de Vulcà); «Religió» (en destaquen Crist a la pedra freda i El bany de Betsabé, atribuït per primera vegada a Giovan Girolamo Bonesi); «Els gèneres realistes» (que inclou pintures L’arrencaqueixals i Home amb una mona i fruites), i «Història» (on hi ha Els ferits d’Àfrica i Doña María Pacheco de Padilla després de Villalar). A més del «Pòrtic», també acompanyen l’inventari una introducció i cinc escrits d’experts en història de l’art que contextualitzen el catàleg des del punt de vista historiogràfic i estètic, i ofereixen una panoràmica de les últimes tendències d’aquesta disciplina. 

Edicions de la Universitat de Barcelona i el Museu del Prado publiquen aquesta obra col·lectiva amb edició a cura de Sílvia Canalda Llobet i Ramon Dilla Martí, professors del Departament d’Història de l’Art de la UB. Els autors que han participat en el llibre són, a més dels editors esmentats, Esther Alsina Galofré, Juan C. Bejarano Veiga, Sara Caredda, Isabel Coll Mirabent, Borja Franco Llopis, Laura García Sánchez, Jaume González Cuadrat, Irene Gras Valero, Rafael Japón, Fàtima López, Palma Martínez-Burgos, Ida Mauro, Laura Mercader Amigó, Joan Molet Petit, Carme Narváez Cases, Ana Ordóñez, Mercedes Orihuela Maeso, José Antonio Ortiz García, Cèlia Querol, Immaculada Socias Batet, Cécile Vincent-Cassy, María Cruz de Carlos Varona, Oriol Vaz-Romero i Joan Yeguas Gassó. 

El present volum renova l’últim catàleg d’obres de la Universitat de Barcelona, de Santiago Alcolea, publicat per Edicions UB el 1980. En conjunt, hi apareixen quadres exposats a l’Edifici Històric, a la Facultat de Medicina i a la Facultat d’Economia i Empresa. El dipòsit de la UB és el més gran de Catalunya provinent del Museu del Prado, entitat que, amb el projecte «Prado Disperso», pretén visibilitzar la col·lecció en l’àmbit estatal. El llibre reconstrueix per primera vegada la història del dipòsit gràcies a articles com els de Mercedes Orihuela (Museu del Prado) i Ana Ordóñez (conservadora i restauradora), que han estat persones clau per al dipòsit del Museu del Prado a la UB. Aquesta publicació, en una edició en català i una altra en castellà, coincideix en el temps amb el 150è aniversari de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, que se celebra durant aquest curs 2022-2023 amb un extens programa de difusió del patrimoni.

Estudis lul·lians (1978-2019), d’Anthony Bonner, és el darrer títol de la col·lecció Blaquerna. El volum reuneix vint-i-set treballs d’un dels principals especialistes en Ramon Llull. A continuació reproduïm un fragment de l’article «Ramon Llull i el rebuig de la tradició clàssica i patrística».

«A fi de comprendre bé [...] la significació del rebuig de Ramon Llull envers la tradició clàssica i patrística, cal entendre què representava aquella tradició per a un home del seu temps. Representava, senzillament, una peça central i imprescindible de la recuperació de la cultura. Això, que pot semblar una asseveració massa categòrica, necessita una explicació, que donaré abans de presentar la posició de Ramon Llull.

