Entrevistem Sílvia Canalda Llobet i Ramon Dilla Martí, professors del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i editors de Les pintures de la Universitat de Barcelona (I). El dipòsit del Museu del Prado. Aquesta obra col·lectiva, editada en català i en castellà, cataloga una seixantena d’obres del Museu del Prado que custodia la Universitat de Barcelona.

La publicació d’aquest catàleg coincideix amb el 150è aniversari de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, on s’exposen part de les obres recollides al llibre. Parleu-nos de la relació que hi ha entre els quadres i l’edifici.
Quan el pintor català Francesc Sans i Cabot era el director del Museu del Prado (entre els anys 1873 i 1881), es va donar l’oportunitat de sol·licitar l’enviament de pintures de la pinacoteca per tal de decorar el nou edifici de la Universitat de Barcelona, projectat per Elias Rogent. Les obres van arribar en quatre dipòsits successius entre el 1877 i el 1882. No són pintures concebudes per a la decoració d’aquest edifici, al contrari de les del Paranimf, però es van integrar des del primer moment com a part de la imatge de la institució. Amb el pas dels anys s’han fet algunes permutes, però la majoria d’obres són encara les del moment de la fundació. 

El catàleg divideix en quatre apartats les cinquanta-sis pintures que inventaria: mites i faules, religió, gèneres realistes i història. Podríeu destacar una obra de cada categoria per alguna raó curiosa?
En relació amb el primer grup destaquem el quadre L’arribada d’Hermínia a la cabana dels pastors, del pintor Luigi Scaramuccia, que evoca fidelment un episodi del poema de Torcuato Tasso, La Gerusalemme liberata, poc representat, i que estava col·locat a la cambra privada del rei Felip IV. Com a obres religioses podríem destacar les dues pintures dels germans Gilarte, potser d’una temàtica convencional però interpretades com un mitjà per a la meditació a redós de la vida de Maria, atès que foren encarregades per una congregació seglar del convent jesuïta de Múrcia. Dins dels gèneres realistes sorprèn la nova atribució de la pintura coneguda com a Home amb una mona i fruites, de la qual es proposa una doble autoria: les figures, a càrrec de Guillaume Courtois; les fruites, exuberants pel que fa a les formes i els colors, d’Abraham Brueghel. Pel que fa a la pintura d’història, majoritàriament obres del segle XIX i guanyadores de premis i mencions a les exposicions nacionals de Belles Arts, subratllem l’obra de Vicent Borràs dedicada a l’heroïna María Pacheco, per la manera teatral de tractar l’aflicció femenina com a motiu central d’un episodi històric revolucionari com és el de la Guerra de les Comunitats de Castella, de la fi de la qual aquest any se celebra el cinquè centenari.

El llibre revela per primera vegada l’autoria d’algunes pintures i esmena l’autoria atribuïda fins fa poc a altres pintors. Com s’ha arribat a aquestes conclusions?
Una de les metodologies tradicionals de la història de l’art és determinar l’autoria, la cronologia o el context de creació d’una obra. Per a això és fonamental disposar d’una àmplia cultura visual, a banda de la informació concreta que aporten l’anàlisi de les fonts primàries (contractes, inventaris, correspondència, etc.) i la consulta de bibliografia nacional i internacional. Cal recordar que el primer catàleg del fons de pintura de la Universitat de Barcelona, escrit per Santiago Alcolea, ja té més de quaranta anys. Els autors dels estudis específics han emprat aquesta metodologia i han corregit o apuntat de nou l’autoria d’unes set obres. En aquest sentit cal agrair, entre d’altres, les contribucions de Carme Narváez, Rafael Japón i Joan Yeguas. 

Les contribucions d’alguns autors que han participat en el volum ofereixen propostes interpretatives i contextuals contemporànies de certes obres. En quin sentit ho fan?
Alguns articles del catàleg presenten debats actuals a partir de l’anàlisi i la interpretació de les obres de la col·lecció com a manifestacions d’un temps concret i a partir de l’espai on s’exhibeixen avui. Així, per exemple, el Rijksmuseum d’Amsterdam proposa una visita guiada virtual en què explora el passat colonialista a partir de les obres exposades del seu fons antic. Laura Mercader, al catàleg, es planteja una qüestió similar des de la teoria feminista: s’han d’exposar raptes a les sales nobles de la Universitat de Barcelona?, és necessari contextualitzar aquestes pintures amb discursos museogràfics contemporanis de reflexió o denúncia? 