»Si datam l’entrada en acció de Ramon Llull devers l’any 1275, [...] i miram els dos segles anteriors, veurem què vol dir allò de “recuperació de cultura”. Abans de l’any 1075 Europa era d’una pobresa cultural difícil de concebre per a una persona del nostre temps, tan habituada a una immensa riquesa d’oferta i que al mateix temps té una visió potser negativa i monolítica de l’Edat Mitjana. Negativa, en el sentit que la veu com un món amb estructures socials i intel·lectuals massa conservadores i tancades, que només esperava el Renaixement per al seu alliberament i, per tant, la seva transformació en una societat més moderna. Monolítica, en el sentit que és vista com a productora de grans catedrals, castells i obres teològiques sense distinció de temps. És a dir, que s’imagina que el que hi havia l’any 1075, a part de certs canvis d’estil, era vagament semblant al que hi havia l’any 1275. Però no eren simples canvis d’estil, sinó que entre aquestes dues dates hi havia una diferència abismal. De fet, devers l’any 1075 Europa només es començava a refer dels efectes devastadors de les invasions d’àrabs, vikings, eslaus i hongaresos. Grans àrees havien quedat despoblades, i la vida urbana pràcticament havia desaparegut. Les úniques grans ciutats —Constantinoble i Còrdova— quedaven fora de l’Europa llatina, on un centre de les dimensions del nostre Llucmajor d’avui en dia ja era notícia, i on cap ciutat no arribava als 50.000 habitants. [...] El comerç i la cultura, coses sempre lligades a l’existència de ciutats, a penes existien. Cada nucli de població havia de produir la majoria del que volia consumir, i la poca cultura que quedava s’havia atrinxerat als monestirs. Els castells que hi havia consistien normalment en una torre quadrada de pedra d’aspecte bastant primitiu, envoltada d’estacades de fusta, com els forts de l’Oest americà. La majoria d’esglésies eren edificis senzills amb teulades de fusta. Les poques escoles que hi havia depenien de l’Església i es limitaven a ensenyar el que seria necessari per dir el sant ofici. Literatura, filosofia, art i música eren un luxe que la societat no es podia permetre. Les úniques excepcions eren un parell de monestirs benedictins que tenien biblioteques notables, però eren més aviat illes en les quals la cultura havia pres refugi enmig d’un naufragi general. A part d’això, la cultura que hi havia era gairebé completament oral. Era una societat que no sentia una gran necessitat de documents escrits.

»Però, si el quadre era desolador, la recuperació que ara s’iniciarà serà espectacular. A finals del segle XI, l’Europa occidental es comença a refer. La població creix, i hom comença a viatjar en pelegrinatges i en viatges comercials. Els exèrcits de la primera croada parteixen cap a Terra Santa en una primera expansió colonial. Assistim als inicis de l’art romànic. Els trobadors occitans escriuen la primera poesia lírica de l’Europa occidental. Més curiós encara, els músics comencen a experimentar amb la polifonia, tret que distingirà la música del nostre continent de gairebé totes les altres músiques del món. Al mateix temps, presenciam el començament de la gran tradició de la filosofia medieval amb les obres d’Anselm de Canterbury. Tot això passa de cop en els darrers vint anys del segle XI, com si fos una carrera iniciada per un tret de pistola. I l’expansió social, econòmica i cultural no minvarà fins al segle XIV, després de la mort de Ramon Llull, amb una débâcle econòmica combinada amb l’efecte devastador de la pesta negra. Però en els dos segles abans de l’any 1275 el creixement havia estat realment extraordinari. Per donar-ne només un exemple, direm que s’ha calculat que en aquest període París va passar d’un poble de menys de 50.000 habitants a una ciutat de gairebé un quart de milió. [...]

»Pel que fa a la recuperació de la tradició clàssica i patrística, hem de comprendre el que implica la manca d’una tradició, o més aviat la ruptura que havia representat l’enfonsament del món antic. Qualsevol persona d’avui s’ha criat conscient de formar part d’una tradició secular. Un mallorquí, un català o un valencià sap que darrere d’ell hi havia Llull, Bernat Metge, Joanot Martorell i Ausiàs March, i que avui hi ha hagut un Espriu, un Llompart o un Fuster. Haurà passat la seva infància en una relació familiar amb esglésies gòtiques o amb carrers de palaus d’estil barroc. Ha pogut visitar museus i escoltar tota una llarga tradició musical. Si estudia filosofia, tot d’una entra en contacte amb Descartes, Kant i Hegel. Si és de ciències, serà ben conscient d’estar treballant sobre un llegat de Newton, Darwin i Einstein. Si vol investigar el passat històric, té al seu abast una bibliografia immensa.

»Tot això ens sembla tan normal que ens és difícil imaginar un món on el passat, en molts aspectes, era un buit. Hi havia, això sí, les llegendes de la tradició oral que parlaven d’un rei Artús o un Alexandre, i hi havia, sobretot, la tradició del cristianisme. Però tampoc aquí no hem d’imaginar un cristianisme culte. A part dels ja citats pocs grans centres monàstics, el nivell cultural de la gran majoria del clergat era baixíssim, i els llibres que guardaven als seus prestatges es limitaven normalment als necessaris per als oficis divins. [...] Les eines per investigar, comprovar o simplement informar-se sobre qualsevol tema del passat o del món natural mancaven gairebé completament.»