Més enllà de les fitxes i les explicacions de cada pintura, el llibre també reconstrueix la història del dipòsit (un dels més antics, extensos i variats de Catalunya) gràcies a articles de persones que hi han tingut un paper important. Quines tasques ha calgut dur a terme al llarg dels anys?
Des de l’inici del projecte vam considerar que era de vital importància escriure la història del nostre dipòsit com a part de la construcció de la Universitat de Barcelona. Per fer-ho va caldre una estada de recerca a Madrid i la col·laboració dels responsables dels fons arxivístics d’ambdues institucions. D’aquesta manera, es va fer una història del dipòsit en paral·lel des de les dues institucions implicades: el Museo del Prado (Mercedes Orihuela) i la Universitat de Barcelona (Ramon Dilla). També ha resultat fonamental la contribució de la restauradora de les pintures, Ana Ordóñez, que, formada al mateix Museu del Prado, ha treballat en la restauració sistemàtica de bona part del dipòsit de la Universitat de Barcelona durant les darreres tres dècades. En aquest sentit, el catàleg reprodueix els processos de restauració d’algunes de les obres més singulars. 

Quin és el propòsit dels cinc articles que componen el capítol «Visions des de la història de l’art»?
Són capítols destinats a valorar la riquesa i la versatilitat del dipòsit, especialment pel que fa a les seves temàtiques. Oferir una visió transversal permet lectures en paral·lel complementàries a l’estudi específic de les obres, a més d’obrir noves vies de recerca i de debat des de la contemporaneïtat sobre la conservació i l’exhibició del patrimoni pictòric.

Seguint la petja de Joan Solà, amb edició a cura de Neus Nogué, Jordi Fortuny i Eulàlia Salvat, homenatja un dels principals lingüistes que ha tingut la llengua catalana en els darrers cent anys.

L’octubre del 2020, amb motiu del desè aniversari de la mort de Joan Solà, el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona va organitzar la segona jornada d’estudi de l’obra d’aquest eminent lingüista. Joan Solà, una memòria viva (2017), publicat a la col·lecció Lingüística UB, d’Edicions de la Universitat de Barcelona, ja havia recollit les ponències del primer homenatge que se li va dedicar el 2015. L’objectiu d’aquestes jornades i dels volums que se’n deriven és contribuir a l’estudi de l’obra de Joan Solà des de diferents perspectives relacionades amb les seves facetes d’investigador i divulgador. El llibre Seguint la petja de Joan Solà, amb edició a cura de Neus Nogué, Jordi Fortuny i Eulàlia Salvat, aplega les set ponències que es van presentar en aquesta segona jornada i les posa a disposició de lingüistes, professors, estudiants i, en general, de totes les persones interessades en l’obra de Solà, un dels principals referents de la lingüística catalana.

Jordi Cornudella enceta el volum amb un treball dedicat a un dels darrers projectes de Joan Solà, que va quedar inacabat: l’edició crítica de L’Odissea de Carles Riba. M. Teresa Espinal resumeix les aportacions bàsiques dels treballs de Solà sobre la negació. F. Xavier Fargas Valero explica el context en què es va elaborar, sota la direcció de Solà, el Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona (1995). A continuació, Jordi Fortuny Andreu revisa alguns aspectes fonamentals del capítol «La coordinació» de la Sintaxi generativa catalana de Sebastià Bonet i Joan Solà (1986). Anna Montserrat Ciurana estira el fil de l’ús dels pronoms febles des del capítol de Solà a Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994) fins a la nova gramàtica normativa de l’Institut d’Estudis Catalans (2016). Tot seguit, Xavier Rofes Moliner ofereix una panoràmica del rol de Joan Solà en l’elaboració de la part de sintaxi de la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (GIEC) a partir de documentació personal inèdita. Joana Rosselló tanca el llibre amb un article dedicat a la inacusativitat en què es defensa el paper que hi va tenir Pompeu Fabra.

Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d’Urgell, 1940 – Barcelona, 2010) és un dels principals referents de la lingüística catalana: com Pompeu Fabra i Joan Coromines, va contribuir d’una manera decisiva al coneixement que tenim avui del català. En les seves facetes de professor, investigador i divulgador sempre encomanava un gran entusiasme, tant pel coneixement que tenia com pel que adquiria a partir de la seva intensa activitat de recerca. Va ser catedràtic a la Universitat de Barcelona a partir del 1984 i vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans des del 2009.

Neus Nogué Serrano es doctorà en Filologia Catalana amb una tesi que va obtenir el premi Pompeu Fabra de Gramàtica 2006, concedit per l’Institut d’Estudis Catalans. Des del 1999 és professora als estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.

Jordi Fortuny Andreu és llicenciat en Filologia Catalana i doctor en Ciència Cognitiva i Llenguatge. Des del 2013 és professor als estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on imparteix docència sobre sintaxi catalana.

Eulàlia Salvat Golobardes és llicenciada en Història i en Filologia Catalana. Des del 2009 és professora als estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, feina que combina amb la de tècnica lingüística a Blanquerna-URL i amb col·laboracions externes com a correctora i editora.

La cara amable dels bacteris. Com ens ajuden i què en podem aprendre, d’Anna Maria Solanas, explica com funciona la vida en la seva forma més senzilla i per què la humanitat deu a aquests organismes el seu periple per la Terra.

La paraula bacteri sol provocar-nos un sentiment de temor, probablement basat en prejudicis, perquè ens fa pensar en els bacteris patògens —els que causen malalties—, que només representen un centenar d’espècies entre la desena de milers que hi ha. En realitat, la resta de bacteris ens proporcionen grans beneficis: el planeta no es col·lapsa perquè descomponen la matèria orgànica amb el propòsit que plantes i animals tinguin els minerals necessaris per sobreviure; el nostre cos tampoc no podria subsistir sense la munió de microorganismes amb què interacciona de manera profitosa, i, si no fos per l’acció dels bacteris, els mars estarien plens d’hidrocarburs.

Després de definir els microbis i els bacteris, el llibre explica l’origen de la vida a partir dels bacteris: quan i qui els va descobrir, com es va refutar la teoria de la generació espontània i de quina manera es comuniquen entre ells. El planeta és ple de bacteris que ens ajuden a depurar les aigües residuals, a descontaminar els sòls, a eliminar les males olors i, fins i tot, a degradar plàstics. L’autora assegura que, si no fos per aquests microorganismes, «ja hauríem perdut la guerra contra la contaminació química». No només ens hem aprofitat de la inventiva metabòlica dels microbis, sinó que també n’hem obtingut eines d’enginyeria genètica i de biotecnologia.

El llibre és el darrer títol de la col·lecció Catàlisi que s’ha traduït al castellà: La cara amable de las bacterias. Cómo nos ayudan y qué podemos aprender de ellas. Dirigida per David Bueno, aquesta col·lecció d’Edicions de la Universitat de Barcelona està dedicada a la divulgació científica des de diversos àmbits: la biologia, la química, la física, la geologia, l’estadística, la genètica, l’ecologia, etc. Iniciada el 2007, presenta més d’una trentena de títols, molts dels quals han estat traduïts també al castellà i estan disponibles en eBook. Entre les últimes novetats hi ha De generació en generació. Com rebem i transmetem els gens, de Francesc Mestres i Naval, i La Terra en perill. L’impacte d’asteroides i cometes, de Josep M. Trigo Rodríguez.

Anna Maria Solanas, doctora en Microbiologia, és professora emèrita del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la Universitat de Barcelona, on ha impartit classes durant més de trenta-cinc anys. Especialista en microbiologia ambiental, la seva recerca s’ha centrat en l’estudi dels bacteris útils en la lluita contra la contaminació, especialment per hidrocarburs. Els seus treballs de bioremediació basada en l’ús de bacteris per a la descontaminació d’aigües i sòls es consideren pioners a l’Estat espanyol.

El matrimoni entre l’infant Pere i Joana de Foix. Política europea i impacte local, de Stefano M. Cingolani i Joel Colomer Casamitjana, és el darrer títol de la col·lecció IRCVM Premis. El llibre ofereix una nova visió dels casaments d’alt nivell en l’època medieval i, alhora, amplia el coneixement del procés històric que va emparentar les cases d’Aragó i de Foix. A continuació oferim un fragment del capítol «La logística del casament», que aporta informació sobre el simbolisme dels aliments.

Els aliments. Proveïment de cereals, la carn, els dolços

«Un dels aspectes més importants de la celebració va ser, sens dubte, els aliments. [...] Tot i que no disposem de la totalitat de les despeses en menjar, i, per tant, no tenim la llista d’aliments de manera exhaustiva que se serviren a les taules, sí que disposem de dades puntuals, però significatives, relatives als queviures. Uns d’aquests són els dolços, la descripció dels quals mostra el nivell de sofisticació i refinament de l’acte: dàtils, dràgees (confits), matafaluga confitada, massapans o festucs confitats. [...] Coneixem el nom del proveïdor oficial que tenia el comte, i era un especier de la ciutat de Barcelona, Joan de la Gautru. Per la seva feina rep una totalitat de 613 sous, entre espècies i confits, fins i tot les capses per posar-hi els massapans i els dolços. [...] 

»A part dels dolços, al banquet del casament de l’infant Pere i Joana de Foix, s’hi van consumir diversos tipus de carn. Volateria com els capons i les gallines, i, sobretot, les carns més apreciades del moment com eren els moltons, a més de carn de vedella i vaca. [...] Els moltons provenien de carnisseries locals, les de Bernat Rabassa i Pere Simó. [...] Entre els més privilegiats era habitual la ingesta de grans quantitats de carn i en destacaven les preparacions i els condiments. Aleshores és clar que en una festa d’un membre de la casa reial no hi podien faltar. Curiosa és l’anotació dels capons i les gallines que aporta Marquesa, vescomtessa de Cabrera i antiga comtessa d’Empúries, com a regal de noces. [...] Tal com comenta Banegas, “la volateria tenía una función de representación del poder en todas las cortes de Europa”. [...]

»Un altre aliment i producte que formava part de les taules d’aquest tipus d’esdeveniments era el vi. Hem localitzat el pagament a un missatger perquè es desplacés fins a la localitat costanera de Llançà per anar a buscar el vi blanc per al casament. [...] Un tipus de vi present en banquets de la noblesa i de membres de la cort reial. [...]

El blat, un regal diplomàtic

»Un producte que apareix amb assiduïtat a la documentació és el blat. Les quantitats més elevades corresponen a un regal de Joan, patriarca d’Alexandria i arquebisbe de Tarragona, germà de l’infant Pere. Concretament fa entrega de 1.000 quarteres de forment i 1.000 quarteres d’ordi. [...] Uns cereals que partien de la zona de Tortosa, i probablement provindrien de les àrees de l’Aragó i Navarra, autèntiques zones productores de cereals. Gràcies al tràfic que generà tot el blat es tenen dades de tot un seguit de personatges que es dedicaren a la seva gestió, des del transport, el mesuratge, les corredories, la compra, etc.

»Possiblement una part del cereal regalat pel patriarca formà part dels aliments que integraren els menús i àpats del casament. Però, per altra banda, la gran quantitat que es donà també correspondria a un autèntic regal en forma d’aliment, de cereals, del qual es podien extreure ingents beneficis posant-lo al mercat. Així doncs, el patriarca regalà al seu germà un producte estratègic i de gran vàlua, i que anava més enllà de l’aspecte d’aprovisionament per a l’àpat nupcial. Una altra possibilitat és que, per la falta de numerari en efectiu per part del patriarca, aquest donés al seu germà com a regal de bodes cereals provinents dels seus dominis, o, si més no, dels impostos com a gran noble del clergat que era.»